Opinió

A l'amiga i l'amic exiliats


Exili sembla una paraula manllevada d'un context històric allunyat en el temps o propi d'unes geografies on els poders absoluts, dictatorials i/o militaritzats en provoquen injustament. Però ara mateix el president de la Generalitat, dues conselleres i dos consellers es troben més o menys en aquesta situació, amb la voluntat de continuar mantenint la legítima —encara que limitada— representativitat del mandat atorgat a les urnes, mentre la resta del govern l'han empresonat, tot menyspreant aquell conjunt d'elements reals, efectius i simbòlics que defineixen els pobles. Amb dues d'aquestes persones, abans que fossin nomenades consellera i conseller, durant un període concret hi vaig establir unes relacions de treball en l'àmbit de la cultura a partir de les quals l'amistat s'hi va fer present: la Meritxell Serret i el Lluís Puig.

Amb la Meritxell Serret, consellera d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, vam treballar durant gairebé dos anys, colze a colze —intensament junt amb altres persones— en el projecte d'exposició El món agrari a les terres de parla catalana. L'exposició era una producció conjunta de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, l'Institut Ramon Muntaner i la Fundació del Món Rural on ella en aquells moments exercia com a coordinadora tècnica. L'exposició es va inaugurar el març de 2011 i posteriorment va viatjar durant quatre anys, visitant unes 70 poblacions. Va ser un plaer treballar amb la Meritxell per moltes raons, perquè era i és una persona preparada, treballadora, bona gestora, amb ganes de trobar solucions, amb idees derivades de la formació, el coneixement constantment adquirit i de la pròpia sensibilitat, molt capaç de treballar en equip i amb un somriure que sempre li brilla a la cara. Un somriure d'aquells que no es compren perquè surten de dins, dels que no es poden simular perquè són sincers i profunds, dels que són l'expressió de la bondat de les persones, que no tothom té.

Vaig conèixer el conseller de Cultura, Lluís Puig, el mateix dia que s'inaugurava l'exposició El món agrari, segurament en un dels primers actes als quals assistia com a director general de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals. El Lluís fins a la seva designació com a conseller de Cultura ha ocupat la presidència de l'Institut Ramon Muntaner. És allí on ens hem trobat, en un punt de connexió entre l'administració i la societat civil, que tan fructífera s'ha mostrat. En moltes reunions, en una gran diversitat d'actes, propis, del Departament, de les entitats, etc., i també en els entranyables dinars que compartíem a Móra la Nova, després o entremig de llargues reunions. Reunions i dinars —de menú– on els que hi participàvem veníem de punts molt diferents de la geografia de tot l'àmbit lingüístic gairebé com a ambaixadors de la rica diversitat de la llengua i la cultura. El Lluís és una persona experimentada, bregada, il·lusionada, amb molta capacitat per treballar i articular treball al seu voltant. Una persona amb una agenda oberta sempre disposada a fer-se present on se li demana, prepositiva on hi endevina capacitat de resolució. Una persona oberta a les opinions dels altres, que sap acollir com a pròpies quan les veu raonades i factibles o respectuós quan hi discrepa. Molt conscient de les responsabilitats que exerceix i per tant de l'obligació d'administrar acuradament els recursos públics, ha posat el llistó alt en els llocs on ha exercit responsabilitats. Una persona, resolutiva, que busca el consens, que sap llimar les desavinences per aconseguir l'acord. I una persona falaguera, bon conversador, que té un tros de terra amb oliveres que ja deuen tenir les olives a punt de collir.

Dues persones compromeses que estimen el país i que han acceptat les responsabilitats que se'ls hi ha confiat assumint els riscos implícits d'aquest temps històric que ens toca i volem viure per trobar i elegir horitzons infinitament més esperançadors. Ara vivint —per quan temps?— a l'exili. Si fossin aquí serien a la presó com els altres consellers i conselleres. Dues persones amb la bondat al cor, la llibertat a l'esperit i el compromís amb la vida.

Comentaris

Jordi Pasques Canut Oliana
6.

Santesmases bona nit. Fas honor i fas justícia. Els països els fem la gent i tot seguit l'agricultura i la cultura humana. Les oliveres del Lluís les tenim en el pensament i en el sentiment, com el record a les seves persones. Salutacions, Jordi Pasques Canut

Lluís Miró La Sénia
5.

Sentides paraules i justes, Josep. He tingut el plaer i l'honor de conèixer Lluís Puig i ho certifico al 100 %. Igualment per la Meritxell Serret, a qui no conec personalment, però la teua opinió té tota la meua credibilitat. Les bones persones pateixen mentre les males persones poden fer i desfer lliurement. Hem de seguir lluitant per canviar-ho.

Ester Magriñá Reus
4.

Sentides paraules i reflexions Josep, gràcies. Escletxes reobertes per culpa de problemes no resolts ens han de fer mirar més enllà per vèncer la injustícia i opressió, i treballar plegats pel respecte, solidaritat i dignitat. Ningú que defensa pacíficament els seus ideals o projectes mereix ser empresonat i repressaliat. Quant camí queda encara per recórrer pel que fa a la llibertat i tolerància, quina pena!

Enric Pujol Casademont FIGUERES
3.

Un article molt encertat i oportú

David Rabadà Barcelona
2.
La història no es construeix amb opinions sinó amb raons com les que exposa en Josep Santesmases. Tot i així, gent del meu barri s’alegren dels catalans empresonats, que així la cosa va bé, que així tots haurien de caure. Ja sé que les interpretacions socials no s’imposen, es contrasten, però ells, aquests veïns que s’anomenen demòcrates, enlairen la bandera espanyola defensant aquesta repressió davant una de catalana que vol la llibertat d’expressió. Repeteixen, aquests demòcrates, les paraules del senador Montilla, que els empresonats han enganyat Catalunya. Desgraciadament ningú no recorda, i en plena crisi econòmica, que en Montilla va signar multitud de contractes que han endeutat a tots els catalans, ¿no fou això pas una gran estafa?



Potser passi que la història no té més enemic que l’ignorant. I davant tot això el silenci de la immensa majoria dels intel·lectuals peninsulars. Tinc, com a professor, molts amics espanyols. Entre ells hi ha científics, escriptors i humanistes, gent molt culte, que no m’han dit ni piu quan la policia nacional va colpejar a votants desarmats l’1 d’octubre. En fi que la seva cultura no serveix per canviar la incultura. Ras i curt no van dir-me ni ase ni bèstia, sols silenci a favor de les bèsties. M’he sentit a dir que per què vam anar a fer merder, que per això vam rebre de valent, que no hi haguéssim anat. No ho entenc, jo no odio els espanyols. No obstant, els qui així s’hi senten, sí em rebutgen a mi. Mentre tot això bull, els tribunals han empresonat a un bon gruix de catalans que no han robat, ni assassinat, ni malmès res de ningú. Mentrestabt, el cunyat de Felipe VI viu a Suïssa com un rei. Com deia Oscar Wilde, el camí de les paradoxes és el camí de la veritat. En fi, que la ignorància afirma mentre la paradoxa dubta. http://vilarodona.blogspot.com.es/2017/11/2017-catalunya-la-preso.html

Comenta aquest article