Opinió

El conseller sardanista

ReflexióS'ha dit

En l’article Striptease i sardanes, llibertat d’expressió i simbolismes, publicat a Tornaveu el 23 de gener, Joaquim Rucabado lamentava un comentari desafortunat de Sílvia Abril al programa Tu sí que vales: “La sardana és la dansa més avorrida del món”. El president de la Confederació Sardanista de Catalunya lamentava llavors que “una part de la nostra societat no coneix el nostre patrimoni, i no satisfeta amb això, s’atreveix a menystenir-lo”.

Sis mesos més tard, aquesta vegada arran de la nominació de Lluís Puig com a nou conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, torna a esclatar la mateixa polèmica. El causant, un tuit irònic publicat el 4 de juliol per Lluís Bassets al seu perfil personal: “Endavant, mirant al futur! Un sardanista, nou conseller de cultura”. El director adjunt d’El País insistia l’endemà en una segona piulada: “Lluís Puig, bombero y sardanista, el nuevo consejero de Cultura de Puigdemont”.

Unes declaracions que han estat ràpidament replicades a les xarxes socials i en mitjans de comunicació per importants articulistes. Fent gala de la seva contundència habitual, Bernat Dedéu escrivia a El Nacional: “Com passa amb tot, la cultura popular és quelcom que pots estudiar i prendre’t seriosament o promocionar-ho com una cosa xarona. Lluís Puig pertany a la gent del primer grup i no només s’ha ocupat de la sonoritat popular del nostre país, sinó que ha fet molt més per la nostra música culta”. Dedéu lamenta que ser aficionat a la sardana desqualifiqui les opinions d’una persona com a ideòleg cultural: “desestimar algú perquè s’ha ocupat seriosament de la nostra cultura popular nostra, i més en particular a la sardana, només et converteix en un imbècil amb pretensions culturals: en definitiva, si vols viure sense conèixer Somni, Festívola o Angelina, tros de ruc, és el teu putu problema”, etziba.  

Des de les pàgines de La Vanguardia, Francesc-Marc Àlvaro també ha reprovat amb contundència les declaracions de Bassets. La percepció del sardanista com algú que té “una visió retrògrada, tronada, carrinclona, folklòrica, provinciana, xarona i essencialista de la cultura”, apunta, és "tan absurda com profundament sectària".  Àlvaro denuncia “aquestes mentalitats extraviades que no saben res de la música popular i tradicional que es fa avui en aquest país”, i que “sota la túnica de l’inquisidor que vol presentar el sardanista com a sospitós de qui sap què, [amaguen] una ignorància absoluta de la Catalunya d’ara mateix. 

El crític musical Jordi Bianciotto s'ha referit a la polèmica amb un punt més d'optimisme: "Fer befa del nostre folklore, només del nostre, mentre tot són reverències davant, per exemple, el flamenc, la milonga o les veus búlgares ha estat durant molt de temps un signe d'identitat català, molt particularment de certes elits intel·lectuals, però em fa l'efecte que en aquesta Catalunya crescuda de ben entrat els segle XXI és un tret més passat que futur". Esperem que tingui raó. 

 

Comentaris

Jordi Montlló Premià de Mar
1.
Aquest és només un cas, un exemple, dels molts que podríem recollir en relació al menys preu de la pròpia cultura. En concret només passa a Catalunya. No sé si és perque es tracta del país, algun dia ben proper espero que estat, on hi ha més imbècils per metre quadrat; però jo treuria lo de culturals. I no només passa en el periodisme (caldria plantejar-se pujar la nota mitja d'accés a la facultat de periodisme). En àmbits polítics, docents, universitaris, etc. Ser català no és guai i pressumir-ne menys. Som una colla de barretinaires. El que mola sempre és el de fora. Això no és ser només imbècil, és ser retrasat. Ja n'hi ha prou d'aquest color. I deixem ja de fer elitisme amb la cultura.

Comenta aquest article