Opinió

Un Alguer desolador a 'The New York Times'

President d'Heptàgon

La crua realitat de l’Alguer
 
Dilluns 21 de novembre passat, Raphael Minder publicà el reportatge «Italy’s Last Bastion of Catalan Language Struggles to Keep It Alive» (‘El darrer baluard de la llengua catalana a Itàlia lluita perquè es mantingui viva’) al diari The New York Times. Aquest reportatge ha comportat la reacció del síndic de l’Alguer Mario Bruno, que al cap de dos dies va proposar «que totes les associacions que defensen el català i que treballen per la seva normalització facin servir el Palau Serra, un edifici històric del centre, i que aquest edifici sigui el centre de difusió i promoció del català a l’Alguer»—segons que reportava Vilaweb.

El reportatge és estremidor, amb opinions de la periodista Sara Alivesi («la gent té unes altres preocupacions i no valora fins a quin punt la llengua és realment l’únic tret diferencial de la nostra ciutat»), el delegat de la Generalitat de Catalunya Joan Elies Adell («el sistema educatiu italià ha transmès la idea que no és útil i pot aportar confusió ensenyar una llengua com que aquesta al mateix temps que l’italià»), el lingüista Francesc Ballone («durant una època era políticament correcte dir que es volien impulsar llengües, però ara aquest període s’ha acabat»), la cantant Clàudia Crabuzza («com molta gent de la meva generació, tenia avis que parlaven català, però la transmissió familiar de la llengua es va trencar quan els meus pares em van parlar en italià») i de l’octogenari Gavino Monte («amb els meus cinc néts només parlo alguerès»), aquest darrer l’única aportació esperançadora. Al llarg del reportatge, Raphael Minder va tocant aspectes importants com la legislació, l’ús de la llengua, els mitjans de comunicació o l’escola.
 
El món associatiu alguerès desatès des de Catalunya
 
Tot plegat ens hauria d’avergonyir. Després de l’anomenat Viatge del Retrobament l’any 1960 i del restabliment de la Generalitat de Catalunya l’any 1977, després d’un auge i consideració de la llengua dels algueresos gràcies a la feina d’algunes entitats locals (fundades els anys vuitanta) i de l’arribada al govern municipal d’un síndic catalanista (1994-1998), el panorama actual és decebedor i ens hem de demanar quina política cultural i lingüística s’ha seguit i se segueix avui a l’Alguer des del govern municipal i de la delegació de la Generalitat: cap ni una. No parlem de bona o mala voluntat, sinó d’una incapacitat manifesta i un malbaratament de recursos. Pagar sous de funcionaris no impulsa res quan el que es fa és tenir en consideració unes entitats (arribades de fora de Sardenya, com ara Òmnium Cultural) i menystenir-ne unes altres, com si no existien (com l’Obra Cultural i l’Escola d’Alguerès Pasqual Scanu). Si no s’atenen els projectes que s’impulsen des del teixit associatiu, sense les flagrants discriminacions que hi ha hagut fins avui, pleguem veles, deixem-ho córrer, oblidem-nos dels Països Catalans. Pensem que a l’Alguer no arriba res mentre que uns altres territoris (com ara el País Valencià) han rebut històricament quantitats d’escàndol, que han eixugat recursos que es podrien haver repartit amb iniciatives culturals a la Franja, a la Catalunya Nord, a les Illes Balears i, és clar, a l’Alguer.
Catalunya té un problema perquè, si bé sembla que hi ha establerta una política exterior eficacíssima, que posa molt nerviosos els ministres d’afers exteriors espanyols, alhora té un dèficit estrepitós en la relació i la col·laboració amb els altres territoris amb qui comparteix història, llengua i cultura. Val la pena una Catalunya independent si no sap col·laborar amb els països germans?

Tornem a l’Alguer. S’hauria de fer un balanç dels darrers 35 anys: quina era la situació l’any 1981 i quina situació tenim avui, a les acaballes del 2016. Crec que seria un balanç ben galdós. I aquí, hi ha unes responsabilitats ben concretes, amb noms i cognoms, que han errat la política de relació entre Catalunya i l’Alguer. Les persones que hi han intervingut des de fora s’han carregat el que hi havia, la mica que s’anava recuperant. Fins que hem arribat al dia d’avui, amb un delegat que hi fa una feina merament representativa, eixorca, sense un pressupost que serveixi realment per a impulsar iniciatives del món associatiu alguerès. I si, al contrari del que acabem de dir, ha disposat durant aquests anys de pressupost, la cosa encara seria pitjor, perquè voldria dir que ha bandejat impunement el sector associatiu més important i arrelat, més lligat a la societat algueresa catalanoparlant.
 
Diglòssia en estat pur
 
Tinguem present que la realitat desoladora que retrata el reportatge de The New York Times coincideix en un moment que el Municipi de l’Alguer i la Regió de Sardenya s’han desentès i no han donat cap ajuda a una determinada entitat, a una determinada publicació i a una determinada escola d’alguerès. També ha coincidit que, des del bisbat de la diòcesi de l’Alguer-Bosa, no s’ha sabut mantenir la missa en alguerès i la comunitat cristiana que cada diumenge a la tarda s’aplegava a l’església de Sant Francesc. Són calamitats que, a més, van acompanyades d’unes intervencions del govern municipal, amb el suport de la Generalitat, amarades de la diglòssia en estat pur: què vol dir organitzar actes culturals en dates assenyalades en què els conferenciants s’expressen en italià? Què vol dir anunciar la festa de Sant Jordi amb l’enunciat en català i tota la resta en italià? La percepció dels algueresos és que la llengua que parlen és un fet folklòric, que els continguts s’han de donar en italià. Repetim-ho: són actes de diglòssia inacceptables. La llengua i la cultura de l’Alguer només les salvaran els mateixos algueresos. Estiguem amatents a les seves necessitats, no hi interferim i, quan calgui, siguem-hi per un cap.

Comentaris

Lluís Mariner Barcelona
2.
Per al tal Pep - Toluges: Ets un torracollons com la majoria de mamellaires de l'anomenat Institut d'Estudis Catalans. El missatge de l'article és prou punyent, clar, pertinent, desesperat i desesperant perquè l'únic que el teu cervellet n'hagi extret sigui una collonada ortogràfico-lèxica. Ben aviat, tots assimilarem a la parla diària l'insult -acompanyat del corresponent menyspreu- que s'atorga a l'expressiu "taxista!!!", el malauradament indicador neuròtic: "filòleg!!!!"....
Pep Toluges
1.

Bon dia. Els vostres "des de" en figurat haurien de ser A partir de o De... estant (sentit propi)

Comenta aquest article