Opinió

Inicis del Corpus a Catalunya

ReflexióS'ha dit

“Tres días hay en el año que brillan más que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi i el día de la Ascensión”. Les generacions que van viure en el franquisme recordaran aquesta famosa dita castellana. Xavier Orriols, etnòleg i luthier, l’esmenta en l’article Corpus encara per invitar a la reflexió sobre el pes de les nostres celebracions. Determinar quins dies mereixen ser homenatjats i quins no reflecteix la percepció que tenim com a societat. En aquest sentit, és significatiu que la legislació sobre el calendari laboral (aprovada l’any 1980) no mantingués cap d’aquestes tres festes. Un indicador clar, i ja han passat trenta-sis anys, que les festes d’arrel cristiana han perdut el primitiu caràcter religiós.  

A principis del segle XIV, Catalunya va jugar un paper fonamental en el naixement del Corpus. A Barcelona i Girona ja es troben documentades les celebracions des de 1320 (les primeres en la Península Ibèrica).  La Corona d’Aragó encara no coneixia el funest segle que l’esperava, i mantenia plenament vigent la seva potència i capacitat propagandística. En aquest context, el Corpus va aconseguir unificar els criteris eucarístics del cristianisme, homogeneïtzar consegüentment les doctrines de bona part de la cristiandat, i oferir unes litúrgies més properes i atractives per les classes populars.

Orriols apunta que “el Corpus va significar l’expressió triomfal del cristianisme mostrada d’una manera festiva i desimbolta, molt diferent de les processons penitencials, de rogatives o romeries, a les que estaven acostumats als fidels”. Urbà IV instaura la festa l’any 1262 amb l’objectiu de consolidar la teoria de la Transsubstanció, segons la qual el cos de Crist està present en els actes eclesiàstics mitjançant la reconversió d’una hòstia sagrada. Secundant aquesta nova festivitat, Catalunya contribueix a enfortir el poder papal enfront de les creences considerades heretges.

Tanmateix, la implementació del Corpus també tingué unes derivades de caire civil. A curt termini, demostrà la puixança de les noves ciutats burgeses. “Va esdevenir –apunta Orriols – el paradigma de la festa urbana per excel·lència, que arribava a tota la població amb un gran espectacle de nova disposició que s’ha anomenat escena lineal o itinerant, i una festa que s’allargava a l’octava posterior amb les dues lluminàries o ballades nocturnes per tots els carrers i places successivament”. A llarg termini, aquest model influí en la concepció de les festes majors dels municipis catalans.

Molts dels elements de l’univers festiu medieval segueixen presents en la imatgeria contemporània, si bé ja no mantenen cap relació envers ells ni busquen engrandir cap ideologia o creença. A principis del segle XV, apunta Orriols, “tots els components que la integraven eren meticulosament disposats per fer lluir l’essencial, és a dir, la sagrada forma, exposada com un sol, dins de la custòdia, que a Barcelona s’ubicava sobre la cadira del rei Martí”. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article