Opinió

Toni Royo, gaiates i canyes

Historiador.

Les festes de la Magdalena de Castelló tenen cada any en el seu si, de camí a l’ermita, la conversa d’un activista cultural de les comarques del nord del País Valencià. L’acompanya una de les tantes canyes, amb cinta verda inclosa, que passant pels tarongers s’apropen a l’ermita de la Magdalena, on s’hi celebra el tradicional dinar.

A Antoni Royo i Pèrez (Castelló, 1954), l’experiència de dècades d’organitzar campanyes a favor de l’ús del valencià –el català de tots–, de trepitjar territori per dur activitats a places i escoles, i de lectures infinites de temàtica històrica, el converteixen en un referent del valencianisme cultural de la Plana.

En aquest valencianisme teixit des de Castelló, la cultura popular i tradicional hi té un pes molt destacat. El pregó, la mascletà i les gaiates ho exemplifiquen amb claredat. Continuador de la tradició fusteriana, la seva és una vida dedicada en cos i ànima a la construcció d’un País en majúscula, i d’un país en minúscula, que la Batalla de la transició semblava haver anorreat.

A més, Royo, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de València, també cultiva la literatura. Amb el pseudònim de Jordi Querol, ha publicat novel·la policíaca, política i de ciència ficció. També, una trilogia sobre la història contemporània valenciana: Quan bufa el ponent (premi Samaruc a la millor novel·la juvenil, 1993), Els venjadors valencians (1999) i Llancen crits de llibertat (2001).

 Aquest 9 d’octubre, coincidint amb la Diada, la Fundació Huguet va distingir a Toni Royo –juntament amb l’Aplec dels Ports– amb el premi “Valencià de l’any”, que atorga anualment. Un premi merescut a una trajectòria àmplia que continuarà aquests propers anys amb més força que mai.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article