Opinió

La nostra veu al carrer

Dissabte passat, dia 3 de setembre, a Prats de Molló, s’inaugurà la Passejada Muriel Casals, que s’inicia just abans d’arribar al pont d’aquesta vila vallespirenca venint del Coll d’Ares, a mà dreta. Hi hagué parlaments del batlle de Prats Claudi Ferrer, del cantant i parlamentari Lluís Llach, del president d’Òmnium Cultural Jordi Cuixart i del vicepresident del Consell Departamental del Pirineu Oriental Nicolau Garcia. Més tard, hi assistí la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell.

En aquesta ocasió tan solemne, plena de significat, el batlle Claudi Ferrer evocà tots els seus antecessors en la responsabilitat municipal d’ençà de la Guerra Civil espanyola i com cadascun, fos del signe polític que fos, s’implicà a establir llaços amb l’altra banda del Pirineu i la catalanitat: des de l’acollida dels 100.000 refugiats que passaren pel Coll d’Ares l’any 1939 fugint de les tropes franquistes fins a la inauguració de monuments al president Francesc Macià (tan vinculat amb la vila) i al violoncel·lista Pau Casals, passant per algunes altres iniciatives com ara ser ciutat pubilla de la sardana.

Aquesta evocació del batlle de Prats de Molló és un missatge per al conjunt dels catalans: cal mantenir la unitat més enllà de les sigles i de les simpaties partidistes. Només així ens guanyarem el respecte —tant en sentit figurat com recte— de les institucions estatals espanyoles, que fins ara han actuat de manera tèrbola. En lloc del diàleg polític i institucional, l’Estat espanyol ha fet gala de joc brut i, manifasser, ha recorregut a instàncies judicials, als serveis secrets policials i als mitjans de comunicació afins i mancats de cap mena de codi deontològic. L’única força que tenim com a catalans és evidenciar la unitat que, en massa comptades ocasions, exercim. És ben clar que el conjunt de catalans que s’han manifestat d’ençà de l’any 2010 (any de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut votat en referèndum) han marcat la política d’ençà d’aleshores i no pas a l’inrevés; cosa que costa tant d’entendre fora de casa nostra. Sortim un cop més al carrer i donem una nova lliçó de reivindicació i civisme i aparquem debats corsecadors que la nostra classe política hauria de resoldre privadament, sense altaveus ni focus, amb el suport de la nostra veu al carrer.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article