Opinió

#OnÉsLaCultura, l’article que s’ha convertit en manifest

ReflexióS'ha dit

On és la cultura? (publicat com a #OnÉsLaCultura per motivar el seu boca orella per xarxes socials, el que ara se n’ha de dir viralitat) és un article de Bernat Ruiz Domènech que ha aixecat polseguera a la publicació digital de cultura Núvol.

Segons el títol, l’article podria ser una reflexió benintencionada, de l’estil on van les il·lusions frustrades, on són els amors perduts, però l’autor deixa clar en el primer paràgraf cap on van els seus dards i que basa la seva reflexió amb fets i dades concretes. Ruiz Domènech es refereix a la manca de continguts culturals a la programació de la nova temporada de Catalunya Ràdio. “Aquest dilluns Catalunya Ràdio estrena una temporada amb un 29% de la graella dedicada als esports. 48 hores cada setmana, l’equivalent a dos dies sencers; si ho multipliquem per les 52 setmanes que té un any fan 104 dies. Quan he acabat de sumar-ho tot no m’ho podia creure”, així comença l’autor el seu article, que gairebé s’ha erigit en un manifest vista les reaccions a la xarxa social de Twitter, o als mateixos comentaris a la web de Núvol.

A continuació l’autor ofereix un escandall dels programes que la nova temporada de Catalunya Ràdio dedicarà als esports, o més ben dit al futbol, o encara millor, al Barça. L’article del col·laborador de Núvol ha estat ràpidament respost per l’actual director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, el títol del qual també aspira al boca orella, perdó a la viralitat; #CatRàdioÉsCultura. I Gordillo respon a la primera part de l’article de Núvol (cal dir que l’article de Ruiz Domènech, té uns paràgrafs finals molt més interessant que els primers, que després comentarem).

Doncs bé, responent al col·laborador de Núvol Gordillo descriu les seccions dedicades a la cultura que hi haurà als programes de format magazin de la casa, amb fixatges de prestigi com el periodista cultural David Guzmán, habitual dels espais de Joan Barril, o el dramaturg Joan Ollé, qui també ha estat company de fatigues de l’enyoradíssim Barril. També exposa la continuïtat a la cadena de programes com el Mans, dedicat a la cultura popular.

El problema dels fets és que es poden respondre amb fets, i aquí Gordillo té raó: en tots els programes transversals hi haurà cultura (i fins i tot, potser més que en edicions passades, ens creiem les paraules del director de Catalunya Ràdio).

Ara bé, i aquí hi podria haver un cert desempat, Ruiz Domènech a l’article de la caixa dels trons explica que el seguiment tan sobredimensionat dels mitjans públics al Barça ha estat un pilar fonamental del seu creixement empresarial. I aquí rau la segona part de l’article, la més important: “L’augment de la presència del Barça als mitjans de comunicació ha fet possible que avui una samarreta oficial del primer equip costi 140 euros a la botiga de l’entitat; si hi voleu estampar el nom d’un jugador –o el vostre– la cosa s’enfila fins als 155 euros. Voleu els pantalons curts? Afegiu-hi 65 euros més. Us hi haureu deixat una tercera part del Salari Mínim Interprofessional i no tindreu mitjons ni sabatilles. La meva idea d’entitat popular és una mica diferent.”, explica l’articulista. Creiem que els darrers paràgrafs de l’article haurien d'ajudar a la reflexió sobre la incidència dels mitjans públics en la societat.

Quina societat volem? Probablement, tenint en compte la demanda d’informació esportiva, o dedicada al Barça, es pot entendre la presència del futbol a Catalunya Ràdio. D’altra banda, aplaudim que hi hagi seccions de cultura en tots els seus magazins. Ara bé, un espai dedicat íntegrament a la cultura en general (sense excloure l'especialitzat Mans), com ara l’excel·lent Àrtic, exemple de com un canal públic tracta la cultura, dirigit per Anna Pérez Pagès i presentat per Flora Saura a BTV –que, per sort, torna al setembre-, hauria ajudat a reafirmar l’aposta per la informació cultural i esdevenir un focus de prestigi a Catalunya Ràdio. De la mateixa manera que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals contribuiria a la seva funció pública si Icat.cat, tornés a ser ICATFM i al seu dial se substituís l’incòmode xiulet que se sent pels programes que tan bé defensen uns professionals amants de la cultura, que saben que la seva veu només s’escoltarà per Internet. A l’article de Saül Gordillo, es diu que alguns programes d’ICAT.cat aquest estiu han aparegut a la cadena mare, raó de més, doncs, per restablir l’honor que es mereix ICAT.

Actualització: En resposta a l'article del director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, Bernat Ruiz Domènech s'ha reafirmat en el seu posicionament, donant nous arguments, a través de l'article a Núvol, Catalunya Ràdio i la nebulosa cultural, que podeu llegir fent clic aquí.

Comentaris

joan a. argenter barcelona
2.
Perdoneu el meu comentari extemporani, però us hi faig sensibles, tant als associats o lectors com als responsables del butlletí. Ve a tomb d'una expressió de Pere-Joan Pau, amb benvolença.

"Capsa dels trons", no "caixa", com una capsa de sabates, una capsa de mitjons, una capsa de bombons, una capsa de mistos ... o la capsa de Pandora. En canvi, una caixa d'ampolles de xampany, una caixa de préssecs, una caixa de fusells ... o una caixa de cabals o una caixa de morts. I, evidentment, la caixa de pensions.

Ja que hi som, una altra dèria: la gent hauria de saber --i ho haurien de saber els forners i les forneres-- que un pa es llesca o se'n fan llesques. "Tallar" el pa no és el mateix que llescar-lo. Es pot tallar una barra en dos trossos, se'n poden fer llesques o es pot badar. Comento a una castellanoparlant que "el pan se rebana" i em diu que ja sap el que vol dir, però que no ho diu mai. I aquesta és la cosa: com que ella "corta el pan" quan el "rebana", ara els catalanoparlants el "tallen" quan el llesquen. Si els castellanoparlants encara demanessin el pa "rebanado" o "cortado a rebanadas", els catalanoparlants potser encara el demanarien llescat o fet a llesques.

Perdoneu: a molts o a tots els lectors, ja us en faig coneixedors. Potser només ho sento al barri.

Pere-Joan Pau
1.
la absència de la cultura en la programació dels mitjans públics catalans, cat radio i TV3 ja és endèmica, em sembla bé que es destapi la caixa dels trons i que tothom recordi el que ja deu saber: poca programació dedicada a la cultura i menys a lacultura popular i si n'hi ha és a horaris intempestius a on cal un esforç suplementari per poder seguir-ho, com el cas del programa Mans que ens cal llevar-nos de bon matí els dissabtes i diumenges per seguir-ho, segur que no s'atrevirien pas a posar a questa hora un resum dels partits de futbol.

Comenta aquest article