Opinió

Els del “NO” a l’Ajuntament de Barcelona

Aquest any va fer 40 anys, el 4 de març del 1975, que 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona van votar contra una esmena que anava a favor d’un petit ajut econòmic pel desenvolupament de la cultura catalana. Una minoria de 8 regidors hi van votar a favor. Aquell any encara manava Franco i era el moment per anar més enllà en la recuperació o aprofitament de qualsevol escletxa que fes possible la promoció cultural, i que anés en la direcció de recuperar alguna eina que fos tolerada per la Dictadura franquista. Fet i fet, un any i mig abans de la mort de Franco era possible fer alguna cosa per recuperar una certa manifestació pública de la identitat catalana (“peculariedades regionales”, segons denominació, del Gobierno). Feia pocs anys que ja existia tot el moviment de la “cançó catalana”, amb grans dificultats per culpa de la censura del ministre franquista Fraga Iribarne, i l’edició de llibres en català s’anava recuperant amb dificultat. També molts moviments socials, culturals i religiosos mostraven amb cautela un esdevenir i voluntat democràtica davant una més propera llibertat, que ja s’intuïa. Segurs que la democràtica Europa faria possible que l’Estat espanyol esdevingués homologable als països europeus. Amb tot, el diari Avui va haver d’esperar la mort de Franco per ser autoritzat. Segons va dir el funcionari de la finestreta de Madrid en imprimir el segell del permís, el mateix dia de la mort del Dictador, davant Jaume Vilalta, que presentava la sol·licitud rebutjada durant anys: “muerto el perro, muerta la rabia” i va estampar el segell. Aquelles esperances no s’han concretat en la intensitat que esperàvem i una vegada més es va posar en evidència la “ingenuïtat catalana”.

Doncs bé, 18 regidors de la Ciutat de Barcelona no s’adonaren del canvi de paradigma que s’aproximava i, fora de la realitat, pensaven que aquella situació política de 40 anys era eterna. Que no hi havia més món que el franquisme. De fet, eren més franquistes que el mateix règim que, sense ells adonar-se´n, anava virant. Només 8 regidors s’adonaren que quelcom bellugava i que el futur era un altre: el Règim no tenia lloc enmig de les instàncies europees i altres democràcies mundials.

Pels polítics i per tothom hi ha errades que es fan històriques i aquells regidors del “NO” van haver de viure sempre més estigmatitzats per l’error. Potser alguns ja els anava bé situar-se en un posició conservadora, prescindint dels canvis històrics. Però ens consta que altres ho va patir molt, com Pere Llorens, un d’ells, que pels motius que fossin va votar amb els del de “NO”, i li va costar anys rehabilitar-se. És difícil esborrar errors en públic quan són històrics i, si més no, davant d’un mateix. Alfons Cànovas, que va votar “SI” en va gaudir tota la vida amb l’orgull d’haver encertat en la detecció dels signes del moment polític de la transició.

Hi ha decisions transcendents de País que cal vigilar molt. Hi ha decisions que els qui les prenen n’arrosseguen l’autoria per sempre. Segurament es pot canviar de color polític amb certa facilitat, però no pas de Pàtria. Cal triar lliurament una opció política o nacional, però cal saber que, quan l’elecció gira entorn de la pròpia identitat nacional, la marca serà inesborrable i probablement la tria s’arrossegarà en el temps. Totes les posicions si són honestes, són bones però cal saber que hi ha decisions que marcaran per sempre la pròpia identitat personal i pública.

Comentaris

Arnau Mir de Tost Morvedre
2.

Perquè no tenen l'amabilitat de recordar-nos els noms del 18 botiflers, per a escarni ciutadà, i també els dels 8 valents que es van atrevir a desafiar el règim ?

Maria José Guasch Castany Barcelona
1.
Voldria fer saber que també el meu pare, Antoni Guasch Carreté, va ser un dels regidors que varen votar a favor de la llengua i cultura catalanes. Ho tenia molt clar, en defensa de la seva pàtria i dels seus valors. Eren anys molt difícils i calia ser valent per enfrontar-se a les forces contràries a qualsevol cosa que traspués catalanisme. Avui li agradaria veure el moviment que estem vivint i hi participaria. No cal dir que seria feliç si tot això ens porta a assolir l'objectiu que la majoria de catalans desitgem. Va per tu, pare!

Comenta aquest article