Opinió

El patrimoni dels ateneus en perill? El cas del Casino Menestral Figuerenc

President de XarxaAteneu, expresident de la Fed. d'Ateneus de Catalunya i vocal de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català.

Escric aquestes línies arribant a casa després de l’assemblea extraordinària del Casino Menestral Figuerenc. Una assemblea on 30 socis (l’entitat en té prop de mil) han decidit, sense posar-se ni tan sols vermells, regalar el patrimoni, que moltes generacions de socis havien aconseguit acumular en els prop 160 anys d’història, a una fundació on el 50% és municipal.

La reunió va ser agra. Moltes opinions i raons a favor de pensar-ho millor, d’exigir més claredat a les poques dades que aportava la junta. Molta demagògia per part de la junta i dels pocs que van opinar favorablement a la proposta. Interrupcions grolleres i mal educades d’alguns que l’únic que els importava era acabar aviat per anar a sopar (com ells mateixos confessaven).

Al final 30 vots i tot acabat, el senyor va poder anar a sopar tranquil i satisfet, suposo, i el Casino, una de les entitats vives més antigues de Catalunya, acabava de perdre el que més ens identifica als ateneus, el seu patrimoni, o el que és el mateix: la seva independència. Algú creu que a una fundació on la meitat és propietat de l’Ajuntament es podrà ser crític si cal amb aquesta institució?   

30 vots, molts dels quals eren treballadors de l’entitat. 30 vots no nominals. Algú va comprovar que els assistents eren tots socis de l’entitat? A l’entrada cap control, cap llista on comprovar que el qui entrava era soci, i donar-ne constància amb la seva identificació. L’assemblea més important del casino des de la seva fundació, i on es jugava el seu futur. I cap control.

Aquí cal afegir-hi el fet que no vam aconseguir que el conveni que es pretenia aprovar fos acompanyat d’unes mínimes xifres clares com ara terminis exactes, les quantitats en què es valora l’edifici o quina quantitat es destinarà per la finalització de les obres. Res, cap resposta, cap xifra, ni tan sols es va poder disposar del tex en paper.  

Era clar que s’havia tocat a sometent, que molts dels que érem allà ni tan sols es van preguntar de les conseqüències del que van aprovar. Com va dir un dels presents: molts s’han adormit mentre es llegia el text que s’exposava. Unes trucades comminant a venir a l’assemblea i a votar sí al que la junta deia; poques preguntes, apliquem el rodet i cap a casa. Tot plegat unes ombres massa espesses que al menys a mi, en una època on tothom s’emplena la boca amb la transparència, em deixen molt mal gust.

Perdre patrimoni, perdre llibertat

Des de XarxAteneu estem lluitant per aconseguir recuperar el patrimoni monumental i documental de totes les entitats que el franquisme va intentar eliminar, i que en molts casos va aconseguir. Durant aquells anys foscos l’espoli d’entitats d’esquerres i catalanistes va estar a l’ordre del dia: entitats clausurades, papers desapareguts i dirigents depurats.

Ara resulta que quan estem intentant saber què va passar realment, on va anar a parar tot aquest patrimoni, ens trobem que en ple segle XXI ajuntaments democràtics, actuant amb un maquiavel·lisme perfectament controlat, estan intentant fer-se amb la propietat d’edificis d’ateneus, que després de més de 150 anys de servei a la ciutat i al país, no poden fer front a la rehabilitació dels seus edificis. Aquesta estratègia, encoberta però sistemàtica, ens desposseeix d’edificis que en el seu moment van construir tots sols, amb l’esforç dels socis, moltes vegades amb les seves pròpies mans.
 
L’excusa que no es pot posar diner públic per arreglar edificis de titularitat privada ja no s’aguanta. Així doncs, aquells ajuntaments que han entès el problema i han atorgat subvencions amb aquesta finalitat, com el mateix ajuntament de Barcelona, estarien incomplint la llei? Que no ens vulguin confondre, el que passa és que hi a diferents voluntats polítiques. Cal ser valent i dir-ho. En aquest cas l’ajuntament de Figueres ha volgut posar-se dues medalles: una la de poder acabar les obres de rehabilitació, i l’altra, quedar-se amb la propietat de l’edifici mitjançant una fundació. I en any d’eleccions quantes més medalles puguin mostrar-se penjades al pit, més possibilitats hi ha de continuar essent el que remena les cireres.

El que més preocupa és que tot això es faci amb la complicitat de la junta directiva, on curiosament, i per primera vegada en la història de l’entitat, hi ha un president de dretes i militant al mateix partit que governa l’ajuntament. Algú pot pensar que no és més que una casualitat, però jo ja fa temps que vaig deixar de creure en contes de fades i prefereixo tocar de peus a terra encara que el fang no em deixi caminar.     

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article