Opinió

La clau de volta del 9/N, la consulta prohibida

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

Els catalans hem pogut expressar-nos lliurement sobre com volem que sigui el nostre avenir. Les més altes instàncies de l’Estat ens ho havien prohibit. De cap manera es volia que es pogués arribar a conèixer quina era la voluntat del poble català. Els principis democràtics més elementals han estat inculcats per evitar que es disposessin les urnes per exercir el dret inqüestionable de votar.
 
Fa temps que sabem que el règim que succeí el de la dictadura franquista va néixer condicionat pels poders fàctics que van sobreviure l’adveniment de la democràcia Quan es va pactar la constitució, a l’exèrcit encara manaven els militars africanistes que havien provocat el desastre de la guerra civil. L’economia estava en les mateixes mans que havien finançat la sublevació i estaven amortitzant la inversió convertint l’estat en el seu negoci. La política possibilista de la transició facilità la incorporació a tots els nivells de la nova gestió pública dels antics camises blaves. Encara paguem les factures d’aquella pacifica dissolució acceptada pels antics procuradors a Corts, que donà pas a un model democràtic que ja s’hauria d’haver regenerat.
 
Molt al contrari, el neofranquisme s’ha adaptat a la nova societat democràtica i no es conforma amb haver sobreviscut, procurant el retrocés de les consecucions polítiques i socials, tan aviat com recobra una parcel·la de poder. Ho fa descaradament quan, com ara. l’exerceix amb majoria absoluta. El món de la cultura pateix ministres com Wert, però no s’ha de dubtar que, sistemàticament, s’està provocant la regressió en totes les àrees de govern, com es pot demostrar en la gestió de cada ministeri.
 
L’empresariat d’aquest nou règim ha muntat l’escandalós galimaties de la banca i l’especulació immobiliària, del que ha sortit ben parat, qui sap si gràcies als sobres entregats sistemàticament als titulars del poder, teixint una trama de corrupcions que, a les democràcies de més amunt dels Pirineus, provocaria la caiguda de qualsevol govern.
 
Ja no tenim un exèrcit comandat per africanistes. La classe militar va superar, amb l’ingrés a la OTAN, els vells tics que provocaven els “pronunciamentos” que van acabar amb la Primera i la Segona República i també amb la Mancomunitat. Però van quedar intactes els serveis d’intel·ligència, amb capacitat de provocar atacs cibernètics a les més sofisticades estructures informàtiques.
 
Si a tot plegat hi afegim que fa quatre dies encara quedaven en exercici agents de l’antiga Brigada Político Social i jutges del nefast Tribunal de Orden Público, ens farem a la idea de que, efectivament, l’oligarquia que ha governat Espanya des de sempre –les vuitanta famílies que es deia que controlaven més del 90 per cent de l’economia- segueix tenint el país a les seves mans. Catalunya sempre ha estat per a ells l’enemic a batre. Des de Catalunya els van arribar: les idees revolucionàries que van qüestionar el model del caciquisme, la Revolució Industrial que trencava els seus esquemes econòmics, la Il·lustració que alfabetitzà la classe obrera... El general Prim es carregà, encara que fos temporalment, la dinastia borbònica. Els catalans també vam ser responsables de l’adveniment de les dues repúbliques, malgrat que la Segona ja no la va presidir cap català
 
Si aleshores varen sotmetre Catalunya en quatre dècades de dictadura franquista: arrabassaren les nostres institucions, empresonant i afusellant els nostres líders... actualment no podien de cap manera deixar-nos votar sobre la possibilitat de marxar-nos d’Espanya. Tot estava previst amb antelació, sobretot la politització de les institucions jurídiques. Al Tribunal Constitucional, els unionistes –en aquesta qüestió és ben igual que siguin de dreta o esquerra– en tenen el més absolut control, fins i tot, com ha quedat palès, el reuneixen seguint els dictats i les urgències del govern, com ho fan els fiscals i ho farà qualsevol altra instància de l’Estat. És ben cert que tot va quedar lligat i ben lligat, per la casta que va enviar les seves tropes a lluitar a favor del nazisme i desprès s’alià amb les potències democràtiques occidentals, fent servir l’excusa de l’anticomunisme.
 
Si van superar un obstacle de tanta transcendència, tenir ben lligats als catalans ha de ser, en el seu pensament, ben poca cosa. La “seva” Constitució, redactada sota l’amenaça dels poders fàctics, fa impossible un referèndum qüestionant la unitat d’Espanya. N’hi ha hagut prou en dir “no” tantes vegades com hagi calgut i ensenyar el sabre de les represàlies. El president Mas i el seu govern, així com les opcions polítiques partidàries d’exercir el dret a decidir (CiU, ERC, ICV i CUP), han fet l’impossible per aconseguir un referèndum dins de la “seva” legalitat i, quan no va ser possible, van promoure la Llei de Consultes que, aprovada pel Parlament de Catalunya, possibilitava convertir el referèndum vinculant en una consulta participativa no vinculant. No ho han parat, ni amb atacs cibernètics.
 
S’ha pogut quantificar la voluntat d’una ciutadania que participà massivament i cívicament en un fet històric. Finalment, ha estat certa l’astúcia política aplicada. S’ha d’agrair la valentia i el seny del govern i els partits implicats. Però s’ha reconegut que res hauria estat possible sense la contribució dels milers de voluntaris que ha aportat una societat civil integrada per una munió d’associacions que el franquisme no va poder domesticar, fins al punt que el 1977 van aportar la major part de dirigents a les opcions democràtiques i, trenta-set anys desprès, han estat la clau de volta que ha fet possible la consulta del 9-N. El president de la Generalitat no se’n va estar d’elogiar l’aportació del teixit associatiu.
 
Malgrat tot, cal estar amatents. No només s’ha posat en qüestió el poder de la casta dominant. Des de Catalunya, també s’ha demostrat que es pot canviar el model democràtic que sorgí com una esperança de la Transició i que, el pas del temps, ha deixat tocat de mort per les corrupteles generalitzades i l’escassa representativitat política. Una vegada més: Catalunya! Aquesta vegada, una Catalunya que no veu cap altra manera d’arreglar-ho que no sigui fora d’Espanya. Aquesta seria la definitiva clau de volta.
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article