Opinió

Apoderament

Tècnic de cultura.

A l’enciclopèdia.cat trobem definit l’apoderament com el "Procés social mitjançant el qual els individus i els grups socials recuperen i incrementen la seva capacitat de decisió i de lideratge amb relació al seu propi desenvolupament i al seu propi esdevenir."
 
La nostra societat sembla decidida a recuperar iniciatives d’articulació social i de participació ciutadana a tots nivells. A Jus Revista Digital, Lluís Duch, antropòleg i Doctor en Teologia, afirmava que "una cuestión que a mi entender es muy significativa del mundo actual es la ruptura casi total del vínculo social, y en eso han tenido una incidencia muy grande los partidos políticos, tanto de la derecha como de la izquierda. No olvidemos que uno de los elementos más importantes en la lucha contra el franquismo fueron las asociaciones de vecinos. Y después los mismos socialistas y el PSUC, que fueron los que en su día promocionaron las asociaciones de vecinos consiguieron, de alguna manera, desarticularlas. Hoy en día, los sindicatos, los partidos políticos, las organizaciones civiles, las asociaciones culturales, incluso las asociaciones deportivas están completamente desarticuladas, no hay vínculo social."
 
Dret a decidir, democràcia participativa, referèndum són formes d’apoderament que, com a principis d’acció política, prenen força en la nostra societat i assenyalen indicis d’un possible canvi de paradigma de la relació de la comunitat amb la gestió dels béns comunals. Aquest estiu, a les Jornades Canemàs sobre associacionisme cultural celebrades a la UCE de Prada, un dels assistents, Josep Fornés, antropòleg i màster en gestió cultural, va intervenir en favor de fer efectives polítiques d'apoderament de la ciutadania en relació al patrimoni cultural i festiu. L'anàlisi que es presentava aleshores em sembla interessant per reflexionar sobre els processos de participació associativa en les polítiques de gestió cultural. I, alhora, em sembla també una anàlisi que ens permet obrir llums sobre la qualitat del procés polític constituent que viu avui el nostre país. Heus ací algunes de les principals reflexions que s’apuntaren a Prada:
 
1-. A diferència d'altres països, a Catalunya no tenim una tradició consolidada que ens permeti afrontar polítiques efectives d’apoderament en l’àmbit de la cultura. Per això ens cal guiar-nos per les bones pràctiques, que n'hi ha, i iniciatives endegades en d'altres països. I cal també construir els mecanismes participatius per tal que aquestes polítiques siguin efectives.
 
2-. Són necessaris mecanismes de dinamisme generacional i participatiu per evitar el caciquisme polític, econòmic, social i cultural. Les polítiques clientelars o les actituds pretesament altruistes de servei comunitari que no donin pas als necessaris relleus ideològics i generacionals són símptomes de dèficit en democràcia cultural i en participació. Són dinàmiques que generen endogàmia i que no gestionen el canvi, ans al contrari, generen resistències i esclerosi cultural.
 
3-. El foment d’una cultura comunitària esdevé del tot necessari en una societat que, com la catalana, es caracteritza per una realitat plural. La maduresa cultural, social o política només s'assoleix amb la pràctica de la cultura democràtica efectiva i s'articula mitjançant l'exercici de la cultura de proximitat, que no és altra cosa que dipositar de bell nou la confiança en la ciutadania, que és la dipositària de la veritable sobirania política. Es fa necessària la cessió de la gestió dels petits equipaments a les organitzacions de ciutadans i ciutadanes, a les associacions.
 
4-. El voluntariat no ha de suplantar la gestió pública sense demostrar mèrits, habilitats i capacitació professional o acadèmica. La recerca de l'excel·lència implica exigència a tots nivells. Equitat, solvència, rigor, qualitat, competència i transparència són condicions exigibles a tota mena de servei públic democràtic.
 
5-. En aquesta gestió de proximitat no tot s'hi val: és necessària l'exigència, la dotació pública de recursos formatius, o l'establiment de codis de bones pràctiques, per exemple. Així mateix, cal dimensionar els grans equipaments nacionals, sotmesos a lògiques funcionals i d’organització no sempre coincidents amb les de la gestió de proximitat, amb models de gestió professional i transparents.
 
6-. No basta una política clientelar segons la qual les associacions de voluntaris són la crossa dels serveis públics. No són les associacions les qui han de fer la feina a les administracions públiques, tampoc en matèria de cultura. Cada ens ha d'assumir les seves pròpies responsabilitats, i les administracions públiques han d'assumir-ne les seves, sense escapar del control social i polític del sufragi, i amb una clara exigència de transparència.

Comentaris

Josep Albà Artigas Vilanova i la Geltrú
2.

Pràcticament d'acord en tot, Oriol. En els diversos punts es posen dits a moltes de les llagues que pateixen, històricament, tant el món associatiu cultural com les administracions públiques. Això de l'apoderament, realment donaria per uns bons debats i més ara que és el país sencer el que es disposa a constituir-se plenament com a tal.

Jaume J. Pieres Caldes de Montbui
1.
Benvolgut Oriol

Res a dir del magnífic i sintètic treball que presentes, a no se que hi ha un punt (el primer) que no hi estic tot d'acord. No hi estic d'acord si ens referim a la manca de cultura d'apoderament del teixit associatiu. És l'administració, en tant que novella, segurament, i nascuda a redós d'aquell estat del benestar, d'aquell miterrandisme, que no te el cos pràctic i a voltes teòric sobre l'apoderament. Les entitats, el teixit associatiu, fins i tot de forma inherent supleix, des de mitjans del XIX amb cert èxit la manca de polítiques culturals pròpies.

Tot un debat!

Comenta aquest article