Opinió

La nostra realpolitik

European Partnership for Independence, EPI.

“Si Catalunya s’independitza, naturalment trobarem la manera de treballar-hi.”

Aquesta afirmació, que no dura més de deu segons, ha estat feta per l’ambaixador dels EUA al Regne Unit, Mr. Louis Susman, durant una entrevista amb la BBC a propòsit del Referèndum sobre la Independència d’Escòcia, i encara que no ha estat suficientment considerada a casa nostra, és de les més significatives, si no la que més, que s’ha fet del cas català des que el 2009 ‘internacionalitzar’ la nostra determinació per votar en un referèndum esdevé clau en la consciència popular catalana.
 
Òbviament, l’afirmació és significativa pel seu valor polític, però primerament ho és perquè cristal·litza, sense segell oficial ni gravetat escènica, l’element més característic de la realpolitik internacional: el pragmatisme. Un pragmatisme, que no assumeix voluntats sobre “què es vol” però que dóna la benvinguda a la política dels fets consumats de “què es farà”.
 
Un exemple clar i proper és quan el primer ministre escocès, Alex Salmond, diu: “El referèndum sobre la independència d’Escòcia es farà perquè els escocesos m’han donat el mandat democràtic per a fer-lo i es trobaran els mecanismes que vinculin el resultat perquè d’això tracta la democràcia.” Amb aquesta sola declaració el referèndum escocès esdevé un fet polític internacional i els anglesos, que l’han combatut per terra, aire i mar, no poden fer res més que reconèixer-lo. Sense demanar permís a Westminster, sense consells de transicions, sense pactes nacionals, sense cimeres, sense manifestacions massives, sense consultes populars, sense cadenes, ni tan sols sense una primera majoria social que l’impulsi, perquè diu Salmond que “la sobirania no és dels parlaments, ni dels governs, ni tan sols de la monarquia, sinó dels Pobles” i no cal demostrar-ho, sinó actuar en conseqüència. En diuen realpolitik.
 
El ministre Margallo no crida a files l’ambaixador dels EUA. El pragmatisme nord-americà del senyor Susman parla sobre el possible escenari d’una realitat feta, la d’una Catalunya independent, no elucubra sobre el procediment i fa passar, a plena llum, un reconeixement ad hoc sense que el modern inquisidor diplomàtic espanyol ho vegi o, potser, ho vulgui veure. En diuen realpolitik.
 
No existeix un tercer actor que imparteix justícia al món, només hi ha parts interessades, per a les quals ens hem de fer interessants i interessats.
 
Els Catalans repetim, cantem i clamem que som una nació. Escrivim llibres i dissenyem webs perquè els altres ho entenguin sense tenir present que en realitat poc, per no dir gens, li importa a la comunitat internacional si els catalans som una nació; el que els importa és que ens ho creguem i que actuem com a tal, perquè és en el canvi que ells poden obtenir beneficis o patir perjudicis. Per tant, l’interès internacional real sorgeix quan els propis d’un territori marquem el fet polític, l’escenari oficial, que possibilita el canvi —per exemple d’autonomia a Estat independent—, perquè això vol dir que s’assumeix i es posa en pràctica, per fi, la sobirania que expliquem nostra; i això, avui, políticament vol dir fixar una data i una pregunta concreta i celebrar oficialment el referèndum sobre la independència de Catalunya.
 
La manera més eficient d’internacionalitzar el cas català és amb la convocatòria oficial del Referèndum, sense esperar declaracions ni suports de ningú, amb el centre de gravetat a Catalunya i la coherència del nostre relat, perquè som nació i no ens calen permisos. Aquesta ha de ser la nostra Realpolitik; sense ella, de tota la resta, en diuen ‘anècdota històrica’.

Comentaris

David Cornellà
7.

Evidentment, tots els països funcionen per fets consumats.

El que alguns pretenen, des de dins de Catalunya, que des de l'UE o els EUA o qualsevol cancelleria estrangera ens diguin "tranquils, catalans, que si us independitzeu, tindreu tot el nostre reconeixement des del primer dia" és un simple infantilisme i només demostra por i desconfiança en les nostres pròpies forces.

Enric Masana Pallejà
6.
#5
Nomès vull ilustrar una de les moltes trampes i expolis als que Espanya sobmet Catalunya.
La activitat Industrial i agricola son independents del petroli i gas que pugui haver a les nostres costes, tenir petroli no implica renunciar a fer funcionar les nostre industries.
Si hi ha petroli i gas a les nostres costes i som independents ens en podrem beneficiar en cas contrari nosaltres no en traurem cap profit.
El petroli d'Escocia, cas de esdevenir un pais independent, els ajudara a tancar el presupost amb numeros negres.
L'axioma de que si tinguessim petroli ja hauriem estat ajudats en la lluita per la independencia es simplement fals, en multiples casos (Biafra, Malysia, Sudan del Sud, etc...) ha estat el contrari.
Guim Tòquio
5.
#3
Sr.Masana si el futur de Catalunya rau en l'extraccció de petroli de la costa mediterrània "apaga y vamonos"...si volem ser un país competent i competitiu comencem per acceptar que el nostre petit país no destaca per la presència en recursos naturals i apostem per models de creixement sostinguts i sostenibles.
Núria Palau-solità i Plegamans
4.

No pot tenir més raó la Sra. Arqué. La política s'ha de basat en la realitat i la realitat a Catalunya és la que va sortir de les urnes ara farà un any, i la que varem viure aquest 11 de setembre. Quasi bé dos milions de persones al carrer pacíficament varem expresar el que volem per a la nostra nació. Ja es hora que recuperem les nostres llibertats i tinguem el nostre Estat.

Enric Masana Pallejà
3.
#1
Es dona la casualitat que a les nostres costes hi ha gas i petroli en quantitats que REPSOL coneix i manté en el mes absolut dels secrets.
Naturalment España considera que aixó es d'ells i que els esclaus catalans no hi tenim res a dir.
Per dret de conquesta Catalunya es una colonia de España. L'Exercit Español te el terrritori ocupat desde 1714. I als catalans s'ens neguen el dret de la autodeterminació.

Comenta aquest article