Opinió

Patrícia Gabancho, Oriol Amorós i els reptes de la nova immigració

Vaig tenir la sort de poder presenciar una conferència en la qual participaven l’escriptora Patrícia Gabancho i Oriol Amorós, secretari per a la immigració de la Generalitat de Catalunya, sobre el Programa Paco Candel a l’Aula. Són dues persones que entenen molt del tema, per raons ben diferents: ella, catalana nascuda a l’Argentina, i ell, responsable del Govern sobre polítiques d’immigració.

Vam poder veure com es parlava del tema de la immigració, moltes vegades present als mitjans de comunicació, deixant de banda els tòpics, tocant de peus a terra i sent conscients de la seva complexitat.

Jo també sóc una catalana nascuda a l’estranger —així és com em sento—, que ha viscut en primera persona molts dels problemes que pateix qualsevol persona que deixa el país on té la família, els amics i el paisatge i arriba a un lloc desconegut carregada amb una maleta plena d’il·lusions i projectes, buscant un creixement personal que la seva terra no li pot donar. Puc entendre molt bé els dos punts de vista sobre la immigració, el del nouvingut i el de l’acollidor, ja que jo ara no em sento immigrant, sinó una acollidora.

Durant les intervencions de Patrícia Gabancho i Oriol Amorós hi va haver molts punts de coincidència en la gran majoria de temes. Es va parlar del fet que un immigrant deixa de ser-ho quan ell vol, quan ha aconseguit millorar la seva situació i s’ha pogut fer un lloc en la nova societat. Hi estic d’acord, és cada persona la que ha de donar el pas amb el suport i l’ajuda de la societat d’acollida, que no ha de tenir por de la gent que arriba d’altres llocs amb una cultura diferent.

Per això, com van dir els conferenciants, és important que el català, llengua d’aquest país, sigui l’eina d’integració i el punt de trobada entre els d’aquí i els que vénen d’altres parts del món, sense deixar de banda la seva pròpia llengua, que seguiran fent servir en els espais privats, amb la família, amb l’entorn més pròxim.

També, el secretari per a la immigració va voler començar la intervenció desdramatitzant un tema a què molt sovint es fa referència quan es parla d’immigració: el volum de gent que ha arribat a Catalunya durant el últims dotze anys. I ho va fer donant dades. Durant aquest temps Catalunya ha rebut 100.000 nouvinguts l’any, la mateixa quantitat que França. Però aquesta arribada massiva d’immigrants no era la primera vegada que succeïa al nostre país i potser per aquest motiu es va poder absorbir millor que en altres llocs. Suposo que d’alguna cosa ha de servir l’experiència prèvia. Durant aquests anys no s’ha produït un canvi en el paisatge tan important com en dècades passades amb l’arribada d’immigrants d’Espanya. Potser, el ‘problema’ d’aquesta gran nova onada migratòria és que prové d’uns països amb una cultura i llengua molts diferents, i amb una religió també diferent. Moltes vegades això espanta i provoca por a la gent d’aquí, crec jo —i és una opinió personal, que coincideix amb els dos ponents—, per falta de coneixement. Si trencàvem algunes barreres que ens separen, moltes vegades psicològiques, ens adonaríem que conèixer noves cultures ens pot enriquir com a persones a més de fer més fàcil la convivència.

Tot seguit Oriol Amorós hi va afegir: «I aquesta gent ha vingut per a quedar-se.» Jo penso que és així. I el que no ho fa, aprofita l’experiència viscuda per a treure idees i portar-les al seu país i, d’aquesta manera, contribuir per poc que sembli al seu desenvolupament.

A més, es va parlar de la tasca d’integració que fan des de ja fa temps l’escola, fet que contribuirà no únicament a integrar els infants, sinó també a ajudar a la integració dels pares. L’educació i la formació de tota aquesta gent també contribuirà en el futur al progrés del nostre país.

Un cop ja al torn de preguntes per part dels assistents, va sortir la impressió i el sentiment d’una manca de debat polític seriós i sense demagògia. També es va parlar sobre el fet que molt poques vegades surten als mitjans de comunicació informacions sobre iniciatives i projectes d’integració o models d’integració. Generalment, si es parla del tema de la immigració, és per a donar-ne més aviat una visió negativa.

Per a concloure, vull dir que, si algú pren la decisió d’emigrar a un altre lloc, no és una decisió fàcil, que està provocada per una mala situació al seu país: s’ha d’abandonar tot allò que es coneix i començar de nou en un lloc estrany, amb una llengua que també és estranya, i passar per un procés en el qual s’han d’esquivar molts obstacles durant el camí cap a la integració, que moltes vegades és més complicat, per les dificultats que posa la societat d’acollida. Jo he tingut la sort d’haver conegut i haver-me envoltat de persones d’aquí que m’han facilitat molt aquest procés, però sé que no tothom compta amb la mateixa sort. Hem de deixar de parlar d’immigració en termes abstractes i pensar que, darrere dels nombres i les estadístiques, hi ha persones, missatge que he detectat en la intervenció d’ambdós conferenciants.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article