Opinió

Escena de sofà per la Llei de Caixes d’Estalvis

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

Som en un canvi en la gestió de l’estalvi popular en favor de la banca?


Finalment s’han reunit els líders dels dos grans partits d’àmbit estatal. Hem vist Rodríguez Zapatero, president del govern espanyol, i Mariano Rajoy, cap del PP, donar-se la mà abans d’entrar a La Moncloa. Els hem vistos fins i tot fent l’escena del sofà, conversant amablement tot buscant la imatge tranquil·litzadora que les alarmes econòmiques exigeixen de la seva responsabilitat, quan els índexs borsaris estan sota mínims.

A part de seure a parlar en privat, que ja és força important, sembla que s’han posat bàsicament d’acord en dues qüestions fonamentals: l’agilització del procés de reestructuració del sector financer per a arribar a temps a la data del 30 de juny, exigida per Brussel·les per a tots els que es vulguin acollir al FROB (fons de reestructuració ordenada bancària) i, en segon lloc, però no menys important, la Llei de caixes d’estalvi. Per al conjunt de l’estat i també per a Catalunya, totes dues qüestions tenen transcendència, però el tema de les caixes d’estalvi afecta particularment la idiosincràsia d’aquesta part de la Pell de Brau.

Se’n parla poc en els papers, però el rau-rau bancari trasllueix la competència de les caixes d’estalvi. De fet, l’acord entre els dos líders respecte a la llei que es vol reformar parla d’arribar a un marc jurídic estable que garanteixi la independència i la transparència dels òrgans de gestió i el control sobre els administradors, que permeti l’entrada de quotes participatives amb drets polítics, perquè les entitats puguin acudir al mercat de capitals i finançar-se sense alterar la seva naturalesa jurídica. Hi ha qui, desconfiat, planteja que «si d’entrada diuen que no la volen alterar, posem-nos a tremolar»; sobretot quan ja ha sorgit el concepte bancos de desarrollo regional pensant en el paper de les caixes.

La Confederació de Caixes, el seu organisme representatiu, s’ha apressat a donar el lideratge a Isidre Fainé, president de La Caixa. Aquesta vegada no ha estat obstacle la seva condició de català, ja va passar en altres circumstàncies complicades en què també es tractava de treure les castanyes del foc. La Caixa de Pensions i d’Estalvis de Barcelona és notòriament la de més volum en el conjunt d’Espanya i també és gran la seva dimensió europea. Tothom, les caixes d’aquí i les de fora, estan disposades a mantenir el seu model de gestió de l’estalvi. Si les situàvem en el context d’algun país de la Unió Europea, potser podríem parlar de banca pública, confrontant-les amb el model de la banca privada, que sempre les ha considerades una competència il·lícita.

Per a entendre la dicotomia banc/caixa, cal anar als orígens: concretament a l’associacionisme que impulsà societats de socors mutus, caixes de previsió social, cooperatives... Aviat va sorgir una forma d’associació que impulsà les caixes d’estalvi, abans de la creació de les que estan vinculades a les institucions. Naixien com a mecanismes de previsió social, per a fomentar l’estalvi i evitar caure en mans de la usura. Des del primer moment, els estatuts han previst la dedicació d’una part dels beneficis al desenvolupament d’una extensa obra social i cultural de què els catalans hem gaudit a bastament: biblioteques, dispensaris, centres socioculturals, museus, institucions dedicades a la divulgació científica, recolzament a iniciatives populars per a resoldre els problemes de l’habitatge... Com tantes altres iniciatives de progrés, el model català de l’estalvi s’escampà per Espanya.

A Catalunya tenim una llarga llista d’aportacions que han contribuït a la universalització de la cultura, a plantejar solucions a la problemàtica social. Els dirigents de les associacions culturals són molt conscients que, en les darreres dècades, les caixes han donat suport a la cultura popular, cobrint els dèficits dels pressupostos que els diferents governs han sotmès a l’aprovació del Parlament.

És ben clar que un canvi en la filosofia de gestió de l’estalvi popular en favor dels criteris de la banca privada podria ser una molt mala notícia. La crisi ja està afectant les ONG socials catalanes, també víctimes del dèficit fiscal i de l’administració que l’Estat fa de les creuetes de prioritat que posem a les declaracions de renda. (Per cert, per què l’associacionisme cultural és exclòs d’aquesta possibilitat?) Les ONG ja avisen que hauran de restringir serveis, malgrat que també es beneficien dels pressupostos socials de les caixes d’estalvi; els últims anys en detriment de les associacions culturals.

Cal que estiguem amatents. Els governs de l’Estat ja van demostrar en el passat la mena d’interès que tenen per la banca privada catalana. En el cas de les caixes van optar pel control del sistema corporatiu que en designa els administradors. Qualsevol modificació de les essències jurídiques sobre què es fonamenten les caixes d’estalvi pot significar un pas enrere quant al progrés que van aportar a la societat catalana, que assumia la Il·lustració al mateix temps que s’industrialitzava. S’ha de dir ben clar que una alteració desfavorable afecta el nostre model de societat. Sembla que a Espanya també hi ha qui té interès a mantenir el model, com es desprèn de la designació del president de La Caixa com a portaveu de la proposta de diàleg amb els poders fàctics. Esperem que en aquest tema no ens passin pel mateix sedàs que a l’Estatut. Si fos així, no serien tan sols dues les qüestions en què davant la crisi s’han posat d’acord govern i oposició. La tercera se l’haurien guardat en el secret de l’escena del sofà.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article