Opinió

No és ignorància, és mala fe

ReflexióS'ha dit

Una habitual del diari La Vanguardia i El País, l’escriptora Laura Freixas, adverteix en el seu bloc, en espanyol i en anglès, que aquells que vulguin fer una referència a les seves creacions literàries tinguin molta cura: “NOTA: Ruego, al presentarme, no calificarme de ‘escritora catalana’, pues induce a confusión, y no omitir mi fecha de nacimiento. Gracias”.

Fet aquest advertiment, per si hom arribés a pensar que l’autora nascuda a Barcelona i amb un cognom que, efectivament, podria donar lloc a ‘confusions’, té carta lliure per menystenir la cultura catalana i ridiculitzar aquells qui, malgrat haver nascut a Catalunya, encara no han assimilat els valors de l’Espanya clàssica, la que menysté qualsevol manifestació cultural que no giri entorn un toro o un equip de futbol. En una barreja de feminisme nostrat, progressisme i intel·lectualitat pròpia d’un sector del món literari espanyol, Laura Freixas plasma a La Vanguardia el seu rebuig cap a una tradició cultural catalana –bé, dels Països Catalans, que encara empipa més-, els castellers. I no ho fa pas per ignorància. És una dona cultivada en les lletres i la cultura -l’espanyola-, però en cap cas no pot ignorar que, per començar, els castellers són Patrimoni Immaterial de la Humanitat, com ho són altres manifestacions de la nostra cultura.

En concret, l’escriptora espanyola es mostra indignada perquè el president Artur Mas ha dut als Estats Units un grup de castellers per explicar que, com en la indústria, els esforços, el sacrifici i la col•laboració són claus per dur endavant un projecte –cultural, social, científic o industrial. “Què ha mostrat Mas per ensenyar a Massachusetts els èxits de la personalitat de Catalunya? Nosaltres -va aclarir- no som els de la festa, el malbaratament i els toros. No, no, nosaltres hem fet una aportació considerable al món. A Saber: uns nois molt macos que s’enfilen els uns sobre els altres sense caure. En efecte, la visita a Boston va culminar en el documental Enxaneta (en 3D, això sí)”.

L’escriptora continua la seva burla i assegura que “qualsevol hauria cregut que els frescos de Taüll, el Park Güell o La plaça del diamant serien preferibles, i mentrestant, segueixen suplicant a no sé quin milionari que es digni a instal·lar a Catalunya Eurovegas, per la qual cosa estem disposats, sembla, a posar infraestructures, gran part del finançament, i a canviar lleis laborals, fiscals i sanitàries”. Desinformació a banda, l’escriptora nascuda a Barcelona sentencia: “el president Mas vol imitar el pitjor dels Estats Units: diu que aspira que siguem Massachusetts, però es desviu per instal•lar aquí Las Vegas. Això sí, entre el casino i el bordell, segur que no hi faltaran uns patriòtics castellers i una cobla tocant La Santa Espina”.

La seva reflexió ataca no només als castellers, sinó tota la cultura d’un país, una cultura que no s’entendria pas sense l’associacionisme cultural, cívic i social que tira endavant el dia a dia de la lluita per defensar el nostre patrimoni cultural dels atacs constants provinents de les espanyes.

Laura Freixas fa molt bé de posar la seva nota al bloc, perquè efectivament, costa molt de trobar algú que vexi tant una cultura, encara que no la senti seva. I menys encara un escriptor, a qui, per força, se li pressuposa una certa cultura i coneixement mínim de la història d’arreu.

Comentaris

Jordi Saura Sabadell
22.
Francesc: La veritat és que sento molt que et passi això que expliques, segur que respon a la ignorància i la mala fe i mala llet que des de molts llocs s'ha atiat contra Catalunya, i ho sento més pel fet que la teva actuació és la correcte: tenir com a pròpia la llengua del país on vius. Però tornant a la primera intervenció, pensa també que quan dius que l'altra llengua (espanyola, castellana) és la dels falangistes que van entrar per la Diagonal, si be és cert també ho és que de falangistes i "adeptos al Régimen" també n'hi havia per aquí i que van fer tant o més que els de fora per ensorrar el país, i encara n'hi ha. Pel demés, repeteixo que sento, per tu, que ja sigui en broma o seriosament et diguin "renegado"
Francesc Castelldefels
21.
#20 Jordi, et faries creus si sabessis que la meva llengua materna és el castellà perquè vaig néixer a Extremadura fa seixanta-cinc anys, i des de en fa quaranta-un anys hi visc. La meva llengua familiar actual, per descomptat, és el català des de en fa trenta-dos. Vostè no sap què se sent quan, en sabent el meu origen, et diuen "renegado" (més o menys de "bon rotllo") per parlar català de forma natural.
Jordi Saura Sabadell
20.

N.18 Francesc. Tampoc és això, també és la llengua de Cervantes, de Machado, de García Lorca, i de tants altres, entre els quals es troben molts dels que van haver de venir a guanyar-se les garrofes. Per part de la família del meu pare són originaris de la província de Múrcia, i tant ell (asc) com jo o el meu fill hem estat i serem sempre independentistes i molt vinculats amb la cultura popular i tradicional catalana.

Jordi Saura Sabadell
19.
N.9 PERE.- ja n'hi ha prou de fer burleta d'allò que no ens agrada ni entenem ni volem entendre. No cal que a tothom li agradin les sardanes, ni els castellers, ni el ball de bastons... Però tampoc cal ridiculitzr-ho oi? Això de "sardanetes"... per la teva informació sàpigues que els grans de la música catalana: Eduard Toldrà, Joan i Ricard Lamote de Grignon, Juli Garreta, Xavier Montsalvatge, Manuel Oltra, etc. també han escrit "sardanetes" Només es tracta der un ignorant o de no ser-ho.

N. 16 CLEMENTE.- Para que me entiendas te lo diré en tu idioma para que me entiendas. Tienes razón, hay burros, burritos y burrazos, escoge elque más te cuadre.
Francesc Castelldefels
18.

#16 Aquesta és una revista escrita en CATALÀ, que és la llengua PRÒPIA de Catalunya. La llengua que vostè empra és aliena a aquesta terra i a aquesta nació. És la llengua dels falangistes que van entrar per la Diagonal. No ho oblidi mai!!

Comenta aquest article