Opinió

Dels “pasacalles” als cercaviles

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

Les trobades de gegants reuneixen multituds

En tres dècades les festes populars d’aquest país han evolucionat visiblement perquè l’esclat de llibertat que es produí amb l’adveniment de la democràcia ha potenciat les expressions folklòriques que el totalitarisme havia reprimit, mentre afavoria les manifestacions de la cultura popular de l’Espanya oficial. Una de les manifestacions on la nova realitat s’ha produït amb més impacte és la dels cercaviles, on una multitud de parelles de gegants i nans, acompanyats de grallers i timbalers, han fet lluir la capacitat artística de la imatgeria, han creat una infinitat de figures i han omplert places i carrers amb les tonades de la nostra música més alegre i popular.

Es tracta d’un autèntic fenomen social i cultural, que l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya ha volgut analitzar amb una edició commemorativa del seu XXVè aniversari, com explica Albert Moya, el seu president, en presentar-la a Gegants, tot recordant «aquelles primeres reunions celebrades a principis de 1983», i Jaume Pérez rememorant els precedents i la gestació de l’organització federativa dels geganters a partir de la celebració del I Congrés de Cultura Popular i Tradicional: «El congrés serví per a fer que, per primera vegada, el naixent món geganter prengués consciència del seu fet i es plantegés quina era l’evolució que volia tenir.»

És prou conegut que l’esdeveniment que va desbordar la capacitat del Palau de Congressos de la Fira de Barcelona i la celebració que s’havia concretat als dies 12 i 13 de desembre del 1981, gràcies al debat de quasi tres-centes comunicacions i molt a prop dels tres mil participants, es va prorrogar debatent els disset àmbits arreu de Catalunya, fins arribar a la cloenda a la ciutat de Girona exactament un any després. M’ha produït una certa emoció la lectura dels documentats articles que signen Lluís Ardèvol, Amadeu Muntalà, Ivan Besora, Josep i Ricard Vinyets. Aquell congrés va ser una peça fonamental del Pla de Dinamització Cultural que vaig desenvolupar des de la direcció del Servei de Promoció Cultural de la Generalitat, del qual potser és hora de parlar detingudament per l’impacte que va tenir en el conjunt de la cultura popular. La distància de més d’un quart de segle en possibilita l’anàlisi, perquè, entre altres realitats, d’aquell debat congressual van sorgir la gran majoria de federacions i coordinadores que avui cohesionen la cultura popular i tradicional, com en el seu cas reconeixen els geganters.

Malgrat la distància, la memòria em porta a Sabadell, el dia que es van aprovar els estatuts de l’Agrupament, o a Sallent, on es va posar la primera pedra del que després ha estat la multitudinària Ciutat Gegantera. Recordo haver rebut una comissió de sallentins que encapçalava Josep Maria Satoca. Venien a plantejar-me una subvenció per a organitzar una trobada amb deu parelles de gegants. Els calia una subvenció que, d’entrada, els vaig condicionar. Van tenir una bona sorpresa: les parelles haurien de ser trenta i la quantitat que demanaven triplicada. La proposta formava part d’una estratègia: dinamitzar els carrers de les nostres festes majors, i acabar amb aquells pasacalles (no va ser fàcil desterrar aquesta definició). Havíem d’omplir-los de gegants i de nans, tornar-hi l’alegria de les gralles, despertar els pobles i les ciutats amb la vessant més participativa de la cultura popular autòctona. Van acceptar el repte i el seu èxit va coincidir amb la primera Trobada Internacional de Gegants de Matadepera, animada per Manuel Carrera, un gran gestor cultural.

No puc recordar quantes parelles de gegants vam arribar a subvencionar, també molts nans. Seguint les directives del Congrés aconsellàvem representar les figures més populars de cada indret. Així, va néixer el Noi de Tona i tants altres gegants populars; entre elles en Treball i la Cultura, gegants de l’Agrupació. Es van promoure les escoles de gralla, es recuperà el sac de gemecs, aprofitant iniciatives que sorgien espontàniament. També es van desplaçar algunes presències estranyes al nostre folklore...

Aquest magnífic document que commemora la creació de l’Agrupació de Colles, que ens parla de temps de crisi i de consolidació, de l’eufòria del present i de perspectiva tot avançant pel segle XXI, també recull la presència al camp del Barça per a l’acte inaugural dels Campionats Mundials de Futbol del 1982, sense esmentar la Fira de Festes que reuní més de sis mil actuants que van omplir d’un públic entusiasmat l’avinguda principal de la Fira de Barcelona, des de la plaça d’Espanya fins a l’esplanada de les fons lluminoses de Montjuïc, commemorant una doble coincidència: la inauguració de la primera Expocultura i cinquanta edicions de fires internacionals. Milers de persones es van reunir en una gran demostració de força de la cultura popular. Les catorze colles castelleres que aleshores hi havia van aixecar les seves torres, falcons, sardanistes, esbarts, corals, bandes de música, grups de diables i de balls de gitanes, els recobrats grallers..., i també totes les parelles de gegants que el dia següent van ser sobre la gespa del Camp Nou.

Després, el conjunt de la cultura popular ha fet el seu camí multiplicant-se, potenciant la participació, afavorint la integració dels nouvinguts..., en una demostració innegable d’identitat reflectida en la festa. Ha passat més d’un quart de segle i, des de la diversitat del nostre folklore, es repeteixen commemoracions paral·leles a la dels geganters.

Aquell primer congrés ha estat d’una extraordinària utilitat des de la perspectiva de país. Convocar-lo no va ser casual: després de llegir les conclusions de l’àmbit de folklore del Congrés de Cultura Catalana, vaig incorporar el projecte al Pla de Dinamització Cultural que, durant la primera legislatura, desenvolupà un gran equip de gent entregada al somni de potenciar la cultura. Juntament amb la creació d’estructures federatives com l’Agrupament de Colles de Castellers, els actuals cercaviles són una de les consecucions del congrés que posà, per damunt de totes, una conclusió: dotar el país d’un institut de cultura popular. En aquest sentit, potser només som a mig camí.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article