Notícia

Saber com és l’ànima catalana quan canta

Pilar López parla sobre l’Obra del Cançoner Popular en l’últim episodi d’El Busca-raons

Música tradicional
Pilar López ha conversat amb Amadeu Carbó sobre l'Obra del Cançoner Popular
Pilar López ha conversat amb Amadeu Carbó sobre l'Obra del Cançoner Popular

La commemoració del centenari de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC) brinda una magnífica excusa per conèixer millor un dels projectes culturals més ambiciosos del segle XX. Pilar López és una de les veus més autoritzades per parlar-ne. A principis dels anys vuitanta, l’etnomusicòloga va endinsar-se en l’estudi de l’OCPC empesa per la curiositat que va despertar-li el coreògraf Manuel Cubeles. En la conversa amb el folklorista Amadeu Carbó, repassa alguns dels aspectes (sorgiment, objectius, organització, retorn del material) menys coneguts.

En la presentació de l’any commemoratiu, el comissari Jaume Ayats va destacar que es desitjava posar l’Obra del Cançoner Popular al servei de les generacions actuals. Fugir, en definitiva, de qualsevol temptació nostàlgia. És el mateix esperit, de fet, que defensaven els seus impulsors. López explica que, a més de “saber com és l’ànima catalana quan canta”, les missions de recerca volien dotar de material als compositors perquè les seves peces respiressin catalanitat, tal com va fer Frederic Mompou. En paral·lel, prossegueix, es desitjava “poder fer estudis comparatius de tots els territoris de parla catalana”.

És ben sabut que una investigació d’aquest calibre hauria estat impossible sense el mecenatge de Rafael Patxot. No obstant això, López també reivindica el lideratge de l’Orfeó Català, i la inestimable col·laboració dels membres del Consell Consultiu: el Centre Excursionista de Catalunya, l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans. L’impuls que movia aquest conglomerat d’entitats era el desig romàntic de salvaguardar la tradició i l’esperit del poble, així com el seny ordenador del noucentisme. Filosofies complementàries per abastar una empresa faraònica: recopilar cançons, però també danses, l’ús d'instruments i entremesos.

L’alçament de les tropes franquistes va estroncar abruptament l’Obra del Cançoner Popular. Per protegir les recerques, l’obra va ser disseminada en diferents punts de Barcelona, i parcialment traslladada a Suïssa, on va exiliar-se Rafael Patxot. Segons el testament dictat pel mecenes, els materials podrien tornar a Catalunya quan hagués mort Franco, però no podien ser custodiats per una institució. Va ser necessari esperar fins a 1991 perquè els arxius retornessin al Principat, concretament a l’Abadia de Montserrat; des de llavors, el Pare Massot n’ha fet una ingent tasca de divulgació.

López insisteix que el Cançoner ha de ser útil pels catalans del segle XXI. Els investigadors han d’esprémer totes les possibilitats de recerca que ofereix; els compositors han de seguir recorrent-hi com a font d’inspiració creativa; i el conjunt de la societat hi ha de trobar un testimoni de “com som els catalans (...) i entendre d’on venim”.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article