Notícia

Les dones en la cultura popular

Parlem amb Elisabeth Arpal, dels CDT; Anna Gonzalez, de la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, i Maria Peña, de Band Tokades

Associacionisme
Elisabeth Arpal (Castellers de Terrassa), Anna Gonzalez (Coordinadora dels Trabucaires de Catalunya) i Maria Peña (Band Tokades, la primera a l'esquerra)
Elisabeth Arpal (Castellers de Terrassa), Anna Gonzalez (Coordinadora dels Trabucaires de Catalunya) i Maria Peña (Band Tokades, la primera a l'esquerra)

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

Elisabeth Arpal va ser escollida l’any 2019 la primera presidenta dels Castellers de Terrassa, una entitat amb més de 40 anys. Un pas endavant o l’evidència d’una anomalia? La igualtat de gènere és encara un repte pendent en la cultura popular, on, com en altres àmbits, persisteixen els prejudicis i estereotips de gènere, i la dona sovint continua sent relegada a rols secundaris, per tradició històrica i per les dinàmiques masclistes predominants. En el marc del 8M, hem donat veu a tres dones: la mateixa Elisabeth Arpal, Maria Peña, integrant de Band Tokades, i Anna Gonzalez, de la vocalia d’igualtat de la Coordinadora dels Trabucaires de Catalunya.

Elisabeth Arpal: “Hi hauria més dones al capdavant si sentissin valorades i reconegudes”

Presidenta dels Castellers de Terrassa

El 2019 vas ser elegida primera presidenta dels Castellers de Terrassa. Que una dona sigui presidenta d’una colla castellera i això sigui notícia: és bo o és dolent?

És notícia perquè no és l’habitual, esperem que en les properes temporades hi hagi més presidentes i no sobti tant, però s’ha de normalitzar. Com vaig dir en el seu moment, la meva posició no havia de sobtar per ser dona o no, sinó per un canvi intern, de relleu, i de joventut dins del lideratge de la colla.

Durant la teva trajectòria com a castellera i en la junta, t’has trobat amb casos de discriminació de micromasclisme?

Les colles castelleres som un reflex de la societat. El micromasclisme viu amb nosaltres, i hi treballem per pal·liar-ho. Directament cap a la meva figura no l’he viscut, i menys dins la junta que, són persones conscienciades amb les quals compartim valors i inquietuds.

Creus que les colles joves són més igualitàries que les més veteranes, on costa més trencar amb les maneres de fer?

Evidentment, és més senzill canviar el pensament en colles joves o en colles amb menys membres que no en colles molt grans on hi ha unes maneres de fer ja instaurades. També fa molt tenir persones joves, com en les colles universitàries, on el llenguatge inclusiu i les polítiques de gènere estan a l’ordre del dia.

Fa tres anys es va posar en marxa la comissió d’Equitat de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, on vas participar. El 2019 vau fer una enquesta sobre equitat, quines van ser les principals conclusions?

Es va arribar a aquestes conclusions principals: 1) que les dones estaven preassignades a unes posicions (crosses, falques, etc.); 2) les posicions de poder estaven assignades a homes i costava molt fer el canvi; 3) els càrrecs de cures estaven assignats a les dones, canalla o infermeria; 4) hi havia hagut persones que s’havien sentit discriminades per diferents motius; 5) moltes vegades el llenguatge utilitzat no tenia intenció d'ofendre però ho feia igualment amb l'excusa “és una broma”; 6) i hi havia gent amb por de manifestar el seu malestar per les possibles represàlies.

Malgrat aquesta comissió, en la junta actual de la Coordinadora, renovada l’any 2021, només hi ha una dona davant deu representants masculins. Per què no hi ha més participació de les dones en els llocs de responsabilitat en el món casteller?

És un cúmul de situacions, no es pot parlar d’una única raó. Des del meu parer, evidentment influeix el tarannà de cadascú però segurament hi hauria més dones al capdavant si sentissin recolzades i animades, valorades i reconegudes. Potser no n’hi ha perquè no es generen els espais per facilitar l’apoderament d’aquestes dones.

 

Maria Peña: “Volem ocupar espais que molt sovint estan molt masculinitzats”

Integrant de Band Tokades, grup de percussió no mixt i feminista

Per què sortir al carrer amb tambors és una acció feminista?

Per nosaltres és ocupar espais que molt sovint estan masculinitzats, tant espais públics com espais de festes majors, que estan dominats per la presència majoritària dels homes i per les dinàmiques que els acompanyen. És una forma d’ocupar aquest espai, tant físicament com sonorament.

Per què un col·lectiu només de dones?

La idea dels col·lectius no mixtes és reclamar un espai per donar-nos veus i focalitzar-nos, un espai segur on totes puguem treballar des de les cures, des de la sororitat i des de l’horitzontalitat.

Quines motivacions porten a les dones al vostre col·lectiu?

Són moltes i són molt diverses, però al final totes acudim una mica per les dinàmiques que s’hi generen en els assajos, els bolos... Tocar és per nosaltres com el fil conductor, però si no ens dediquéssim a tocar i fóssim malabaristes, també ens serviria igual. El que busquem al final és trobar-nos, trobar aquest espai per a nosaltres i per sortir i fer-nos sentir.

 Us heu trobat amb dificultats, resistències... pel fet de ser dones?

Cada cop menys. Les dones qui van començar Band Tokades, ja fa disset o divuit anys, només pel fet de sortir al carrer i ser totes dones i tocar totes juntes rebien tota mena d’insults: feminzis, bolleras, mal follades... Nosaltres encara ens trobem micromasclismes: quan surts amb els tambors i et diuen: “Ja podeu amb els tambors?” O també “Vosaltres soles ja ho podeu gestionar? Segur que us estireu els cabells”.

Comentaris que molts cops passen desapercebuts però que reflecteixen la idea que sovint es tenen d’aquestes organitzacions de dones i per a dones.

Fa anys que organitzeu a Cervera l’espectacle del Divendres d’Aquelarre, què hi voleu reivindicar?

Ara just serà el 15è aquest any. La festa de l’Aquelarre es va construir sobre uns valors que no eren precisament feministes. La idea era cedir i reclamar aquest dia i aquest espai, que és divendres a la plaça major, per a la dona.

Si dissabte a la nit surt el Cabró, per compensar aquesta idea més falocentrista, nosaltres divendres fem sortir la Lilith, la mare, la que li dona vida. La intenció és posar sobre la taula els valors feministes de les festes populars i reclamar aquest discurs dins les festes, que molts cops queda invisibilitzat o que es redueix a un protocol antiagressions.

 

Anna Gonzalez: “Encara hi ha moltes colles sense cap dona”

Vocalia d’igualtat de la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya

La presència de les dones és encara força minoritària en l’àmbit trabucaire. Quines són les principals raons d’aquest desequilibri?

La raó principal és que en l’origen les colles trabucaires eren exclusivament d’homes, però de mica en mica i amb la perseverança que caracteritza a les dones ens hem fet el nostre lloc. És veritat que la presència de les dones és minoritària, però també és cert que cada vegada hi ha més dones que s’incorporen a les colles de trabucaires i això fa que creixin.

En una colla trabucaire les dones i els homes encara tenen papers diferents?

Per sort, ara cada cop més trobem dones que són cap de colles i presidentes de les seves entitats, així que ja no tenen papers diferents, som iguals.

L’any passat a la Coordinadora es va crear la vocalia d’igualtat. Què et va sorprendre quan vau començar a treballar?

Jo sempre he estat dins una colla mixta [Trabucaires de l’Hospitalet], i sense cap mena de distinció entre dones i homes. Però aquesta realitat que he viscut dins de la colla de l’Hospitalet no era la realitat de moltes altres, encara n’hi ha moltes sense cap dona, o colles en què les dones han de vestir-se amb el mateix vestuari que els homes.

Què feu des de la Coordinadora i des de la vocalia per avançar cap a la plena incorporació de la dona?

Donar suport a les dones que vulguin ser trabucaires, ajudar-les a formar part d’aquesta gran família. Assessorar a les colles que encara no en tenen sobre què poden fer per animar-les a entrar-hi.

Quins punts creus que són claus per aconseguir la igualtat en el món trabucaire?

Que les dones puguin ser elles mateixes, que no s’hagin de vestir com els homes, que puguin tenir la seva pròpia identitat. Que les deixin ser caps de colla, presidentes... les dones han entrat en el món trabucaire per quedar-se.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article