Notícia

Passat, present i futur de les processons de Setmana Santa

Amadeu Carbó n'ha parlat amb Jordi Bertran en el quart lliurament d'El Busca-raons

Patrimoni Immaterial
Processó del Sant Enterrament de Tarragona
Processó del Sant Enterrament de Tarragona

Jordi Bertran és un bon coneixedor de les processons de Setmana Santa a Catalunya. Recentment ha publicat El mestratge de la sang de Tarragona. Història d’una confraria. 1545-2020, on repassa els 475 anys de vida d’aquesta comunitat de fidels. En el quart lliurament d’El Busca-raons, conversa amb el folklorista Amadeu Carbó sobre la vigència de la festa en una societat cada vegada més secularitzada.

Setmana Santa, apunta el gestor cultural, és el moment de l’any en el qual la religiositat popular pren més volada. Les antigues processons estaven vehiculades a través del fenomen associatiu. Eren una mostra de fervor cristià, però també exercien un component de cohesió grupal. En la societat medieval, no pot establir-se una distinció clara entre les confraries (religioses) i els gremis (laborals).

Actualment, moltes processons ofereixen una narrativa completa de la Passió de Jesús, des de l’entrada a Jerusalem fins a la soledat final de la Mare de Déu. Bertran destaca que “antigament, cadascú processionava amb la seva processó. Cada dia sortia una confraria amb un o dos misteris”. Les processons de Setmana Santa no tenien la mateixa pretensió que les de Corpus, és a dir escenificar el conjunt de la societat als carrers.

El també professor del Postgrau en Patrimoni Cultural Local  esmenta un llarg reguitzell de processons d’arreu de Catalunya que han despertat la seva atenció: les de Bellpuig i Besalú (Divendres de Dolors), Tortosa (Diumenge de Rams), Badalona i Verges (Dijous Sant), Reus, Tarragona i Valls (Divendres Sant), o les processons de l’Encontre a Jesús i Maria, al Delta de l’Ebre.

Preguntat per Carbó sobre les particularitats del model de processons català, Bertran apunta que en molts municipis “no hi ha misteris propis, sinó seriats, moltes vegades fets a Olot”. Les representacions principatines acostumen a ser austeres, no gaire barroques o ampul·loses. Un altre element característic és l’ús de les cucurulles, habitual sobretot en les confraries de la Sang. Quant a l'aspecte sonor, s'imposaven els sons de capella. Sobretot en les processons de Dijous Sant, s'imposava un silenci sepulcral. 

Com a cloenda de la conversa, Bertran subratlla que les "processons tenen alts i baixos. A vegades han emergit més enllà de la religió, des d'una consciència associativa o patrimonial". Els dos últims anys, la covid-19 n'ha impedit la celebració habitual als carrers de Catalunya. L'adaptació de la festa a nous formats -a l'esfera digital o en grups reduïts- demostra que el múscul social que l'impulsa segueix sent fort.  

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article