“Una bèstia descomunal, engendrada per Leviatan i una fera anomenada onagre”. En el darrer número de la revista Gegants, Jan Grau recorda la descripció que Jaume de Voràgine fa sobres la tarasca a la Llegenda Àurea, escrita cap al 1264. Segons la llegenda, aquest animal mitològic “tenia el cos més gruixut que un bou i més llarg que un cavall, era una barreja d’animal terrestre i de peix, amb els costats proveïts de cuirasses i la boca amb dents tallants com espases i afilades com banyes; s’amaga en el riu, des d’on llevava la vida a tots els caminants i enfonsava les naus”

El mateix relat explica que la tarasca vivia l’any 48 en un bosc entre Arles i Avinyó, i que tenia la rara habilitat de defensar-se llençant els seus excrements contra els seus perseguidors. De fet, era capaç d’expulsar-los molt ràpids i molt lluny, deixant socarrat el gens menyspreable espai d’una “jugera” (2.500 metres quadrats). Voràgine atorga a Santa Marta el mèrit de vèncer la tarasca, amansint-la amb aigua beneïda i ensenyant-li la creu. La tradició oral apunta que, en record a aquesta efemèride,  el municipi de Nerluc -que s’havia vist amenaçat per la bèstia - es convertí en Tarascó. La influència sobre la població es demostra que l’animal apareix en l’escut d’armes del municipi.

 

Nou format de la revista Gegants

El número 130 de la revista Gegants presenta un canvi de disseny respecte de les anteriors edicions de la revista, amb el qual l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya (ACGC) vol “recuperar l’essència de la publicació d’uns anys enrere”. Coincidint amb el nou disseny, l’ACGC vol donar més presència a la recerca de figures i festes històriques.

A més de l’article de Jan Grau, en la revista 130 es pot llegir l’entrevista a la gegantera i metgessa Meritxell Royuela, peces sobre els gegants de Súria i Sant Hilari Sacalm, conèixer la relació entre el músic Sanjosex i l’activitat gegantera, i distreure’s amb el conte “Els gegants en el temps del coronavirus”, entre altres.