El document en qüestió és un gran pergamí, de 145 x 70,5 cm, que recollia una sentència de delimitació dels termes de la Seu d’Urgell, Alàs, Cerc i Torres d’Alàs. El pergamí està datat el dia 5 de febrer de 1543, és a dir, més de dos segles abans que la referència explícita més antiga que existia fins ara, de l’any 1763. La referència no conté cap descripció de l’activitat i tampoc no recull en quines dates se celebrava. Ara bé, si que es pot interpretar que la tradició ja tenia un profund sentit identitari fa cinc segles al voltant de la comunitat local, fins al punt d’haver provocat un greu conflicte entre dos col·lectius que es disputaven l’espai on s’havia de dur a terme la celebració. El text relata que els veïns d’Alàs i de Torres d’Alàs haurien mantingut dures querelles al voltant de la serra de les Peces, on s’aixeca l’església romànica de Santa Maria, a l’hora de determinar en quin espai de la serra podia fer fars i falles cada col·lectiu.
Amb aquesta troballa, es pot considerar que, de moment, la comarca de l’Alt Urgell té el testimoni més antic de la celebració de les falles del Pirineu. La baixada de falles és una tradició ancestral celebrada en diversos indrets d’arreu dels Pirineus, gairebé sempre pels volts del solstici d’estiu. Una celebració que ha obtingut el reconeixement per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat l’any 2015. Aquestes festes estan presents en una seixantena de municipis repartits entre Catalunya, l’Aragó, Andorra i França, i, tot i la seva diversitat, es troben unides per l’element del foc i l’acte de dur-lo, mitjançant falles o torxes, peces de fusta encesa, des d’un lloc proper i elevat fins al poble on es fa la celebració.
