Notícia

Josep M. de Sagarra, un cinquantenari que cal aprofitar

ESDEVENIMENTS

President d'Heptàgon

El 27 de setembre de l’any vinent farà cinquanta anys de la mort de l’escriptor Josep M. de Sagarra i seria una llàstima que, com a país, no aprofitéssim l’avinentesa per a reclamar l’atenció i el reconeixement que la seva obra no ha acabat de tenir en tots aquests anys.

Ens trobem davant un monstre literari, com ho van ser Jacint Verdaguer, Josep Pla o Josep Carner, posem per cas. Com a poeta, Sagarra va gaudir en vida d’un ressò i un èxit popular de què avui potser no ens podem fer càrrec. A tall d’exemple, podem dir que ell tot sols omplia teatres, com ara el Palau de la Música o el Romea, per a recitar poemes seus. Les edicions dels seus llibres de poemes s’escampaven per moltíssimes llars catalanes. També va escriure novel·les, memòries, articles, va fer traduccions memorables... Va ser un escriptor molt prolífic. I, com a dramaturg, va escriure cinquanta obres que li permeteren de viure durant anys, tal fou l’èxit de moltíssimes d’elles. Qui no ha vist o sentit parlar d’El foc de les ginestres, L’Hostal de la Glòria, El Cafè de la Marina, Les vinyes del Priorat, La ferida lluminosa o La filla del Carmesí? No és estrany que el primer disc d’EDIGSA, el núm. 0, de l’any 1962, sigui el dedicat a Josep M. de Sagarra dins la sèrie «Poemes amb la veu dels poetes».

Després de la seva mort, el món acadèmic i universitari ha menystingut l’aportació de Sagarra a la literatura catalana de manera injusta, fins al punt que un estudiant que hagi fet filologia catalana només en coneix la novel·la Vida privada (que és una gran novel·la, tot sigui dit). Però el poeta i el dramaturg no són, en general, ni tan sols presos en consideració a la Universitat. I és que Sagarra tenia un pecat imperdonable als ulls d’una certa escola acadèmica i crítica: la facilitat. Per a algun crític, en literatura és inadmissible tenir facilitat. És com si en la música fos reprovable haver nascut amb una veu privilegiada. Ja sabem que cal treballar els dons naturals, però una veu escanyolida sempre serà una veu escanyolida i, si una mala tècnica no l’espatlla, una gran veu serà sempre una gran veu. I Sagarra va tenir la capacitat de treballar més que ningú i de recollir uns èxits que molts no li van perdonar mai.

Com tampoc molts no li van perdonar l’extracció social: provenia d’una família aristocràtica, però ell no tenia recursos i tota la seva vida va haver de treballar de valent per a tirar endavant. I fruit del seu treball, del seu èxit, en certs períodes va gaudir d’una vida folgada. En altres períodes difícils (com la postguerra), sort va tenir de comptar amb el mecenatge d’algun prohom. Això sí, treballant de valent, com acabem de dir.

El gran mèrit de Sagarra és que va saber combinar com ningú una vastíssima cultura (alta cultura) i la tradició popular. Sagarra és la llengua elaborada, treballada, i que té el dring de la genuïnitat. Sagarra és un autor que, com Verdaguer o Joaquim Ruyra, sap parar l’orella i és capaç de captar els registres populars, de la llengua genuïna, en estat pur, sense les interferències de les altres llengües que ens malmeten la parla. La musicalitat de la llengua de Sagarra és innata i la riquesa lèxica i expressiva és gegantina. I aquesta autenticitat ha lligat la seva obra poètica i dramatúrgica amb el poble, que el va encimbellar en el seu moment i que després, quan va deixar de ser considerat dels anys seixanta ençà per les patums intel·lectuals del país, li va continuar reconeixent l’estima a través de les companyies de teatre amateur que s’escampen per tot el territori. Fer una obra de Sagarra era, i és, un reclam per al públic i un goig per als actors.

Com dèiem al principi, cal aprofitar aquest cinquantenari de la mort de Josep M. de Sagarra per a recuperar aquesta gran figura literària de la cultura catalana que el teixit associatiu del nostre teatre amateur mai no ha oblidat.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article