Notícia

Joaquim Urquizú va promoure la FCSM des de les terres de l'Ebre

Societats musicals

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel


Vaig parlar amb l’amic Joaquim Urquizú es pot dir que quasi en els seus darrers dies. L’havien operat d’una greu afecció bucal i encara pensava en seguir treballant per les societats musicals, que havien estat la seva gran passió. Proper als noranta anys estava il·lusionat per l’homenatge que li farien a la seva Amposta. Ja no era fàcil parlar amb ell i de la conversa em quedà un mal pressentiment que s’ha acomplert. M’hauria agradat acompanyar-lo en el seu adéu, però la mala notícia m’arribà quan ja era tard.
 
     La meva relació amb en Joaquim havia esdevingut una amistat, estretament relacionada amb el desenvolupament de la Federació Catalana de Societats Musicals (F.C.S.M.). Ens vam conèixer la primavera del 1981 a Paüls (Baix Ebre). A l’església del poble es feia un concert matinal de la Fila, la Unió Filharmònica d’Amposta que ell presidia. Acabàvem d’escoltar Mozart interpretat per la banda, uniformada per donar rellevància al concert i dignitat a una colla de músics profundament arrelats a la plana arrossaire de l'Ebre. Em sentia realment emocionat. Coneixia aquells rostres cremats pel sol; eren com els que havia vist tornant dels camps d’arròs que estanyaven bona part del terme municipal del Prat, aleshores centre neuràlgic del delta del Llobregat. També els havia sentit assajar amb els seus instruments en el solar que hi havia davant mateix de la fonda que regentava la meva família, exactament allà on començava la “carretera fina” que, entre camps estanyats, portava a l’aviació.
 
     Era llest en Joaquim. Ja sabia qui era jo i que, des de feia ben poc, tenia a càrrec meu la direcció del Servei de Promoció Cultural de la Generalitat, l’organisme que entre altres funcions s’ocupava del foment de la cultura popular. Va trigar no res a presentar-se amb una targeta per endavant i un projecte: la Federació de Societats Musicals de les Terres de l’Ebre. El sobtà la meva resposta... “De les Terres de l’Ebre, no, Urquizú... De Catalunya”. Replicà que només hi havia sis bandes a l’Ebre, però assumí la proposta de que ja les fomentaríem cap el nord.
 
     Ja tenia un esborrany d’estatuts, segurament una rèplica adaptada dels de la Fila, i no trigà gaire a presentar-se al Palau Marc de les Rambles de Barcelona, que havíem acabat d’ocupar els primers integrants del departament del conseller Max Cahner. Jo encara treballava en un Pla de Dinamització Cultural i en la configuració de l’equip que aviat el tiraria endavant. En els estatuts, allà on havia dit terres de l’Ebre posava Catalunya. Em confessà que li costà assumir la idea, perquè “li semblava massa gran”. Li vaig explicar que el pla que estava redactant platejava l’ordenació de la cultura popular i tradicional en àmbits, amb l’objectiu de promoure federacions i coordinadores, que aviat convocaríem un congrés de cultura tradicional i popular i que a l’Ebre es podria fer un acte específic per a les societats musicals. Només tres mesos després em convidava a Sant Carles de la Ràpita per presentar oficialment la federació. Ho havia entès i havia posat fil a l’agulla. No va passar un any, perquè es celebrés l’acte previst a la carismàtica capital del Montsià, però en el parèntesi Max Cahner em plantejà que penses alguna acció cultural que servis de pont amb el País Valencià. “No cal que ho pensi, conseller. Ho sé... Hem de promoure bandes de música. En això ells són els mestres i podem aprendre d’ells”.
 
      En Cahner coneixia a fons el País Valencià. Es deia que havia redactat personalment la gran majoria d’entrades valencianes de l’Enciclopèdia Catalana. Es manifestà d’acord convincentment i fins i tot em convidà a sopar amb Joan Fuster i l’Eliseu Climent per explicar-ho. S’havien de potenciar les afinitats culturals per compensar la política d’estat que buscava el trencament entre les dues comunitats.
 
      En Joaquim Urquizú serví eficientment aquesta política cultural i molt aviat ens vàrem trobar per redactar juntament amb Josep Mut -el músic valencià que dirigí durant més d’un quart de segle la Banda Municipal de Barcelona- els aspectes del Pla de Dinamització que es referien a la potenciació de les societats musicals i, entre d’altres, sorgí la idea de les trobades de bandes  musicals, que s’han anat celebrant anys rere any, i la proposta d’eixamplar els repertoris incorporant les composicions pròpies del país que la dictadura havia marginat i, fins i tot, prohibit.
 
      Els objectius aconseguits són indiscutibles. El país ha multiplicat per molt el nombre de bandes que existien en arribar la democràcia. L’Urquizú va ser tot un quart de segle president de la Federació Catalana i l’afinitat amb les societats musicals del País Valencià el van projectar a la presidència de la Confederació Espanyola. Va ser aleshores que es presentà, amb altres dirigents de la Confederació, en el meu despatx del Congrés dels Diputats. S’acabaven de constituir, no tenien fons i acudien a mi quan la ministre de cultura era la intel·lectual valenciana Carmen Alborch. Els hi vaig aconsellar demanar audiència i els va rebre, però va ser des de Minoria Catalana que s’aconseguí posar en els pressupostos de l’Estat la partida que necessitava la Confederació.
 
    Val a dir que les societats musicals valencianes són més de la meitat del miler censat en tot l’estat i havien estat historiades i presidides per l’advocat Vicente Ruiz Monreal, diputat per UCD en la legislatura constituent. Em convidaren al prestigiós certamen que es celebra a la plaça de braus de Valencia i a una paella d’arròs, que vàrem degustar en una finca de l’Albufera, al bell mig dels paisatges de la novel·lística de Blasco Ibañez i dels olis de Sorolla. En Ruiz Monreal volia saber com m’ho havia fet per col·locar en els pressupostos una partida que la ministra havia considerat inviable, multiplicant per deu la petició que a ella se li havia fet. Però vam acabar parlant de la importància de les associacions com espais de llibertat durant la dictadura, de les afinitats i peculiaritats de les cultures populars dels valencians i catalans... Mentre parlàvem tot degustant la paella, l’Urquizú ficava cullerada de tant en tant introduint els projectes que bullien en el seu cap per potenciar les estructures federatives. Era l’obsessió que sempre l’acompanyà i, finalment, l’atorgà el reconeixement que se li havien negat en el seu propi poble.
 
    Costa reconèixer que alguns conveïns no poguessin entendre que un pagès recremat pel sol del delta i macerat anant per les festes majors tocant amb l’orquestra Juniors, tingués la tenacitat i el poder de convicció que fora d’Amposta demostrava. Entre els més propers, potser la diplomàcia no era el seu fort i és ben segur que trepitjà més d’un ull de poll. Ell era una força de la natura ebrenca, que tirava endavant els projectes amb entusiasme i una gran eficàcia. D’aquí la il·lusió que em manifestà en la nostra darrera conversa respecte a l’homenatge que li preparaven els seus conveïns. Abans d’aquell moment, com tants altres, tampoc ell havia estat profeta a la seva terra.
 
     Vaig tenir amb el Joaquim Urquizú la complicitat d’haver-nos criat contemplant l’infinit de dues planes deltaiques. Al Prat –on havia treballat de temporer- ens portà set bandes de música en un acte de germandat entre ambdós deltes, secundant la idea que força arrossaires dels entorns d’Amposta i de l’Albufera havien arrelat al Prat, on s’havien quedat. Una arrossada popular amb més de set-cents coberts omplí de gom a gom el patí de l’ara reivindicat Centre Artesà i les set bandes van tocar a l’escenari del teatre que ara vol enderrocar l’Ajuntament, després d’haver-lo abandonat. L’esdeveniment revifà l’amor a la música dels pratencs arribats del Llevant i El Prat disposa actualment i insòlitament de tres bandes de música. A quants llocs de Catalunya, on han sorgit noves societats  musicals, s’ignora que tot va començar un dia a Paüls, amb aquell músic ampostí que volia organitzar una federació de les sis bandes que aleshores hi havia a l’Ebre. És més, potser en realitat començà algun capvespre a la barraca dels camps d’arròs de la família Urquizú, mentre en Joaquim assajava amb el seu clarinet llegint la partitura il·luminada pels darrers raigs de sol que es reflectien sobre els camps estanyats.
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article