Notícia

'La plaça és vostra!' Una aproximació al Carnaval de Vilanova i la Geltrú

Aplecs i festes

Cap de setmana de rauxa en centenars de municipis d'arreu dels Països Catalans. Carnavals de tot tipus, històrics, moderns, sofisticats i fins i tot improvisats, ompliran els nostres carrers. D'entre aquests, us proposem un petit viatge pel carnaval de Vilanova i la Geltrú a través de l'article La plaça és vostra! de Miquel Àngel González Ayala, que podreu llegir íntegrament a la revista Canemàs, número 9, disponible a finals de febrer.

Es tracta d'un carnaval que ha generat un debat historiogràfic i antropològic molt interessant, perquè com explica González Ayala, «tot i que durant els anys trenta del segle passat alguns historiadors centraren la recerca en els orígens del Carnaval vuitcentista -les primeres referències detallades són de mitjans del segle XIX-, no fou fins a l’esgotament de la dictadura que sorgiren estudis que el definien com un símbol d’identitat imprescindible per entendre l’imaginari col·lectiu de Vilanova i la Geltrú”.

A l'extens article l'autor repassa la recerca que s'ha fet sobre aquesta festa. En destaca l'evolució que ha experimentat: de la discreció i la modèstia inicials ha passat a ser un fenomen de masses que ha migrat dels salons de les societats a la festa al carrer. Fa també un retrat de la influència que van tenir convulsions socials com la Setmana Tràgica i la Guerra Civil, així com la censura de les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, en la celebració del Carnaval a la ciutat, i com diverses entitats van aconseguir burlar prohibicions i mantenir viva la flama de la festa més descarada de l'any. «El nou estat franquista propicià una etapa d’asfíxia durant la immediata postguerra. Les principals manifestacions culturals de la ciutat foren arraconades, condemnades al silenci i l’oblit. Gran part de les societats genuïnament vilanovines foren clausurades, i les primeres que trencaren el silenci anquilosat ho feren tan sols a través dels balls de societat. El Carnaval restà proscrit com les màscares i les disfresses. En definitiva, restà prohibida qualsevol reacció popular que denotés una certa irreverència», relata Miquel Àngel González.

L'article posa especial interès en els anys de la reconstrucció cultural, quan a partir de l'any 1973, els vilanovins prenen la iniciativa de reconstruir el teixit associatiu i cultural malmès per quatre dècades de dictadura. En aquest context, la historiografia local assenyala una data clau, l’any 1974, en què apareix el Carnestoltes al ball del Coro, i surt la primera comparsa del Vidalot, amb una trentena de parelles. Dos anys més tard, l’any 1976, es creà la Comissió de Carnaval amb l’objectiu d’organitzar la festa, incorporant-hi nous aspectes i vetllant pel manteniment de la tradició perduda durant la dictadura.

L'autor de l'article conclou que «El Carnaval ens permet comprovar com els canvis al carrer anaren sempre un pas per davant dels canvis en l’esfera política», i afegeix que si bé durant els últims anys el Carnaval ha estat considerat com un actiu econòmic de primer nivell, atesa la dimensió popular que ha assolit i la seva repercussió mediàtica, també hi ha el debat sobre si un Carnaval cada cop més multitudinari pot fer que la festa mori d’èxit i s'assimili acríticament com una activitat més d’oci al carrer sense cap valor afegit.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article