Notícia

Cultura universal i cultura popular

S'HAVIA DIT

Professor de filosofia a l’IES Manuel Blancafort de la Garriga.

Via fora!! és una revista editada per l’associació Enllaç Promotora de Cultura Popular. Amb el subtítol “publicació per a la gent culturalment activa”, es va especialitzar de bon començament en temes com ara la cultura popular, l’associacionisme o la cultura social. Ben aviat, però, va ampliar la temàtica a d’altres camps: desenvolupament, cooperativisme, salut, nous moviments socials, interculturalitat, política, sociologia... Amb una periodicitat trimestral, se’n van editar seixanta sis números entre els anys 1984 i 2001. L’any 2011, l’ENS DE COMUNICACIÓ ASSOCIATIVA va signar un conveni de col·laboració, un dels aspectes del qual fou la difusió dels seus continguts en format digital.
TORNAVEU, Associacionisme i Cultura anirà publicant regularment alguns dels seus treballs que, ja sigui pels continguts, per la seva simbologia o per les seves propostes, continuen essent de molta actualitat.

Qualsevol que estigui interessat en qüestions de les que anomenem culturals, hauria de reflexionar sobre la història d'aquesta paraula, "cultura". Més que per curiositat o desig intel·lectual, per les implicacions pràctiques que té tota percepció del canvi històric. A la vegada que canvien les paraules, canvien també la sensibilitat i el món dels homes que les fan servir. Tanmateix, cada època té tendència a considerar la seva mentalitat com l’única possible i, evidentment, la millor. La història, per tant, ens permet de reflexionar sobre nosaltres mateixos en tant que ens distancia de la nostra pròpia mentalitat.
 
Raymond Williams va fer la història d'alguns mots claus de la nova societat industrial anglesa del segle passat (1). Entre ells destacava especialment el mot "cultura". Amb el temps, el seu significat havia canviat i d'ésser la deguda cura del creixement natural (el seu origen llatí, cultus, parla de l'acció de cultivar) passà a ser el cos separat d'activitats i coneixements morals i intel·lectuals propis de la humanitat fins a arribar a significar un sistema de vida global.
 
En realitat, en fer ús de la paraula "cultura", en aquest sentit últim, ens referim a qualsevol de les activitats pròpies d'un poble o d'una gent. Tot és, així, cultura. Però la mentalitat contemporànea ha superposat a aquest significat una valoració moral. En considerar un fet com a cultura no únicament l'estem descrivint, també diem que per això mateix és bo i que, doncs, mereix dedicació i respecte. Trobem aquí, potser, la darrera de les mutacions sofertes per la paraula "cultura", més o menys arrelada en la sensibilitat dels homes i de les dones que la fan servir.
 
Així, a la societat moderna la Cultura no és únicament el conjunt de coneixements acu- mulats o la manera de parlar globalment d'una societat; abans d'això és una de les seves institucions més valuoses. Farem bé, doncs, d'escriure-la en majúscula.
 
La institució Cultural funciona assimilant coneixements, activitats i productes nascuts a diferents grups humans i a diferents tradicions. Es preocupa d'atorgar-los un valor i de reconeixer-los un lloc a la Història de la Humanitat. El reconeixement recau sobre uns objectes en principi totalment aliens a aquesta assimilació, si més no fins a l'època moderna, en què es comença a pensar en la Humanitat i en la seva Història. L'opera- ció no és neutra: ara el producte val en la mesura que és un bé cultural, reconegut per un tribunal que procurarà donar-li la publicitat que es mereix.
 
D'aquesta manera es crea un Patrimoni Cultural, amb la seva parcel·la pròpia al Mercat (sabem que pot ser objecte de grans negocis), que omple els programes escolars i que atrau el suport dels Estats i d'altres Institucions que, més o menys, miren de conservar-lo.
 
Val la pena assenyalar la mena d'alienació que suposa aquest mecanisme, semblant a aquell que Marx denunciava en el cas dels treballadors industrials amb els seus pro- ductes: en ambdós casos l'obra escapa del domini dels seus creadors i passa a ser gestionada i valorada per altres en posició d'imposar els seus plans.
 
Hi ha en els nostres dies una Cultura que s'alimenta d'activitats i obres en principi estranyes als paràmetres de la Institució. En llur origen aquests productes tenien altres finalitats, no culturals, o simplement no tenien altra finalitat que la de ser creats i usats pels seus creadors i gent propera a ells. La Cultura que els vol donar una vàlua Universal els posa sota la lògica dels bens escassos. Els bens culturals passen aleshores a ser més aviat un luxe, -per als ciutadans un dret, per als escolars un deure- que ha de ser administrat de dalt a baix. D'aquesta manera aquells productes i aquelles activitats esdevenen articles sotmesos a les regles del Mercat, mercat dels diners i dels polítics que fan de la Cultura un més dels seus ideals. L'article, a fi de comptes, s'ofereix al con- sum dels individus o de les masses, que segons el parer de Juan de Mairena ve a ser el mateix.
 
Pot ser que sigui el cas de la cultura popular absorbida per la Cultura l'exemple que més bé respongui a aquesta anàlisi. “Cultura popular” és aquí al conjunt d'activitats nascudes al si d'una comunitat, sense altra finalitat ni valor que el seu ús immediat i la possibilitat de donar sentit a la convivència.
 
Aquesta cultura popular formaria part d'allò que Unamuno anomenava "intrahistòria" (2). Amb aquesta paraula volia referir-se al corrent profund, barreja de tradicions, anònim i submergit, diferent de la Història, que vindria a ser el relat superficial de gestes i de noms propis. La institució Cultural seria el simple reflex, joc d'imatges a la superfície d'aquest mar de vida.
 
La relació entre aquestes dues esferes seria complexa. La Cultura necessita la cultura, ja que sense ella no tindria material per exercir el seu domini. Aquest domini, però, tindria espectes contraproduents. Assenyalem-ne ara dos: En primer lloc, efectes alienants, en tant que la Cultura s'apropia de l'acció cultural i la planifica amb altres criteris que no són els dels seus creadors o usuaris. La cultura popular pot arribar a ser devaluada en bé patrimonial, condemnat a l’immobilisme, a ser una peça de museu. Pel seu valor cultural, els creadors no poden seguir actuant dins la seva pròpia tradició. Els exemples de l'arquitectura popular considerada monument nacional o els dels parcs naturals on els habitants de la zona queden marginats il·lustren aquesta confusió entre el necessari proteccionisme i la incapacitació de la gent. En segon lloc, la Cultura pot contaminar la cultura popular. Hi ha mitjans poderosos que s'imposen allà on encara l'acció tenia una dimensió humana: contaminació, per exemple, sonora i verbal. La veu humana i les paraules que encara guarden un sentit són substituïdes per una potent megafonia que ha d'estar contínuament en funcionament Quantes vegades ens trobem que ens retransmeten per altaveus allò mateix que estem veient o fent?
 
La Cultura contamina també la cultura popular, enlluernant-la amb imatges, emblemes o prometent la seva difusió. Amb aquest tipus de publicitat en realitat la converteix en una sensació més, imatge efímera per a les pantalles urbanes.
 
Ens trobem davant d'un conjunt de mites poderosos que cauen a sobre del món on l'acció encara depèn de la gent i de les seves decisions. És en aquest món de baix on es van creuant les tradicions que alimenten, de forma callada, interpersonal, la iniciativa humana. A sobre trobem el cel de les idees ple de logotips i animat per un fil interminable de música envasada.
 
En determinats casos sembla clar que el món de la gent i de les seves tradicions només perviurà en tant que sigui indiferent a les proclames dels nous déus. També, evidentment, a mesura que la mateixa gent segueixi estimant allò que fa amb altres. En tot cas es tracta de la ressistència a una nova colonització.
 
Per acabar, en quins casos podem dir que la cultura popular pot servir-se dels mecanismes propis de la Cultura? Tocaria aquí veure la relació que lligaria el de baix amb el de dalt. En cap moment no s'ha parlat d'una cultura popular tancada, autosuficient. Tota cultura és un lloc a la vegada obert i tancat on la gent es troba i, sovint sense voler, va canviant el seu món. D'aquesta manera es refan o es desfan les tradicions. A la Cultura Universal que es fa pública al Mercat, però, no hi ha lloc per a la memòria, únicament per a la successió d'imatges i de sensacions, en una carrera sense límit. És d'aquesta manera de fer que la cultura popular s'hauria de protegir. Pel que fa als continguts i a d’altres mecanismes de la Cultura en majúscula és evident que poden ser útils i interessants per a la gent -si és que la gent així ho percep.
 
En darrer lloc hauria de veure's a part el cas de la cultura burgesa. D'entrada sempre es presenta com a obra d'una individualitat i condemnada a ser objecte de Cultura sota formes ja prefixades, com són la Pintura, la Música, la Literatura... totes elles amb la seva història. Fins a quin punt això és així o obeeix a una manera de veure les coses és una qüestió que sobrepassa clarament les pretensions d'aquestes línies.
 
Notes: (1) Cultura 1 societat. Ed. Laia, Barcelona 1974. (2) En torno al casticismo, Col·lecció Austral, Ed. Espasa-Calpe.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article