Notícia

Una aproximació a la cultura popular

S'HAVIA DIT

Via fora!! és una revista editada per l’associació Enllaç Promotora de Cultura Popular. Amb el subtítol “publicació per a la gent culturalment activa”, es va especialitzar de bon començament en temes com ara la cultura popular, l’associacionisme o la cultura social. Ben aviat, però, va ampliar la temàtica a d’altres camps: desenvolupament, cooperativisme, salut, nous moviments socials, interculturalitat, política, sociologia... Amb una periodicitat trimestral, se’n van editar seixanta sis números entre els anys 1984 i 2001. L’any 2011, l’ENS DE COMUNICACIÓ ASSOCIATIVA va signar un conveni de col·laboració, un dels aspectes del qual fou la difusió dels seus continguts en format digital.
TORNAVEU, Associacionisme i Cultura anirà publicant regularment alguns dels seus treballs que, ja sigui pels continguts, per la seva simbologia o per les seves propostes, continuen essent de molta actualitat.

A la secció sota la ploma, sempre reproduïm articles que han fet gent propera a ENLLAÇ amb els quals ens identifiquem i que d'alguna manera compartim. També –i aquesta ha estat una tònica més que general– reproduïm treballs fruit de la discussió col·lectiva, dins del que nosaltres anomenem “trobades d'autoformació”.
Publiquem a continuació un article sobre la cultura popular, fruit de la discussió de les dues darreres trobades d'autoformació que hem tingut, les quals cal emmarcar dins el treball sobre el voluntarisme que des de fa temps estem portant a terme.

El tret cultural com a element de la cultura.

A l'hora de parlar de la cultura popular sembla inevitable començar fent-ho de la cultura en general, sense adjectivar, ni que sigui només per tal d'emmarcar el discurs. Ara bé, no es tracta pas d'apropar-nos al tema mitjançant una definició lapidària de la cultura: qualsevol manual en cita un munt, ja que cada escola, cada antropòleg i cadascú interessat en el tema ha intentat explicar-se el fenomen en qüestió. En aquest cas, i com que pretenem sentar algunes bases per tal d'analitzar la cultura popular, remarcarem un aspecte constitutiu de la cultura que apareix en qualsevol àmbit cultural i en qualsevol "subcultura". Es tracta del tret cultural, que podem considerar com un element mínim amb funció pròpia. Aquest element pot ser un objecte, una idea, una institució, un hàbit... Així, el conjunt de tots els trets culturals formen la cultura.
 
Ara bé, fa un moment hem parlat de subcultura i ho hem fet citant-la entre cometes per tal de defugir la component marcadament negativa que té aquesta paraula. Per tant, entenem per subcultura –lluny de caure en valoracions pejoratives i a falta d'una altra paraula– una manera característica d'interpretar la cultura. Així, una subcultura (o bé una cultura adjectivada) concreta i delimita un espai de la cultura. En aquest sentit, doncs, la cultura popular, la cultura de masses, la cultura urbana, la cultura tradicional, la cultura oficial, etcètera, són subcultures. Per tal de fer-ho més entenedor, recolzant-nos en la filologia podem equiparar la relació cultura-subcultura a la relació llengua-dialecte, en la que el dialecte ve a ser una concreció de la llengua. I, de la mateixa manera que trobem diferents nivells de dialectes, també les diverses concrecions de la cultura (subcultures o cultures adjectivades) mantenen relacions desiguals entre elles.
 
A partir d'ara, i j a que a penes parlarem de la cultura i força de les subcultures que la concreten, anomenarem aquestes cultures (o cultura) i només usarem subcultura quan no fer-ho pugui dur a confusió.
 
Vist això, no costarà gaire considerar que cadascuna de les cultures citades està formada per un conjunt de trets culturals (a partir d'ara TC) característics que, d'alguna manera, la defineixen. Així, per exemple, la cultura tradicional estaria configurada pel conjunt de TC que s'han incorporat fa anys (generacions) al torrent de la cultura, hi han deixat pòsit –han creat "tradició"i, amb provables variacions, encara s'hi mantenen tot complint algun paper determinat. Reprenent per uns moments el símil filològic anterior, veiem que, mentre els diferents dialectes tenen unes isoglosses que els delimiten en l'espai, diferents cultures comparteixen molts TC comuns, la qual cosa enfosqueix sovint el panorama i en definitiva l'anàlisi: la família, el motor d'explosió, o bé la felicitat, no són patrimoni de cap cultura i apareixen com a TC en moltes d'elles. Alhora, TC més o menys afins s'interrelacionen tot formant cultures diferenciades, o bé s'oposen tot diferenciant-les. Una d'elles, la cultura popular (a partir d'ara CP).
 
Tot donant voltes al tema en qüestió.
Tot i que les aproximacions a la CP han estat múltiples al llarg dels últims anys, no han arribat, ni de bon tros, a l'aprofundiment que, des del segle passat, ha gaudit la cultura.
 
D'aquesta manera, lluny d'intentar definir la CP en ella mateixa, se cerca relacionar-la amb algunes cultures que, si més no per oposició a d'altres, semblen més clares i delimitades. Així, encara pesa força l'associació que qüotidianament es fa d'aquest concepte amb la cultura tradicional (en oposició a cultura moderna), la cultura rural (en oposició a la cultura urbana) o bé la cultura proletària (en oposició a la cultura burgesa).
 
Aquest procediment no ens soluciona la qüestió de base (què és la CP?), ans ens du a una situació en la qual cadascú aboca els prejudicis i apriorismes que té al respecte i, en intentar definir-la, partim més del que "ens sembla a nosaltres" que és la CP, que no pas d'una anàlisi etimològica i semàntica de l'expressió.
 
La principal característica de la CP és, doncs, que és popular. I això ens trasllada el problema a un altre lloc: què vol dir “popular”?
 
Popular és un adjectiu que ve del llatí popularis (els populars): la gent del poble, i les tres primeres acepcions que del mot dóna la G.E.C. són: 1. Relatiu o pertanyent al poble. 2. Fet per al poble. 3. Fet pel poble.
 
Seguint la mateixa direcció, veiem que poble, del llatí populus, significa "conjunt de ciutadans". Qui eren, a Roma, els ciutadans, el poble? Certament, no tots els habitants de la ciutat: en quedaven exclosos els esclaus i altres persones privades del dret de ciutadania. Ara bé, recordem l’acrònim SPQR (senatus populusque romanum): el senat i el poble romà. Descomptats els no-ciutadans, entre els habitants membres de la comunitat política es donava una distinció clara: d'una banda, els governants (senatus) i, d'una altra, els governats (po-pulus).
 
Tot sembla indicar que l'adjectiu “popular” qualifica allò relatiu als governats, en oposició als governants. L'evolució del significat del mot “poble” no fa més que confirmar aquesta sospita, quan veiem que "el poble", o bé "la gent del poble", es refereix al comú de la gent, no pas als estaments singulars privilegiats, sovint detentors del poder. Podem, doncs, començar a parlar de la CP com a cultura generada pel poble? Aquesta definició/orientació és massa general, de diccionari. Falta, tot tenint en compte les remarques fetes suara i per acabar de tancar el cercle, veure quins interessos i quines necessitats té el poble, diferenciats dels interessos i necessitats que tenen altres sectors amb molt més poder dins de la societat.
 
Els interessos serien factors objectius (conscients o no) que contribueixen al nostre benestar, mentre que els desitjos (que si ens fixem conscientment) hi poden contribuir o no. Tot i per veure quins són els interessos de cadascun dels sectors en conflicte caldria fer un estudi teleològic, que ens aturaria una bona estona, podem avançar mitjançant una solució de compromís: així, mentre els interessos del poble redunden sobre si mateix (ell és la seva pròpia finalitat) i conseqüentment són alliberadors, els interessos de qui detén el poder afecten també i sobretot el poble i el converteixen en una eina d'aquell.
 
Per tant, podem considerar la CP no només com aquella generada pel poble, sinó que, a més, té per a ell uns continguts alliberadors.
 
Per una “teoria” de la relativitat.
Tot reprenent ara el tema central del primer apartat (els TC), observem què passa quan l'usem per intentar definir la CP. Així, la CP estarà formada per un conjunt de TC amb característiques comunes. Si acabem de convenir que la CP és generada pel poble i per al seu alliberament, aquestes característiques han de ser compartides pels seus TC. Ara bé, quan podem afirmar que un TC és alliberador? És a dir, quan podem afirmar que un TC tendeix cap a l'assoliment dels interessos del poble?
 
A l'hora d'elaborar-ne una relació i d'analitzar-los un per un, ens trobem amb un fenomen sorprenent: un mateix TC no sempre compleix la mateixa funció. Depèn de circumstàncies externes, sovint de les persones, a vegades del marc social, d'altres de les institucions amb què estan relacionats... Els vincles de parentiu poden condicionar la llibertat (de decisió, per exemple) de les persones, o bé comportar un suport humà de primer ordre: la informàtica pot servir per controlar el poble o bé per facilitar-li l'intercanvi d'informacions i la presa de decisions; la idea de nació pot usar-se per sotmetre comunitats o bé per alliberar-les... I així trobaríem molts més exemples d'ambigüitat en les funcions que compleixen els TC.
 
Això ens du a plantejar la hipòtesi (validar-la ja és una qüestió més complexa que ara se'ns escapa) que molts TC són relatius quant a llur funció i no podem afirmar ni negar categòricament si són alliberadors o no (populars o no). En conseqüència, el concepte de CP és també relatiu, i depèn de la finalitat que tingui i, encara més, dels resultats que aconsegueixi cada TC considerat. Podem, doncs, apuntar que la CP és el conjunt dels TC que en cada moment compleixen una finalitat alliberadora, tot contribuint al benestar del poble a llarg termini.
 
La frase precedent, més que com una proposta de definició, cal interpretar-la com una definició de treball, a partir de la qual, i junt a l'aprofundiment de la resta d'idees exposades, poder reflexionar i debatre sobre el concepte de CP. L'objectiu final és arribar a estructurar una possible teoria de la CP que serveixi com a base al seu desenvolupament.
 
Via Fora! 27.

Comentaris

Jaume Pérez Camps Santa Eugènia de Berga
1.

Som allà on erem

Comenta aquest article