Notícia

En l'obertura del curs de l'IEC

REPORTATGE

Salom, en veure arribar el drapaire Antonet Quel·la, que per fer bullir la perola es dedica a comprar pells de conills, s’imagina trobar Sembobitis, el vell mag que va descobrir l’estrella del miracle. Salom no se sap avenir que vagi disfressat de drapaire i l’Antonet Quel·la diu a l’ase que Salom no hi és tot. Sembobitis fou la narració de Salvador Espriu amb la que Joan Massotkleiner, acompanyat de la guitarra de Toti Soler, tancà l’acte d’obertura de curs de l’Institut d’Estudis Catalans, celebrat el proppassat 28 d’octubre.

En el curs de l’acte, el nou president de l’IEC, Joandomènec Ros, va manifestar amb claredat que la situació econòmica actual obligarà a afrontar més retallades. Ho va fer des d’una constatació pragmàtica de la realitat amb la convicció que les accions encarades a ajustar-se a un pressupost reduït per la disminució de l’obtenció de recursos públics «no haurien d’incidir sobre el pinyol de les activitats de l’Institut, que són la recerca, l’estudi, la difusió del coneixement i l’assessorament a les administracions, i això en tot el territori dels Països Catalans». Malgrat això no és difícil imaginar que la reducció d’activitats i del capítol 1 afectarà la carn de la fruita que cobreix el pinyol. I fa patir veure com les realitats essencials de la cultura catalana, les del moll de l’os, contínuament han d’aprimar-se —i massa— per equilibrar pressupostos, restringint les necessitats, les capacitats i les raons de la seva existència. Passa això quan des de l’esquadra d’incultes que dominen una determinada terra, on sense remei ens volen inclosos —sí o sí—, sembla que tot malbaratament hagi estat possible sense que gairebé mai —o sempre poc— la justícia en tregui l’aigua clara. Aprimar les essències d’una cultura, fins al trencadís, per mantenir les restes, en naufragi banal i ostentós, d’un antic imperi.

Quan l’historiador Jordi Casassas, en el discurs de l’esmentada sessió inaugural desgranava les circumstàncies prèvies a la creació de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual l’any vinent en celebrarem el centenari, hi va haver moments que semblava que el discurs ens remetia al present. Només calia canviar noms de persones i mitjans de comunicació, sense tocar gairebé ni una coma dels embats contra la creació d’una institució que si bé valorem com a exemplar, la sabem històricament migrada de possibilitats i recursos. Cent anys de saber que continuadament s’han mantingut exèrcits contra els possibles ponts de diàleg.

És en l’anhel de la voluntat manifestada pel president de l’IEC d’ajudar a «perfilar aquest futur en llibertat» on caldria tocar ferma i esperançadament de peus a terra per a poder arribar a capgirar la realitat i no haver de veure mags on hi ha drapaires, ni, per escapolir-se de la confusió imaginada de la realitat, haver de parlar amb l’ase i, com a remei de continuïtat, haver de seguir comprant pells de conills per fer bullir la perola.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article