Notícia

La comèdia «Els feréstecs» de Carlo Goldoni, un bon motiu per a anar al Teatre Lliure

PROPOSTES

President d'Heptàgon

Lluís Pasqual dirigeix, tradueix i adapta l’obra I rusteghi de Carlo Goldoni, estrenada en venecià l’any 1760, en un exercici de direcció impecable, i un elenc d’actors que broden uns papers d’una aparent senzillesa: Jordi Bosch, Laura Conejero, Rosa Renom, Rosa Vila, la jove Laura Aubert, Xicu Masó, Andreu Benito, Pol López i Boris Ruiz. És una obra recomanable per molts detalls. Per exemple, hi ha un treball de dicció ben poc habitual dalt dels escenaris, a causa de l’encert de fer parlar cadascun dels quatre matrimonis que intervenen en la comèdia en una varietat diferent de la nostra llengua: Jordi Bosch (Arturo), Rosa Renom (Margarita) i Laura Aubert (Llucieta) parlen en català occidental, de ponent; Andreu Benito (Pepito) i Rosa Vila (Marina), en valencià; Boris Ruiz (Tomeu) i Laura Conejero (Victòria), en mallorquí; i Xicu Masó (Salvador) i Pol López (Quimet), en garrotxí. Cal felicitar la lingüista Noëlia Motlló per la feina feta (ja demostrada a la sèrie Gran Nord de TV3). Tot el que es pugui fer per a aplegar els accents diferents de la nostra llengua en els muntatges és d’agrair (no té gaire sentit que una actriu mallorquina hagi d’estrafer l’accent per a intervenir a Polseres vermelles o que una altra actriu hagués amagat el seu accent tortosí a Ventdelplà). La decisió de Lluís Pasqual de situar l’acció als Països Catalans amb aquest recurs de les varietats dialectals és, doncs, un encert i un dels elements clau que fan fascinant aquest muntatge i que fan passar per alt algun altre aspecte, que no ens podem estar de comentar, però.

Creiem innecessari de situar l’acció en el context de la Primera República Espanyola. Més que res perquè, tot i el preàmbul inicial en castellà que ens adverteix d’aquesta contextualització temporal (una norantena d’anys posterior al moment de l’estrena), en acabat la dita contextualització desapareix com per art d’encanteri i no intervé en cap moment de la trama, si no és en l’execució de l’himne de Riego en algun moment que ara no recordem. Les derivacions d’aquesta contextualització és el relleu excessiu que es dóna al personatge de l’aristòcrata Ricardo, un gallec que es permet de fer divagacions en castellà sobre les llengües a l’estat espanyol una mica desafortunades, que no aconsegueixen d’enterbolir, però, la força i la fluïdesa de l’obra. En l’original, es tracta del comte Riccardo, un «cavalier forestier». La presència esporàdica d’aquest personatge —que Goldoni fa parlar en l’italià de la Toscana—, subratllada en el preàmbul i en la disquisició suara esmentada, fa que l’obra es presenti com a «espectacle en català i castellà». Calia fer-ho així? Creiem que no. Trobem, a més, un recurs una mica fàcil —però llastimosament ben habitual a la nostra televisió— d’introduir paraules en castellà per a fer còmiques les frases (en castellà cal dir mots en alguna altra llengua per a indicar que és el moment de riure?). Finalment, la contextualització històrica i aquesta comicitat innecessària en castellà comporten que els noms d’alguns personatges siguin, doncs, en castellà.

Tot amb tot, s’ha de dir que veure teatre d’arrel popular —tal com avui percebem les obres de Goldoni— interpretat per uns actors de tant de nivell, amb una escenografia tan imprevista i amb una direcció i una traducció —malgrat tot— tan bones, fa inexcusable l’anada al Teatre Lliure de Montjuïc.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article