Notícia

El nostre oci

S'HAVIA DIT

Escriptora i periodista.

Via fora!! és una revista editada per l’associació Enllaç Promotora de Cultura Popular. Amb el subtítol “publicació per a la gent culturalment activa”, es va especialitzar de bon començament en temes com ara la cultura popular, l’associacionisme o la cultura social. Ben aviat, però, va ampliar la temàtica a d’altres camps: desenvolupament, cooperativisme, salut, nous moviments socials, interculturalitat, política, sociologia... Amb una periodicitat trimestral, se’n van editar seixanta sis números entre els anys 1984 i 2001. L’any 2011, l’ENS DE COMUNICACIÓ ASSOCIATIVA va signar un conveni de col·laboració, un dels aspectes del qual fou la difusió dels seus continguts en format digital.
TORNAVEU, Associacionisme i Cultura anirà publicant regularment alguns dels seus treballs que, ja sigui pels continguts, per la seva simbologia o per les seves propostes, continuen essent de molta actualitat.

El nostre oci

Quan jo estudiava a la vella Universitat de València, al voltant d'una estàtua de Lluís Vives que semblava esbrinar si plovia amb la seva mà estirada endavant, el tema de moda era l'oci. Eren els anys seixanta i, malgrat les tenebres del franquisme, el benestar d'Europa ens entrava per les misterioses escletxes de l'economia internacional. Nosaltres, els estudiants, solíem comentar que el futur —que, és clar, ja era present als Estats Units— presentava una amenaça inquietant si s'aconseguia la pau: l'excés d'oci. Amb el progrés, la mecanització electrònica i la informàtica, un treballador anirà rebaixant les seves hores de feina, i així, a la llarga, només treballant dues o tres hores diàries ja s'haurà guanyat de sobres el salari. Què farà la resta del dia? Nosaltres, que imaginàvem milers de propostes d'ocupació del temps si érem els afortunats, concloíem, orgullosament i ingènua, que era una qüestió de nivell cultural: la persona culta sap perfectament què fer-ne del temps lliure: l’inculte s'alienarà davant del televisor o d'una programació de l'oci massiva i monolítica.
 
Després, amb les crisis del petroli i l'atur, el tema ha deixat d'existir. Ja no es tracta de la pregunta «Com emplenaré el meu temps lliure?», sinó «Com emplenaré el meu estómac?». Però, tanmateix, l'estructura econòmica de la societat és la mateixa: si hi ha crisi, una bona part de la població en serà la víctima; i si no n'hi ha, el nombre de víctimes disminueix temporalment. El sistema, però, roman intacte. Diuen els economistes que la cosa féu un gir espectacular a partir del crac de la borsa novaiorquesa. Abans del 29, l'oferta estava en funció de la demanda: es fabricava allò que la població requeria consumir; a partir del 29 l'òptica canvia: la demanda està en funció de l'oferta. No es fabrica el que la població necessita, sinó que cal que la població necessiti allò que es fabrica. És el que s'anomena societat de consum. I, naturalment, m'estic referint no sols a béns d'ús o de supervivència, sinó també al consum de diversió, a l'oci. Umberto Ecco, en la seva famosíssima distinció entre «apocalíptics» i «integrats», explica que els integrats mai no teoritzen, sinó que actuen, al contrari dels apocalíptics, que precisament es dediquen a teoritzar sobre la decadència. Diu que ara els béns culturals són a la disposició de tothom, amb una sàvia programació de cultura «popular» —pseudocultura, en definitiva— que acabi integrant tota la població. I afegeix que el fet que aquesta cultura «popular» estigui confegida des de dalt, com una domesticació massissa1, o sigui sorgida genuïnament des de baix, és un problema que l'integrat no es planteja. I aquí rau el drama. Com que crec haver comprés el que ens diu Umberto Ecco, jo em poso a tremolar cada vegada que des d’instàncies de l'administració em parlen de cultura «popular». Com també sento un cert desassossec quan un famós dramaturg espanyol —en contra el qual no hi tinc res, val a dir-ho, el senyor Antonio Gala, parla i parla sobre la saviesa del poble, sobre la intuïció del poble, sobre que l'art només és genuí si ve del poble. Més m'estimo que Martí de Riquer, en el recent homenatge que se li ha tributat, digui sense embuts que la cultura catalana només té i tindrà sentit si és d’elit, perquè totes les formes de cultura popular estan exhaurides i s'assemblen extraordinàriament. Em sembla una actitud amb la qual no estic d'acord, però que és explícita i no amaga l'ou.
 
En una entrevista que li vaig fer per a «Canigó» a Vidal Alcover, recordo que li vaig preguntar què faria ell si fos conseller de cultura. I em va contestar: no faria res. Deixaria fer. A mi em va resultar una resposta admirable.
 
Jo crec que els Països Catalans tenen una personalitat nacional precisament perquè tenen un poble que s'expressa d'una manera determinada. I per això estic a favor de la cultura popular, no dirigida ni manipulada. I crec que aquesta cultura no s'assembla gens a la castellana, per exemple. Em temo, però, que si no disposem d'uns bons «apocalíptics» que ens posin en guàrdia, acabarem anorreant-la a cops de «jeans», d'hamburguesa, de «Fama» i de bones intencions institucionals...

(1) Utilitzo «massissa» en comptes de «massiva» tot seguint els consells de l'admirat Joan Oliver.
  

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article