Entrevista

Albert Sans “La dansa catalana no disposa dels recursos suficients per mantenir les expectatives generades”

Director d'edicions de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català.

Parlar amb Albert Sans és parlar irremeiablement de l’Esbart de Rubí. Sempre hi ha estat relacionat, en fou director del 1955 al 1990. Com ens comenta ell mateix “... a casa tenien tocineria i xarcuteria, a l’època en que jo era jovenet no et preguntaven en què t’agradaria treballar. Era una cosa normal que jo seguís el negoci, cosa que vaig fer, portant una parada al mercat de Rubí amb setze anys”. Durant cinquanta anys estigué compaginant aquestes dues facetes tant dispars. De la seva trajectòria (ens comenta que entrà a l’esbart amb nou anys i en sortí amb seixanta-cinc) en parlem una tarda d’estiu a casa seva a tocar de la plaça Clavé, al centre de Rubí. 

Què significa l’esbart per a Rubí?
És l’entitat històrica més potent de la població i amb molta vida. L’esbart era una de les activitats que es desenvolupaven al voltant del Casal Parroquial, vertader pal de paller de l’associacionisme local. La gent que ballàvem a l’esbart érem la gent que anàvem al cinema, al teatre, a les excursions... Una sèrie d’activitats de relacions i de complicitats que possibilitaven el poder mantenir la colla. L’excursionisme, el cant coral, el teatre... Eren altres activitats que també es duien a terme al Casal Parroquial.
 
Per què vàreu entrar a l’esbart?
M’agradava molt ballar. Sembla ser que hi tenia gràcia i vaig anar continuant fins que l’any 1955 em vaig encarregar de la direcció.
 
Com eren aquells primers anys?
Quan era jo jove, l’Esbart Verdaguer era el que sonava més, amb molt d’èxit i impacte. Va ser l’entitat que va portar la dansa catalana a l’escenari. Era el mirall de tots els esbarts. Jo em vaig preocupar de conèixer els seus dirigents, com ara en Cubeles, en Melo...
 
Tanmateix, la imatge  que ha quedat és que ha estat l’esbart de Rubí el qui va realitzar el pas de la dansa tradicional catalana a l’escenari.
L’esbart Verdaguer, que venia de la postguerra i tenia suports d’alguns mecenes, va ser el qui realment va iniciar uns espectacles molt interessants. La pena, però, és que va durar molt poc. S’ha de dir que nosaltres anàvem a remolc.
 
Fins quan, però?
Va arribar un moment  que aquesta tendència va sofrir una inflexió a favor nostre, parlo dels anys seixanta, iniciant una llarga època fins els anys noranta.
 
I com va anar?
Molt bé. Poc a poc ens vam anar introduint en els cercles de gent del món de la dansa i que eren referents en el seu camp. A partir de la màxima que diu “sempre aprendràs més d’un que en sàpiga que no d’un que no en sap res”, vaig contactar amb dissenyadors com en Ramon Ibarts, en Josep Montanyés, en Fabià Puigcerver, amb el mestre Magrinyà... Amb tota una sèrie de gent que aleshores eren els capdavanters, vaig introduir-me dins del món de la dansa i de la cultura per saber i aprendre el que s’havia de fer, investigant (sense documentació no es pot fer res que s’aguanti) i a partir d’aquí innovant.
 
Que ha representat la dansa per a vostè?
A mi m’ha enriquit molt. He tingut l’oportunitat de conèixer persones importants, viatjar molt, a lloc impressionants...
 
Quines coreografies destacaríeu de les vostres produccions?
N’he fet més de setanta. És molt difícil de triar. Però hi ha una sèrie de coses que t’han marcat molt.
 
Per exemple?
Un cas paradigmàtic del que dic va ser el de poder muntar El Llibre Vermell de Montserrat, amb l’Escolania, i Arts Musicae. Es va interpretar a Alemanya, a Montserrat, a Rubí, al Palau... Es tracta de cants del segle XIV dels pelegrins quan anaven a Montserrat. El Llibre Vermell recull tot un seguit de partitures amb indicacions per dansar-les. El pare Gregori Estrada va ser el qui va entendre aquestes indicacions i plegats vam fer un procés d’estudi i d’investigació que va permetre que l’Esbart de Rubí pogués interpretar-les. Va tenir un èxit impressionant.
D’altres exemples serien les actuacions al Liceu, al teatre Bellas Artes de ciutat de Mèxic, Londres, França, la Unesco... Molts llocs.
 
Com veieu la dansa actualment a Catalunya?
Políticament em sembla que no interessa. Crec que no hi ha hagut un interès per tirar endavant la possibilitat de fer un ballet professional folklòric del país. La prova està en que ni el propi Liceu pot mantenir una minicompanyia estable de dansa. Tot són grupets de dansa contemporània que tenen feina a sobreviure. L’Esbart sempre ha viscut de les actuacions i dels socis... Mani qui mani, no ha realitzat cap tipus de política d’ajuts significatius.
 
Dansa popular versus dansa espectacle.
Sempre parteixo de la idea que un dansaire no és un ballarí. Els dansaires som la gent del poble que ballem. És evident que agafem la tècnica bàsica de la dansa clàssica/contemporània, perquè has de tenir, per exemple, un cos col·locat i sempre tenir present que ballar no és moure’s, sinó que és interpretar i transmetre. Però a partir d’aquesta base, no pots tirar més enllà perquè sinó perds l’autenticitat del folklore, ja que seria exactament igual que el contemporani o clàssic perdent-se la personalitat de cada folklore, perquè cada folklore és diferent.
 
Pe fet de presentar-ho com a espectacle no s’ha perdut l’anima popular?
Jo crec que no, perquè l’ànima popular continua. Per exemple, ara fa poc, per la Festa Major, per Sant Pere, hi ha hagut ball de gitanes i la gent les ha ballat de manera multitudinària. Els aplecs com el de Sant Mus, aquí a Rubí, són un altre bon exemple que no s’ha perdut l’ànima popular de les danses.
 
L’“edat d’or” de l’Esbart de Rubí coincideix amb un fenomen migratori important principalment provinent de la resta de l’estat. Quin paper va tenir l'esbart en aquest context?
Dins de l’esbart hi ha hagut sempre presència de balladors provinents d’altres contrades. L’Esbart sempre ha estat molt estimat a Rubí. Elements com les danses de gitanes han servit per difondre i popularitzar la dansa catalana entre tots els habitants de la població.
 
Rubí disposa de L’Espai de Dansa, què en penseu?
La il·lusió de fer-ho anava molt enllà. Es va fer un concurs per presentar projectes. El presentat per Eduard Ventura (exdirector de l’esbart de Rubí) va ser el que va guanyar. Malauradament, l’Eduard es va morir de cop i el projecte s’estroncà. Davant d’aquesta situació, es dóna a l’esbart la seva gestió. Originàriament havia de ser un centre cultural relacionat amb la música i la dansa, però es constaten problemes pressupostaris que fan que, de moment, l’Espai de Dansa serveixi únicament per als assajos de l’esbart.
 
Alguns d’aquests problemes estan relacionats amb l’equipament pròpiament dit...
Sí. El dia que es va fer la prova d’assajos sorgiren greus problemes de ressonància que impediren utilitzar l’espai per a aquest fi. Problemes que van motivar força  queixes dels veïns pel soroll que es generava... I d'això se n’adonaren quan estava tot fet! Com que els arranjaments són molt costosos, el projecte torna a estar encallat.
 
Com veieu el futur de la dansa catalana?
No pinta massa bé, en el sentit que com hem volgut anar molt enllà (actualment es fan produccions teatralitzades molt costoses i impactants), no disposem dels recursos suficients per mantenir i augmentar aquestes expectatives. Es fa molt difícil poder viure de la dansa catalana, ja que no hi ha públic suficient per poder-la mantenir, si més no amb un plantejament professional. Jo crec que actualment els esbarts reculen en el lloc que els pertoca i això crec que ho hem de viure no com un fracàs sinó com una realitat, fruit de les nostres possibilitats objectives.

Joan-Ramon Gordo i Montraveta

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article