Entrevista

Francesc Xavier Boya i Alós: «L’Aran i Catalunya han d’entendre que formen part de la mateixa unitat»

Ha treballat des de fa anys en la recuperació de músiques tradicionals i ha fet incursions en la literatura amb 'Era Val d’Aran' (1995), 'Era alendada deth bòsc' (1997) i 'Presoèrs dera mar gelada' (1999).

Per què una llei per a l’aranès? Perquè requereix tenir un marc d’oficialitat adequat i el suport de les administracions per a garantir que les persones que el parlem i volem tenir una vida quotidiana en la nostra llengua tinguem la protecció que ens donarà. Hi treballem actualment i esperem que cap a l’abril es pugui aprovar.

Què és la llei d’Aran? És una mena d’Estatut de l’Aran. Ja hi ha una llei que es va fer el 1990, però que va ser realment insuficient. Ara parlem d’una nova llei perquè l’Estatut exposa que s’ha de fer. Per tant, aquesta tindrà més contingut i serà més ambiciosa. Es tracta de donar resposta al desig de l’Aran de tenir l’autonomia al més plena possible i de millorar-ne l’encaix en el context català.

Com es combina la tasca parlamentària amb la de síndic? El territori i la procedència sempre són molt importants. Si hi sumem que el fet de ser al Parlament coincideix amb una responsabilitat de govern tan important com, per a dir-ho així, la de ser ‘el president del teu propi país’, la responsabilitat i l’estímul es multipliquen. La meva activitat parlamentària ha passat per diverses fases. Durant la primera legislatura vaig estar molt vinculat en temes de política territorial, bàsicament a la Comissió Primera del Parlament i a la Comissió de Política Cultural. A la segona legislatura vaig tenir l’oportunitat de ser el portaveu del grup socialista i en la present, comparteixo la responsabilitat amb la de síndic de l’Aran. Això significa que la meva responsabilitat al Parlament ha disminuït. Ara sóc portaveu de la Comissió d’Acció Exterior i de la Unió Europea i m’he centrat en la tasca d’impulsar algunes lleis per al meu territori que són molt importants; entre d’altres, la llei de l’aranès i la llei d’Aran —que ja hem comentat—. I, efectivament, el fet de que la llengua tingui una llei pròpia o que la llei d’Aran es comenci a debatre és un gran estímul. Avui sóc aquí, jo diria, més com a síndic que com a diputat.
 

«La defensa de la identitat és quelcom que honora
la gent que la té i que la vol mantenir»


Es coneix prou la realitat de l’Aran? No, per la pròpia magnitud i, també, perquè sovint et sonen més els tòpics que la realitat mateixa. Justament, el març passat vaig fer la conferència «Terra i ànima després del nacionalisme. Una proposta des de l’Aran», a l’Ateneu Barcelonès, que anava adreçada a fer que la Vall d’Aran es conegui més. Crec que hem d’esforçar-nos perquè la gent ens conegui i no ens miri com a quelcom hostil. Som un territori que té singularitats culturals, lingüístiques i polítiques i volem defensar-les perquè la defensa de la identitat és quelcom que honora la gent que la té i que la vol mantenir. Això és el que motiva moltes vegades que la nostra actitud, com la de qualsevol poble, sigui defensiva quan sent que se n’agredeixen les singularitats. Efectivament, crec que l’Aran i Catalunya s’han de conèixer millor i entendre que formen part de la mateixa unitat. S’hi treballa a base de diàleg, de pedagogia, d’entendre i d’escoltar.

Quina seria l’opció ideal per a vosaltres pel que fa a les vegueries? Per a nosaltres, el fet de quedar inclosos en un territori que no sigui el propi és un problema perquè entenem que dilueix la singularitat política que té l’Aran. Crec que la llei, amb l’estret marge que ens deixa per una banda l’Estatut i per l’altra la Constitució i les lleis orgàniques de l’Estat, ha de procurar que l’autonomia de l’Aran quedi al més blindada possible. Ara es treballa a buscar un text alternatiu. Volem que se’ns respecti l’autonomia que hem defensat sempre com a constant històrica. Vull recordar que les institucions de l’Aran es van abolir el 1834 quan l’Estat va imposar les províncies i, per tant, les institucions araneses van arribar un centenar d’anys més enllà de les mateixes institucions catalanes. Per tant, no és una qüestió purament anecdòtica. Realment correspon a un fet històric i a la voluntat de ser d’un poble que té una llengua, una cultura i una identitat, i que les vol preservar.
 


«S’hauria de descobrir l’altre Aran
que lluita i treballa per preservar la llengua,
la identitat i que mira de posar-ne en valor la cultura»


Què s’hauria de saber de l’Aran? S’hauria de descobrir l’altre Aran que lluita i treballa per preservar la llengua, la identitat i que mira de posar-ne en valor la cultura. A tall d’exemple, conèixer-ne el patrimoni artístic, que és molt important pel que fa al romànic i el gòtic. També, saber que tenim una singularitat política i veure com ha estat l’evolució dins el context català. Som un territori que ha fet el que semblava impossible. Hem mantingut una llengua amb molt pocs habitants. I, tot i els canvis socials i econòmics del territori, hem consolidat unes institucions d’autogovern que cada vegada han agafat més càrrega competencial i administren el territori. Tot i que, potser, han arribat una mica tard perquè fins el 1991 no es va constituir el Consell General (Conselh Generau d’Aran), s’han convertit en un autèntic referent. Quan es vol una resposta no es mira cap a Barcelona o cap a Madrid, es mira al Consell General. Per tant, en aquest sentit, hi ha hagut una evolució molt positiva.

Com descriuria el treball que fa en la recerca de músiques tradicionals? Sempre he col·laborat als esbarts des de la vessant musical. Fa tres o quatre anys una colla de músics vam assumir el repte de mirar de tornar a posar en valor la música tradicional. Es volia impulsar que també fos present als actes festius i a les places. Amb Bramatopin crec que ho hem aconseguit. S’ha editat un disc i en aquest moment és un tipus de música que torna a tenir el seu espai. Ara treballem música de composició pròpia més que la tradicional, però efectivament en guarda les arrels.

Com és la interpretació musical que feu de les peces recuperades? Des del punt de vista de la sonoritat, ha estat una altra manera d’interpretar. Per tant, amb matisos, amb ritmes, amb d’altres textures i, al mateix temps, també ha obert la porta a una música de creació que pràcticament no existia. Aquest és un element molt important perquè els joves també interpretin a través de la música desitjos i noves imatges d’explicar o interpretar el país. Crec que també és una bona manera de contribuir a l’imaginari col·lectiu de la identitat i del sentiment.

 

«Avui no podríem parlar en els termes que parlem
de la preservació de la identitat i de la cultura si
no fos per l’associacionisme»



Quina és la importància del teixit associatiu a l’Aran? Històricament, als territoris en què les dificultats geogràfiques, de comunicació i orogràfiques han obligat el país a autoorganitzar-se, les associacions han tingut sempre un valor extraordinari. Ara, i especialment l’associacionisme cultural, és també molt important perquè hi ha associacions a tots els pobles que treballen en el marc de la preservació de les danses i de la música tradicional. També, tot i que més modestament, està en marxa la creació d’un Institut d’Estudis Aranesi (IEA), que ja existeix, però que tindrà un nou format. L’IEA no és exactament una associació, però també serà un referent on la gent participa de manera voluntària per a preservar l’àmbit cultural. Un altre referent de fa molts anys és la fundació del Museu Etnològic d’Era Val d’Aran. Realment, hi ha un pes considerable que potser es visualitza poc. Ara s’ha d’estendre a tota la societat i, principalment, als immigrants. El pes que té l’associacionisme al nostre territori és fonamental i ha fet una gran tasca. De fet, avui no podríem parlar en els termes que parlem de la preservació de la identitat i de la cultura si no fos per l’associacionisme.

Ens pot avançar quelcom del nou disc? Sí, l’estrofa d’una cançó que fa referència a la neu i es dirà Noveme: Noveme a arribat/ talavardes volatz/qui era nhèu sense pour/ e te vestís de blanc. Explica una mica els paisatges, el país i fa una interpretació metafòrica entre el fred, el sentiment i l’esclat de la primavera. Una reeixida del sentiment d’estima a la terra.
 

Glòria-Mireia Montanyà

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article