Entrevista

Montserrat Garrich: "Pensar que la dansa a Catalunya passa únicament pels esbarts dansaires és un error". 

Esbarts dansaires

Director d'edicions de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català.

Llicenciada en filologia catalana i especialitzada en literatura, s’endinsa en el món de les biblioteques i els arxius amb els estudis de bibliotecononomia i quan entra a treballar a l’arxiu de la Universitat de Barcelona. “... La meva feina és endreçar, endreçar i endreçar papers...”, comenta. Neix al barri antic de Barcelona, al carrer Tallers i des de molt petita es relaciona amb el món associatiu del barri. L’excursionisme, els esplais, la dansa... són algunes de les activitats que desenvolupa en aquest ambient cultural, aterra a l’Esbart Català de Dansaires, entitat amb la qual encara està molt vinculada, ja que li ha permès de ballar, per una banda, i per altra continuar treballant en el camp de la documentació i l’organització.

Des de fora, es pot tenir una imatge força uniforme del món dels esbarts...
Cal diferenciar l’activitat dels esbarts del que s’anomena “les danses vives”, que és allò que es balla per festivitats concretes, per exemple per Carnaval, Corpus, Sant Joan...
En el món dels esbarts hi ha realitats molt diverses. No es pot confondre l’activitat d’un esbart dansaire amb el d’una colla de balladors, sigui ball de Gitanes del Vallès, el Ball de Bastons del Penedès, o el Ball de les Majorales d’Ulldemolins, per citar-ne alguns. Aquests darrers realitzen la seva activitat en una població concreta i en unes dates determinades. Els esbarts dansaires, en canvi, com a molt, treballem amb material de danses sorgides de la documentació d’aquests balls.

Així doncs...
En la seva gran majoria, els esbarts dansaires no fan dansa de carrer sinó que fan dansa d’escenari. Aguns esbarts, però, a més de dansa d’escenari fan dansa de carrer, nosaltres en som un bon exemple, amb la nostra participació a les festes de la Mercè i de Santa Eulàlia. Tanmateix, la gran majoria se centren a fer dansa d’escenari, més aviat com a espectacle.

I això és bo o dolent?
Ni una cosa ni l’altra. El que és segur que és dolent és creure que tot és una mateixa cosa i pensar que la dansa a Catalunya passsa només pels esbarts dansaires. Això és oblidar la dansa de primera línia, la més popular, les danses vives, que malgrat que es facin assajos i trobades i que generin una certa vida associativa, només es ballen en uns llocs i dates determinades. Una possible similitud serien les caramelles i les corals. S’ha de dir també que moltes d’aquestes manifestacions de danses vives s’organitzen dins del marc d’entitats culturals, associacions de veïns, ateneus...

Aquestes danses vives fins a quin punt són conegudes?
Depèn. Hi ha danses com la de Sant Feliu de Codines que té llista d’espera, per exemple. A Catalunya tenim la sort de tenir un important patrimoni de dansa tradicional però que és molt desconegut. Hi ha propostes de tot tipus i durant gairebé totes les èpoques de l’any i per a tots els gustos. Moltes d’elles segueixen el cicle agrari. Darrera del ball, considerat per la nostra societat com un fet anecdòtic, hi ha un moviment de la població que balla, que confecciona la roba, que mou famílies i músics... Tot és sociabilitat i teixit associatiu.

Quan parlem de dansa catalana a que ens referim, doncs?
A moltes manifestacions, moltes més de les que inicialment pensem. Per exemple, les sardanes, els balls de bastons, de gegants, d’imatgeria, els armats, moros i cristians... tot el que sigui moviment, ritme... qualsevol cosa d’aquestes activitats, de fet, implica el ball. N’hi ha de molts tipus i dificultats.

Parlem ara més concretament del món dels esbarts.
Els esbarts no tenen res a veure amb les danses vives de les que hem estat parlant fins ara. A una majoria d’esbarts només pots ballar amb una determinada edat i “si ho fas bé”. Tanmateix n’hi ha alguns altres que creiem que tothom pot ballar, a l’edat que sigui, sigui quina sigui la complexió corporal dels balladors.
L’organització de segon nivell que els agrupa, en la seva majoria, és l’Agrupament d’Esbarts Dansaires. Amb tot, no tots els esbarts són iguals, n’hi ha de tota mena, des dels que només actuen un parell de vegades l’any als que gairebé s’hi dediquen de manera professional.
A un extrem hi ha els que treballen seguint l’objectiu inicial dels esbarts, que és la conservació, l’estudi i la difusió de les danses tradicionals del país. Aquesta darrera seria la branca més historicista, de reconstrucció... però també realitzen actuacions, tant de dansa d’escenari com, en molts casos, de dansa viva. A l’altre extrem hi ha els esbarts que es limiten a preparar espectacles en escenari amb uns referents catalans però amb tècniques molts diverses. I entremig hi ha diferents realitats que s’apropen a una banda o altra dels extrems i que barregen. També n’hi ha que es limiten a fer un parell d’actuacions amb poca activitat pública, que no vol dir que no facin aportacions a la vida associativa, clar.

La imatge pública dels esbarts a vegades sembla una mica “folklòrica”...
En part jo penso que tenen la culpa les manifestacions d’alguns polítics, especialment de Barcelona. Hem estat víctimes del que s’ha conegut com a postmodernisme i tots els “ismes” i que ens han estigmatitzat com a carques en favor d’altres manifestacions que s’han cregut més modernes.
Pel que fa a la indumentària, que molt possiblement sigui un dels aspectes més estigmatitzats, s’ha de dir que les primers actuacions dels esbarts els balladors anaven vestits de carrer. Va ser Aureli Campmany que va proposar la indumentària a la moda de la segona meitat del segle XVIII com a arquetipus d’indumentària catalana.

Històricament, quan sorgeixen els esbarts?
El moviment caldria situar-lo en la Renaixença, en el procés de recollir, documentar i informar tot allò que el poble ha fet: cançó, expressió, llegendes, literatura oral... i a la cua hi ha la dansa.
La dansa és la suma d’un espai, d’un lloc, d’un temps, d’un suport musical, d’uns moviments i a vegades aquests components tenen associada la paraula. Tota aquesta suma de molts elements fa que sigui molt complex posar-ho sobre un paper i documentar-ho.
Històricament arrenca cap allà el 1902 en un esdeveniment promogut per Mossèn Cinto a Vic, on es ballen una serie de balls que s’havien perdut. Paral·lelament a Barcelona aquell mateix any també hi hagueren actes semblants. L’any 1907 l’Associació Lectora Catalana, una societat barcelonina que tenia diverses seccions temàtiques, organitza el que s’anomena un esbart de dansaires. En aquest grup hi participa Aureli Campmany, persona clau en aquests temes i també diverses persones que fan la difusió de la sardana, Felip Blasco, Rafael Todó. Campmany pretén reunir informació de danses que es ballen o que han desaparegut, per documentar-les, en recull la música, la coreografia, el context de la festa...
L’Esbart Català de Dansaires es fundà el 1908. L’any 1909 Aureli Campmany hi entrà i en formà part fins a la seva mort, en el marc de la institució desenvolupà tota una activitat de recerca molt important.

L’Esbart Català de Dansaires va ser un model a imitar...
Darrere de la seva fundació sorgeixien tot un seguit d’esbarts arreu del país. L’època florida arriba fins la Guerra Civil. Després de la guerra es crea l’arxiu Campmany, on hi ha descrites una gran majoria de balls i tot el que hi està relacionat.

Quan es dóna el tomb?
El 1948 es comencen a fer alguns actes públics, aprofitant el vuitanté aniversari d’Aureli Campmany. A començaments dels anys cinquanta, Manuel Cubeles funda una entitat amb intel·lectuals de l’època, un esbart dansaire molt reivindicatiu i amb incorporació de teatrealització dels balls. És a partir d’aquí que sorgeix el model de l’esbart dansaire dins de la branca de l’espectacle. Però és arran del primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana que es funda l’Agrupament d’Esbarts Dansaires.

Per acabar, parlem de la dansa tradicional en els àmbits de parla catalana...
Òbviament, estan relacionats. Són balls que es donen a tota l’antiga Corona d’Aragó. D’alguna manera, tots aquests balls procedeixen del Corpus Barceloní. Muxerangues, balls de cercolets, de bastons, de cavallets... Això no impedeix, però, que hi hagi formes de ball molt particulars, com per exemple el Ball Pagès d’Eivissa. Hi ha una unitat en la manera de ballar, amb un substrat cultural comú, una mica com passa amb la llengua.

Parlar amb la Montserrat Garrich és no acabar mai de parlar de dansa i de les seves connotacions. Acabem l’entrevista amb el convenciment que ens hem deixat moltes coses al tinter, de ben segur que caldrà recuperar-les en una altra ocasió.

Joan-Ramon Gordo i Montraveta.
 

Comentaris

Marc Galí Segués Terrassa
1.

Com sempre fas un pas endevant per el reconeixament de la dansa com quelcom actual i com una forma natural de relacionar-nos.
gràcies
marc

Comenta aquest article