Entrevista

Antoni Llena: Aquesta cridòria sistemàtica per espantar els polítics crec que és antidemocràtica i fomenta la mediocritat

Director d'edicions de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català.

De bon començament, Antoni Llena es presenta com a pintor que també fa escultures. Com a pintor ha fonamentat tot el seu treball sobre la dimensió de les coses que sembla que no són res, utilitzant tot un seguit de materials reciclables, materials que no sols han de poder tenir una sola funció, seguint la seva màxima “...l’art dóna vida allò que ja l’ha perduda en oferir als objectes una altra funció més intemporal”. Autor del monument homenatge als castellers que darrerament s’ha inaugurat a la plaça de Sant Miquel de Barcelona, Antoni Llena ens rebé a casa seva i rodejats de Mirós, Domingos, Tàpies, Ràfols Casamades... vàrem parlar d’aquest projecte i del que ha significat per al seu autor.

- Que ha significat poder fer aquest monument?
Més que un monument és un homenatge als castellers. És una metàfora de l’esperit de Catalunya, en el sentit que una colla de gent d’àmbits, edats, cultures, procedències, opcions polítiques diverses, s’aplega per fer una cosa tan estranya com és la de trobar-se per anar el més amunt que sigui possible, però no pas per quedar-s’hi sinó per tornar a baixar, per tornar a començar. I això trobo que és una cosa que és fantàstica .

- Quan va començar equest projecte?
Això va ser un encàrrec que jo vaig rebre ara fa uns vuit anys, ja en temps de l’alcalde Clos, perquè la ciutat de Barcelona havia contret un compromís amb els castellers de fer-los un homenatge públic. Tenien una certa por que el monument fos massa figuratiu i molt centrat en la cosa folklòrica. És per aquest motiu que van cercar un artista més modern, per donar-hi un aire més obert. Ho van demanar a diversos artistes, però els artistes moderns moltes vegades som una mica llepafils, hi ha qui pot tenir por que se l'identifiqui massa amb un corrent determinat.
Tanmateix jo vaig dir que sí, perquè sempre dic que sí, i crec que dir que sí sempre és més difícil que dir que no, perquè et compromet.

- Com es va anar configurant la idea del monument?
La primera condició que vaig posar és que havia de ser un monument molt alt. Perquè si el feia de 12 metres per exemple, seria massa figuratiu, massa semblant a les alçades que fan els castellers. En canvi, volia incidir en aquesta cosa mítica que fan els castellers, en això de voler tocar el cel. Aquí van començar els problemes, perquè fer un monument d’una alçada tan gran entrava en conflicte amb alguns sectors dels barris, veïns...

- I la seva ubicació?
Sempre vaig defensar que s’havia d’ubicar en un espai a prop de l’Ajuntament perquè és allí on tradicionalment es fan les actuacions castelleres. En la mesura que es va anar concretant, els mateixos regidors de cultura i urbanisme veuen que el monument agafava una volada que no tenien prevista. En aquest context el projecte va anar passant per les mans de diferents regidors sense que s’acabés de concretar.

- L’encàrrec estava formalitzat, però.
Vaig signar un contracte de l’encàrrec, però sense calendari. El projecte es va anar dilatant, de tal manera que després de set anys jo tenia assumit que el projecte no es realitzaria, me n’havia oblidat completament.

- I la UNESCO reconeix els Castellers com a Patrimoni de la Humanitat.
Arran d’aquest reconeixement i tenint en comte que s’apropaven les eleccions municipals es va desenterrar el projecte d’homenatge als castellers.
S’ha de dir que en aquell moment la proposta estava feta amb els estudis tècnics, maquetes... Només calia començar a executar-lo. Ara bé, es tractava d’un projecte molt laboriós, que no es podia executar en un breu període de temps.

- I hi ha canvi de govern municipal...
El nou govern municipal es troba amb un projecte que no s’havia explicat bé als veïns i va començar a haver una resposta social fortíssima, dels veïns, dels mitjans... que consideraven que això era una despesa inútil, i el consistori el va aturar. En aquells moments ja teníem treballat el 80% del material.

- Parlem del monument.
El monument està situat en plena ciutat vella, on antigament estaven ubicats els orfebres de la ciutat. És per aquest motiu que sempre vaig voler treballar-lo com si es tractés d’una peça d’orfebreria, en peces engalzades i polides.
Està fet amb acer suec d’una paret de 12 centímetres de gruix, un material d’ús modern molt difícil de treballar i que es fa servir molt en construcció, però sempre d’una manera molt asèptica. També volia que es pogués abastar amb les mans, fet que en el món casteller i artesanal té una importància cabdal. Era una manera de lligar la modernitat amb la tradició, és a dir un monument treballat amb elements moderns però a la manera antiga. És un projecte en el que han estat treballant vuit persones qualificades durant un any i mig.

...

Té vint-i-sis metres i mig d’alçada, amb l’objectiu que competís amb els edificis institucionals del voltant, per tal de manifestar de manera concreta que entre allò popular i allò institucional no hi havia d’haver diferències ni jerarquies. I fins hi tot sobresurt una mica més que l’edifici de l’Ajuntament per expandir-se a tota la ciutat en un eix que l’uneix amb l’Ajuntament, el Palau de la Generalitat, l’arquitectura gòtica de la catedral, per anar a morir al Col·legi d’Arquitectes, on hi ha el gran mural d’esgrafiats de Pau Picasso. A més, sota el monument hi ha ruïnes romanes.
Per altra banda, el fet que el monument sigui transitable l’allibera del pes d’aquesta monumentalitat. Aquest és el nucli conceptual del monument.

- Com valoreu la polèmica suscitada?
L’art sempre ha estat polèmic. Des del punt de vista personal aquesta polèmica ha estat molt positiva. La publicitat que m’ha donat ha estat impressionant. Tanmateix, des del punt de vista polític tot plegat resulta una mica trist. El fet de voler que tothom opini està molt bé, però fins a un cert punt. Quan es vota els polítics es fa perquè assumeixin decisions en funció de l’opinió popular, però també en funció d’altres criteris complementaris. Aquesta cridòria sistemàtica per espantar els polítics jo crec que és antidemocràtica i que fomenta la mediocritat. El que em sap greu és que hi ha qui vol condicionar els polítics per tal que es faci el que alguns volen quan en realitat els polítics han de consultar -i em consta que ha estat així en aquest cas- tota una colla de tècnics, urbanistes, enginyers per saber si la proposta està bé o no. Evidentment que les qüestions estètiques són sensibles i tothom té dret a opinar, però algú ha de prendre les decisions.

- Les crítiques eren diverses, però.
Jo ho entenc. Aquesta escultura ha costat 630.000 euros (per desídia dels polítics, ja que quan es va projectar era abans dels Jocs Olímpics de Pequín, esdeveniment que va fer disparar el preu de l’acer). Avui dia la ciutadania és molt sensible a la manera de gestionar la despesa pública. Però crec que s’ha de relativitzar, ja que si, per exemple, ho comparem amb la despesa que suposa la propaganda electoral, que és inútil, la dels focs artificials, que és efímera... No hi ha color, sobretot si penses que el monument queda per a la ciutat i ja ara val quatre vegades més del que va costar. També, sobretot, hi ha un aspecte que vull defensar, i és que durant un any i mig he donat feina a vuit persones d’una qualitat extraordinària.

Crec que pot ser il·lustratiu del que penso llegir el discurs que vaig fer precisament el dia de la inauguració del monument.

Joan-Ramon Gordo i Montraveta.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article