Entrevista

“El passat és el mirall retrovisor del cotxe”

Josep EspunyesEscriptor i recercador del patrimoni lingüístic, històric i antropològic del Pirineu

Reflexió
L'escriptor peramolí Josep Espunyes al seu despatx a Barcelona
L'escriptor peramolí Josep Espunyes al seu despatx a Barcelona | Elena Calzada (ENS)

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

En un món que venera la rapidesa i el més nou, la simplicitat del Power Point i la brevetat del whatsap, Josep Espunyes és una rara avis, entestat en bussejar en la història i la cultura popular per recuperar les dites, mots, llegendes, jocs i formes de vida en perill de desaparició, convençut que, com més ric és el llenguatge, més ric és el pensament. L’entrevistem aprofitant que el Pirineu li ha dedicat l’Any Literari 2022, en reconeixement a la seva extensíssima obra, que abraça des de la poesia fins a l’estudi i recerca històrica de la terra i les tradicions, i en homenatge als seus 80 anys.

Aquest 2022 ha estat un any especialment intens per Josep Espunyes, amb xerrades, presentacions, rutes literàries, recitals poètics, un homenatge a la seva vila natal de Peramola (Alt Urgell) o la reedició del seu poemari Notes mínimes d’un paisatge (1988), que a més ara es pot llegir a les escales de l’emblemàtic cafè-casino de la vila–, entre altres actes per celebrar l’Any Literari del Pirineu. A més, l’escriptor va rebre el passat juliol la Creu de Sant Jordi, pel seu compromís amb el país i amb la llengua catalana.

Espunyes explica que va començar a escriure poesia a Peramola, mentre estudiava Batxillerat i feia de pagès. Amb vint anys va publicar el seu primer poema en castellà que va publicar a Madrid. La “set de saber” li va portar del poble a Barcelona als anys seixanta, on va descobrir el català, “la meva llengua”, i va entrar en contacte amb el món obrer i els moviments populars, els quals van impregnar els seus primers poemaris, Temps de manobre (finalista al Premi Carles Riba 1970), i De l’evangeli segons Sant Lluc (primer accèssit al Premi Salvat-Papasseit 1972), tot i que no es publicarien fins més tard per la censura.

Anys més tard, la mort de la seva mare li fa tornar sovint a Peramola a veure el pare. “Llavors la meva poesia fa un tomb i es torna més lírica i propera a la seva terra i al món on vaig néixer i que conec”, explica. Publica Notes mínimes, i Alt Urgell, plany i passió (1996), i també s’endinsa en la recerca històrica i la cultura popular, amb títols com Piulades de cultura popular (2016), Mots rurals, mots que es perden (2018) o 1.000 dites ponentines (2021). Aquest mateix any ha publicat Jocs i cançons infantils d’abans (Edicions Salòria) i ja té avançat un altre llibre .

Com està sent aquest Any Literari, en una dita?

Diria Totes et ponen, que s’utilitza quan a una persona li van bé les coses. I algú a vegades li contesta: I lo gall i tot.

Les dites són el tema de diverses obres seves. L’any passat va publicar 1000 dites ponentines (Edicions de 1984) i anys abans havia publicat Dites, locucions i frases fetes (Proa Edicions, 2007). Les dites es perden?

La dita, la parla viva, recula molt. Hi ha gent que parla un català molt maco i, en canvi, quan diu una dita ho fa en castellà. Jo vaig fer aquest diccionari que recull les dites agrupades temàticament, i cadascuna té la seva correspondència en castellà. Per exemple, a la dita castellana A quien madruga Dios le ayuda li correspon Qui matina fa farina, o Si del dia en vols profit, que no t’atrapi el sol al llit.

Per què pensa que reculen?

No ho sé, però sí que sé que la llengua s’empobreix. Perquè té molta influència de llengües de fora i mai ha estat protegida. Hi ha un empobriment del català, però no és culpa de la gent catalana. Els primers grans culpables de la regressió del català són els estats que l’han perseguit, França i Espanya.

Potser també tenen a veure la irrupció les noves tecnologies o les xarxes socials?

La societat ha canviat molt més en quaranta anys del que ho ha fet en tota la història anterior. Quant a la llengua, una de les coses que fa que aquesta reculi és que els avis ja no la comuniquen directament als nets. Per una raó molt senzilla: el nucli familiar ha canviat totalment, abans a les cases de pagès hi vivien els avis, els i les joves i la canalla –i també un oncle conco o una tia conca que no es casaven–, però avui dia en moltes només hi ha els padrins. Els nens ja no aprenen la llengua a casa o dels seus avis, sinó a la guarderia o a l’escola.

A més, quan era petit a casa només teníem una llengua, la catalana. Però hi ha la dictadura franquista, que nega totalment el català, no només l’ensenyament, també l’ús. Llavors comença l’expansió dels poderosos mitjans de comunicació de masses, com és la ràdio, que arriba als pobles als anys 1950. La gent no es pot quedar enrere i compra ràdios, però no hi ha cap programa en català i a casa llavors té dues llengües. I després, als anys 1960, arriba la televisió.

El franquisme ha fet molt de mal al català, molt més del que pensem. Al català i a la societat. Abans Barcelona era una societat cosmopolita, avançada, i amb el franquisme pateix una reculada brutal.

Sorgeixen noves dites?

No gaire, i aquest és un altre problema. No diré que no se’n creïn. Per exemple, perdre pistonada, però es tendeix a la simplificació lingüística.

En La Setmana del llibre de Barcelona va presentar un nou llibre, Jocs i cançons infantils d’abans.

Vaig escriure aquest llibre perquè parla d’una cultura perduda. Ara l’infant ja no puja com abans. Abans l’infant gaudia doblement de la joguina: quan  els pares o padrins li ensenyaven a fer-la –recordo que feien barquetes amb l’escorça de pi o de fulles de canya, o xiulets amb un pinyol d’albercoc–, i i quan jugava.

Ara tot s’acaba amb tauletes i esport. Nosaltres teníem una infinitat de jocs: podíem jugar a futbol, a vist (aquí en dieu “a cuit”), a trencafils, Pare Carbasser, arrencasebes...

Algú li dirà que a les tauletes hi ha infinitat de jocs.

Jo no m’hi posaré perquè no soc pedagog. Però un altre problema és que hi ha poques tauletes que parlin català. Això ens portaria a una xerrada molt llarga, a parlar sobrela incorporació al català de noves paraules que jo no les acceptaria mai. Per exemple, inquilí: no, en català és llogater; o el dia següent: mai, en català sempre ha estat l’endemà.

Les llengües són vives i evolucionen.

No. El català no evoluciona, substitueix, que és molt diferent. El català no ha tingut l’evolució natural que pot tenir una altra llengua: és una llengua minoritzada i el que fa és substituir.

Com va recollir les cançons que apareixen al llibre?

Per les cases dels padrins i padrines, i jo també ja en sabia moltes, perquè quan era petit a les cases no hi havia telèfon, ni televisió ni ràdios, i les famílies, sobretot a l’hivern, es reunien al voltant del foc. S’hi enraonava tota la nit i es comunicaven tot aquest coneixement.

Per exemple, no és el mateix el llop del qual parlaven a casa meva, a la muntanya, que el llop que ensenyen a l’escola, el de Pere i el llop o de La Caputxeta vermella. El llop era un animal odiat per la pagesia, perquè matava vedells i ovelles, però també admirat, pel seu sentit de la solidaritat quan caça en grup.

Quan t’explicaven del llop, primer, conservaves memòria del passat, perquè deien “tal persona va veure un llop, tal persona va matar un altre”. I sempre sortia la toponímia, que el pagès la feia servir moltíssim. Això ja no, tota la toponímia dels pobles s’ha perdut. La toponímia menor. Abans no hi havia cap accident topogràfic, per més ínfim que fos, que no tingués el seu nom. Quan estudies la toponímia t’adones que és una meravella, perquè cada topònim té una història al darrere.

En Alt Urgell. Motarrots, fets, llegendes (Salòria, 2011) recull els motarrots. Què són?

És un renom amb què es coneixen els habitants d’un poble. Normalment, els diuen els del poble del costat per tocar el botet, sovint per ridiculitzar, per riure-se’n.

Algun motarrot curiós que hagi trobat?

A la Seu d’Urgell hi trobem un de molt curiós. El dia de mercat acostumava a atreure els veïns dels pobles voltants, que es portaven la carmanyola de casa i anaven a dinar a les tavernes; quan demanaven el vi i obrien la carmanyola, el cambrer estirava el cap per veure què portaven, i per això els seus habitants es coneixen com a espiabrines.

Als veïns de Peramola ens deien talabans o talibans, una paraula que està molt de moda ara. Perquè talibà és la part baixa de la camisa que es fica dins dels pantalons. Quan havien de creuar el riu Segre, per no haver de pagar la barca de Tragó, es treien els pantalons (abans en dèiem calces) i el passaven aiguarreu, i la camisa els quedava enlaire.

A partir d’aquest llibre el Consell Comarcal de l’Alt Urgell va fer un projecte de preservació i divulgació d’aquest patrimoni cultural.

Sí, va ser impulsat per un tècnic cultural, Isidre Domingo, i es van reunir els alcaldes dels 19 municipis i van estar d’acord. Van fer unes samarretes: al davant hi ha el motarrot i l’explicació del seu origen i al darrere el poble al qual es refereix. I fins i tot un duet musical, La Sonsoni, van fer diverses cançons a partir dels motarrots.

Estem parlant de dites, de paraules, cançons, rondalles que es perden. Per què és important preservar-les?

Si perds la llengua, s’empobreix el pensament. Això és fatal per a un escriptor, perquè la seva eina és la llengua. A mi, el fet de llegir m’ha ensenyat a comprendre molt de la vida, i escric per si puc fer que la gent la comprengui millor.

Ha dit que no som nosaltres que fem la llengua: és la llengua que es fa a nosaltres. Què vol dir amb això?

Quan arribem a aquest món ja hi ha una llengua i l’hem de mantenir. Per una raó molt senzilla: perquè la llengua ens dona personalitat i entitat internacional, i aquí a Catalunya ens lliga com a poble. El dia que perdrem la llengua perdrem Catalunya.

Vostè va començar amb la poesia, amb obres com Temps de manobre i De l’evangeli segons Sant Lluc, però més tard va interessar-se per la història –sobretot de Peramola i dels Pirineus– i la cultura popular. Per què aquest canvi?

 Hem d’escriure sobre història perquè a partir de 50 anys enrere ningú se'n recorda de res. I per les societats que llegeixen, com l’europea, la cultura és l’escriptura i els llibres són la memòria de la humanitat, del món.

Jo m’he dedicat a recuperar la història de la meva terra, de Peramola, que és una baronia antiquíssima, per fer-la reviure. Els pobles que tenen voluntat de futur el primer que han de fer és conèixer el seu passat.

Quina recerca encara li agradaria emprendre?

M’agradaria continuar estudiant perquè la història és un pou sense fons. Ara estic a punt de treure un altre llibre sobre la història de Peramola, on he recuperat tot una pila de personatges que avui estan absolutament oblidats. Com uns Espunyes que van arribar a ser argenters de la Casa Reial.

El passat l’hem de conèixer, el passat és el mirall retrovisor del cotxe. Si surts a la carretera sense mirall retrovisor te la fotràs al cap de dos minuts.

Quan sortirà el llibre?

A la primeria de l’any vinent. L’any passat vaig treure una primera part, que es titulava Municipi de Peramola. Història i històries. Del neolític a les primeries al carro. Perquè la roda és una cosa absolutament moderna, arriba al Pirineu a les primeries del segle XX, i va portar un canvi total en la manera de treballar la gent. La segona part es titularà Del carro al mòbil, o potser Del carro al WhatsApp, encara no ho sé.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article