Entrevista

"Román de la Calle és un dels intel·lectuals més destacats i amb més prestigi que hem tingut".

José V. Gil NoéAutor de la tesi 'Pràctiques musicals i sonores experimentals a València durant el segle XX'

José Vicente Gil
José Vicente Gil

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

JOSÉ VICENTE GIL NOÉ  va nàixer a València el 1978. Des de menut, va compaginar els seus estudis musicals amb els habituals. A més de graduar-se en Enginyeria Tècnica Electrònica, va especialitzar-se en Saxofon, una mica de Piano y Composició. A més a més, va tocar en algunes bandes de música, grups de pop-rock i cambra. En l’actualitat, forma part del Departament de Pedagogia i Didàctica de les Ciències Socials, la Llengua i la Literatura de la Universitat Jaume I de Castelló, on pertany al grup d’innovació educativa DIMPA (Didàctica de la Imatge i el Patrimoni) i al d’investigació QHEART (Qualitat de Vida i Desenvolupament Sostenible des de la Música i les Arts). Li agrada escriure i pintar, encara que no té massa temps.

Quins estudis musicals has realitzat?

Vaig començar en la Universitat Politècnica de València (UPV) per influència familiar i de l’entorn. M’hi vaig decantar per estudiar una enginyeria tècnica industrial. Amb tot, no vaig deixar el Conservatori. De fet, vaig acabar paral·lelament el Grau Superior de Música i l’Enginyeria. Després de treballar en el camp industrial un parell d’anys, em vaig orientar envers la docència i la música definitivament. Així que, a partir d’aleshores, em vaig llicenciar en Història de l’Art en la Universitat de València, on també vaig cursar un màster d’Estètica i Creativitat Musical i em vaig doctorar a través del programa Art, Filosofia i Creativitat del Departament de Filosofia amb una tesi que ja s’ocupava de les músiques experimentals.

 

Ets una de les persones que millor coneix la música experimental valenciana. Què hi va significar Emilio Calandín?

Hi ha molta gent que coneix molt millor que no pas jo les músiques experimentals o les experimentacions musicals i sonores que s’han desenvolupat en l’entorn valencià, especialment al llarg dels segles XX i XXI. Des de Llorenç Barber, vertader referent musical i intel·lectual, o Miguel Molina, investigador incansable i model acadèmic i humà, fins a artistes-investigadors com Ferrer Molina, Josep Lluís Galiana o Edu Comelles, entre d’altres.

El cas d’Emilio Calandín és diferent. Ell és compositor, està dins d’aquesta òrbita que hom coneix com “música contemporània”, és un dels que tenen un catàleg més ampli, interessant i creatiu d’entre els creadors valencians dels darrers quaranta anys. En la seua faceta docent, va ser professor meu de Composició en el Conservatori Superior de Castelló. Mentre en altres classes mai no ens havien parlat ni ens havien donat a escoltar res posterior a Debussy, Calandín va obrir una porta des de la qual vam poder recórrer, escoltar i, sobretot, entendre l’enorme quantitat de coses interessants que s’havien produït en música al llarg de tot el segle XX. Totalment inspirador i fonamental per a mi. En un curs amb ell, vaig aprendre més música que en tota una vida en el Conservatori.

 

I Roman de la Calle?

Crec —i no sóc precisament l’únic— que és un dels intel·lectuals més destacats i amb més prestigi que hem tingut. Un referent acadèmic i humà per l’altíssim nivell de la seua obra i del seu pensament i per la seua forma tan propera de tractar.

Professor meu d’Estètica en la Llicenciatura d’Història de l’Art i després en el màster d’Estètica que ell mateix va crear i dirigir. De la seua mà, vaig escriure alguns articles, vaig participar en conferències sobre l’art valencià i amb capítols sobre música en diversos llibres publicats des de la Reial Acadèmica de Belles Arts de Sant Carles de la qual fou president. Va ser, fins i tot, president del tribunal que va avaluar la meua tesi doctoral el 2016.

 Les seues classes o les seues paraules davant d’un cafè eren també inspiradores i motivadores. Recorde que, una vegada, en eixir d’una classe, li vaig comentar que era increïble la quantitat d’informació, de connexions, el nivell del seu discurs... i restant-se importància em va dir que, des del punt de vista dels alumnes, podia veure’s així, però que no era per a tant...

 

Quins àmbits musicals has investigat?

Mentre estava en la Universitat i el Conservatori, el meu interés ja anava orientant-se cap a les músiques a partir de la segona meitat del segle XX. Encara estudiant, vaig contactar amb Llorenç Barber i, després de les xerrades a la terrassa de casa seua, em vaig decantar decididament per aquells músics i aquelles experiències musicals experimentadores a les quals quasi ningú no havia parat atenció. Barber és un vertader activista de la música, de tot el que és música, sense exclusions, i parlar amb ell és vertaderament contagiós.

Recentment, he format part del grup Q-Heart de la Universitat Jaume I, dirigit per la professora Ana M. Vernia, amb una orientació molt interessant envers la qualitat de vida i el desenvolupament sostenible des de la música i les arts.

 

Podries parlar-nos de cadascun d’ells?

L’àmbit al qual més m’he dedicat ha sigut la investigació de les pràctiques musicals experimentadores de l’entorn valencià.

En aquest sentit, he pogut apropar-me al microtonalisme d’Eduardo Panach Ramos, gràcies als papers personals que guardava la família a Alboraia i que ens han permès de conèixer un poc més dels seus plantejaments acústics i compositius.

 Per altra banda, gràcies al contacte i a l’ajuda d’Antonio Llobet, fill d’un col·laborador de Val del Omar en la València de postguerra, i també a l’ajuda de Miguel Molina i el seu grup d’investigació en la UPV, he pogut aprofundir en el circuit perifònic que el creador granadí va engegar en el seu breu pas per la ciutat.

També he centrat la meua atenció investigadora en la música elèctrica de Juan Garcia Castillejo. Per cert, el seu llibre (autoeditat el 1944), quasi única clau per a introduir-se en el seu univers, ha sigut recentment reproduït en edició facsímil per la Fonoteca SONM de Arte Sonoro y Música Experimental de Múrcia gràcies a l’empenta i l'esforç inesgotable de Llorenç Barber. El seu grup Actum, que va portar el minimalisme, l’electrònica i altres variants musicals experimentals a la València dels anys 1970 i principi dels 1980, també ha estat objecte del meu treball.

 

Quant de temps has estat investigant?

Vaig iniciar aquestes investigacions amb motiu de la tesi doctoral que vaig presentar el 2016; per tant, els resultats són fruit de vora 8 anys d’investigació. Això sí, no continuada ni a temps complet, perquè he dedicat el meu temps també a les tasques docents.

 

Començà essent un estudi previ a un doctorat i ha acabat convertint-se en un llibre. Podries parlar-nos de tot el procés?

El procés és llarg, molt llarg i ple de problemes i imprevistos. El temps sempre ha sigut un problema, perquè la meua dedicació mai no ha pogut ser completa. Arribar a les fonts en temes minoritaris i que han estat desatesos durant dècades és molt complicat. Després, ordenar, sistematitzar, tractar-les i estudiar-les suposa molt de temps.

 El meu objectiu era la tesi doctoral i les publicacions parcials que en revistes o llibres col·lectius han donat testimoni dels resultats. Però, en veritat, mai no creia que tot podria acabar en un llibre. Sobretot, perquè eren temes marginals que no han tingut interès per a la comunitat musical en general i que son difícils de plantejar per a una monografia. Així i tot, va ser precisament Román de la Calle qui em va animar a plantejar el projecte a la Institució Alfons el Magnànim; en concret, la seua Col·lecció Compendium Musicae, ha fet realitat que part d’aquestes investigacions acaben en forma de llibre i puguen trobar difusió.

 

Quins descobriments t’hi han copsat més?

Com deia abans, ha sigut més difícil arribar a materials i fonts que, per la seua marginalitat, no estaven en arxius o biblioteques, sinó que eren conservats per familiars. Però familiars indirectes sovint als quals era difícil localitzar, que no sabien què conservaven o què s’havia perdut, en quin estat estava el que s’hi conservava...

Els papers de Panach estaven mal conservats i amb moltes llacunes i han quedat coses sense trobar perquè els familiars es fan majors i no es pot molestar tant com es voldria. Els papers del circuit perifònic es van trobar de forma inversemblant, després de poder contactar amb un familiar ja molt major d’un col·laborador de Val del Omar.

Actum va ser, en part, més fàcil de treballar perquè, encara que en desordre, Barber havia conservat molts documents, cosa que no van fer els altres membres, que no tenien ja quasi res d’aquella època.

 

Estàs satisfet del que hi has après?

Sí, molt. De tot el que he aprés i dels qui m’ho han ensenyat. He tingut molta sort de conèixer força gent que, d’una altra manera, mai no hauria tractat.

 

T’ha desenganyat algun aspecte?

No recorde aspectes negatius o de desengany importants. Supose que n’hi ha hagut, però les coses positives n’han sigut més i suficients per a oblidar els mals records. Tant que no els recorde, si se’m permet el joc de paraules.

 

Què tens pensat per al futur?

Ara per ara, treballe en la mateixa línia. Sempre interessat per temes experimentals dins de la música, però també per qüestions didàctiques; és a dir, per la tasca docent.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article