Entrevista

“El món no el pots reduir a una fórmula científica, és molt més complex, i has d’arribar-hi a través del mite”

Joan de Déu PratsEscriptor, publica ‘Història mítica de les Terres de l’Ebre’

ReflexióPatrimoni Immaterial
Joan de Déu Prats ha recollit els mites i llegendes de les Terres de l'Ebre | Elena Calzada
Joan de Déu Prats ha recollit els mites i llegendes de les Terres de l'Ebre | Elena Calzada

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

L’escriptor barceloní fa anys que recorre Catalunya a la recerca de dracs, marfantos, gambosins, menairons, dones d’aigua i homes del sac i d’altres éssers fantàstics del país. L’autor dels exitosos El Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya i dels Indrets Fantàstics de Catalunya (Comanegra) publica ara amb la mateixa editorial Història mítica de les Terres de l’Ebre (il·lustrat per Maria Padilla), una regió que, ens diu, és abundant en meravelles però poc coneguda i reconeguda. Joan de Déu insisteix que els mites i llegendes ens remeten a la nostra història, però sobretot ens parlen d’altres maneres de veure el món, ja perdudes, més connectades amb la natura. En l’entrevista avança que el seu proper projecte el durà als Pirineus, i me l’imagino com un parent del hòbbit Bilbo Bolsón emprenent un viatge inesperat per descobrir què hi ha més enllà de la Comarca.

 

Coneixem molts mites i llegendes forans (El Dorado, El Ieti, el rei Artús...) però en sabem poc dels nostres. Per què aquest poc reconeixement?

Som un país en construcció i encara que ja fa molt de temps que antropòlegs, folkloristes i tradicionalistes havien recollit molt material, cada generació ho ha de reinterpretar.

Tots coneixem llegendes i indrets fantàstics d’altres llocs, dels vikings o els celtes. Els gallecs i els bascos tenen recollits les seves criatures fantàstiques, però aquí tot el material estava dispers, i l’editorial Comanegra va voler recuperar aquest imaginari col·lectiu, que al final és la manera com somiem els catalans.

 

Per a què serveix conèixer la nostra història mítica?

Les llegendes i els mites parlen molt de la nostra manera de ser. Ara els veiem com a mites i llegendes però a l’edat mitjana la gent hi creia en tot això: en els esperits del bosc, en els genius locis, que eren els esperits protectors de la llar o d’un espai en el paganisme. Si viatges a l’Àfrica, a l’Amazònia o a Sibèria encara la gent hi continua creient. Era un coneixement que venia dels temps dels grecs, dels romans i dels ibers. Amb el llibre hem volgut recuperar aquest bagatge, que són també altres maneres de veure el món.

Actualment, hi ha més interès per la màgia i la fantasia. L’èxit d’El senyor dels Anells o de Joc de Trons no és gratuït: al món contemporani li falta poesia, màgia. Vivim en un món molt eficient, molt pragmàtic però molt fred, que no té ànima. Aquesta ànima a l’edat mitjana existia i en el decurs  històric s’ha anat perdent. La gent, a través de la literatura o de tornar a les arrels, el que vol és tornar a connectar amb la màgia, amb l’ànima i la poesia de les coses.   

 

Sobre les Terres de l’Ebre, en el llibre dius que són una de les fonts de meravella més prolífiques del continent. Per què aquesta riquesa?

Amb aquesta línia de recuperar i fer valdre l’imaginari col·lectiu català, amb l’editorial Comanegra ja vam publicar Història mítica del Cap de Creus (2019). Cap de Creus és el nord del país, i el Delta de l’Ebre és el sud, i són com dues protuberàncies que té el país. Cap de Creus és el Pirineu que s’enfonsa en el mar, mentre que el Delta és on desemboca el riu més gran de la Península Ibèrica, i ambdós tenen una força tel·lúrica molt gran.

A més, l’Ebre forma una part importantíssima de la Catalunya Nova, de la Catalunya conquerida als andalusins, i allà hi va haver una presència molt important dels fenicis, grecs i romans. Perquè a l’antiguitat els rius eren les autopistes que permetien penetrar dins els territoris. A més, l’Ebre està al costat del Mediterrani, que era l’altra gran autopista d’on venien la gran cultura d’Orient. I també hi havia la Via Hercúlia, que després va esdevenir la Via Augusta (i avui seria l’eix Mediterrani encara no construït), que era la principal via de l’antiguitat, que anava dels Pirineus a Cadis. Per tant, al Delta confluïen l’Ebre, el Mediterrani i la via Augusta: era un epicentre molt rellevant.

El que passa és que tot aquest bagatge –les cultures dels ibers, fenicis, andalusins, la història de riu–  ha estat poc conegut, perquè les Terres de l’Ebre sempre han quedat una mica al marge. La intenció del llibre és recuperar i fer valdre aquesta història, tan la màgica com la real, i explicar-la, no tant a la seva gent, que ja se la coneixen, sinó sobretot a la resta del país.

 

Quines criatures fantàstiques hi ha en aquesta zona?

Quan es van inundar els camps per plantar l’arròs va morir molta gent per la malària. Llavors, van sorgir unes criatures fantàstiques, els marfantos, una mena d’espectres que no se sap ben bé si procedeixen d’antigues divinitats cristianes o si van ser imaginats pels contrabandistes per espantar la gent i que no els traguessin el negoci.

Al riu també baixa del nord un vent molt fort, el mestral, i diuen que barrejat amb aquest vent hi ha els gambosins, unes criatures imperceptibles, però que et poden estomacar, són una manifestació del vent folkloritzada.

Hi ha territoris geogràfics màgics, com la ciutat de Gandòfia, un paradís de pagès, amb botifarres que cauen dels arbres, mel que baixa pel riu, i una vida era plena de gaudi sensual, joc i ball. Estaria situada per la zona de Gandesa, a la Terra Alta, però la pots trobar o no, depèn de la mirada amb què la cerquis.

I al mateix paratge surrealista del Delta –on sembla que hi hagi miratges i sorres i dunes bellugadisses– s’amaguen criatures com la cucafera, que les cròniques oficials deien que era un monstre marí que va quedar embarrancat i que els pescadors se’l van emportar a Tortosa ja mort. Avui ha quedat com un personatge del bestiari de la festa major de Tortosa, una mica infantilitzat, però és també un element de la força de la natura folkloritzada. En altres llocs tenen una criatura similar i l’anomenen el Monstre del llac Ness, Ieti o Big Foot.

 

A banda de les Terres de l’Ebre i el cap de Creus, quins són els indrets més màgics de Catalunya?

El Pirineu i evidentment Montserrat, que és un lloc tel·lúric molt fort. Les llegendes situen allà sota una ciutat en una altra dimensió. Bona part del moviment romànic alemany es va inspirar en la muntanya, i Himmler va venir a buscar a Montserrat el Sant Grial; és un lloc magnètic.

 

Aquest any també heu publicat Dracs, llegendes catalanes amb passió de foc (Cossetània, 2022). Per què ens fascinen tant els dracs?

El drac podria ser el personatge o el símbol mític de Catalunya, només que passegis per Barcelona veuràs que està plena de dracs.

El drac té diferents simbologies, noms i formes. Per una banda, és el basilisc, el guardià dels tresors. També és una força de la natura. I a partir del cristianisme és el símbol del mal, el dimoni, darrere seu hi ha la serp que tempta a Adam i Eva.

Els dracs existeixen a molts altres llocs, hi ha alguna cosa de l’inconscient col·lectiu que ens connecta a tots amb aquesta criatura fantàstica.

Per alguna raó que se m’escapa el drac és un dels personatges més importants del país. Hi ha moltes llegendes que parlen de quan els musulmans i andalusins van marxar de Catalunya van deixar dracs que van portar d’Àfrica. I fins i tot hi ha una llegenda fundacional que parla de Guifré el Pilós, comte de Barcelona, que va lluitar contra un drac portentós que estava a Sant Llorenç de Munt; allà encara es pot visitar la seva cova, que és un lloc inquietant.

 

Creus que cada terra té els seus mites o hi ha trets comuns a totes les cultures?

La nostra font de mites i llegendes és sobretot la cultura grecoromana, perquè la ibèrica la desconeixem en gran part. Però totes les cultures tenen una relació amb la natura i els esperits. A tot arreu tenen deus de la fertilitat, de la Terra, de la fecunditat. Després, cada cultura li dona una forma, una bellesa diferent.

 

Després de recollir mites d’arreu de Catalunya, què creues que ens diuen els mites de nosaltres mateixos?

És veritat que es pot mirar de saber com és el poble català a través d’aquests mites. Però sobretot el que reflecteixen és la idiosincràsia de la gent que vivia al camp. Fins als anys cinquanta no hi ha més gent que hi visqui a la ciutat que al camp. Llavors, la relació amb el camp no era només de producció sinó que era un entorn sagrat. I sagrat no en el sentit religiós del terme sinó entès com una cosa que s’ha de cuidar. Els mites ens parlen de quan les coses tenien ànima, quan la gent tenia una altra relació amb el món i la natura, una relació d’equilibri, de respecte.

Abans totes les cultures vivien en el món profà, però sabien que hi havia portes secretes que portaven al món sagrat, un món que seria com l’altra banda del mirall, el món invisible o l’inconscient. Això encara es pot veure al Japó, en els torii, els arcs vermells dels santuaris del sintoisme, que està basat en els esperits de la natura.

 

Els elements fantàstics han perdut pes en el nostre imaginari col·lectiu 

Ara tot és cartesià, analític, mental, però abans hi havia una percepció de les capacitats humanes molt més gran. Aquest abandonament del món màgic va començar amb l’extermini de les bruixes, que avui ens han arribat deformades, però eren les dones sàvies de l’època, que utilitzaven la medecina natural, i representaven un contrapoder dins la societat patriarcal. Amb el Renaixement, que va portar una cosa molt maca com és l’humanisme, també va arribar el pensament únic. I després, el racionalisme francès, el mètode científic i l’empirisme britànic ens van fer avançar molt, però també ens va reduir la mirada. Tot allò tradicional i de més contacte amb el camp va quedar desprestigiat sota l’etiqueta de supersticions o folklore.

Per tant, aquests mites o llegendes o rondalles no són només un exercici lúdic que ens remeten a una altra època, sinó que són també maneres de veure el món, ens recorden que el món és molt més complex, que hi ha un món invisible i altres maneres de fer les coses. El que pretén el llibre és tornar a recuperar aquesta mirada.

 

Quines llegendes creus que s’explicaran sobre el nostre món i la nostra societat en el futur?

No sé si en tindrem en el futur perquè avui vivim en un món absolutament escèptic. Si tornem a connectar amb el món tornaran a sorgir coses. Quines? Per exemple, paradigmes moderns que avui no entenem o que són molt difícils d’explicar, com la mecànica quàntica, o el món inconscient. Tot això es podrà explicar a través de mites i llegendes. És com el hòbbit que viu a la Comarca, on duu una vida ordenada i predictible, amb la cervesa, el cultiu, el tabac, però quan surt de la Comarca s’hi troba trols, elfs, la muntanya del Destí. Vivim en un món que ens pensem que el controlem a través del mètode científic, però que ens ha fet més petita la mirada.

Els mites i llegendes vindran per aquí, per intentar explicar que hi ha més coses.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article