Entrevista

“Culpar el Govern sobre l’estat del català és cínic si tu no fas res per la llengua”

Jaume AyatsEtnomusicòleg de referència i membre del CoNCA

Música tradicional
Jaume Ayats és, del del passat 10 de febrer, membre del Consell Nacional de la Cultura i les Arts
Jaume Ayats és, del del passat 10 de febrer, membre del Consell Nacional de la Cultura i les Arts

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

Jaume Ayats (Vic, 1960) és doctor en Art (musicologia) per la UAB, llicenciat en Filologia Catalana per la UB i professor de violí pel Conservatori Superior de Música de Barcelona. entre 2000 i 2005, i el 2012 va ser nomenat director del Museu de la Música de Barcelona i del Centre Robert Gerhard. L’any 2012 va rebre el Premi Nacional de Cultura de Cultura Popular, i té una llarga llista llibres publicats especialitzats en etnomusicologia. El passat 10 de febrer va ser escollit membre del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA).

Escollit per majoria absoluta al Parlament membre del CoNCA, com afronta aquest repte?

Sí, vaig recollir un gran suport al Parlament. Vaig dubtar si jo era la persona adequada o no, però amb l’experiència d’anys de treballar en sectors prou variats en el món de la cultura, vaig arribar a la conclusió que incidir en les polítiques i el control de les polítiques culturals del país des d’un organisme que no és governamental sinó que és una decisió del Parlament de Catalunya, crec que em permetrà fer una feina positiva de consell i de crear línies i objectius, i en definitiva poder fiscalitzar l’acció cultural del país.

Creu que pot fer una diagnosi del sector de la cultura i les arts a Catalunya, essent conscients de l’impacte que ha tingut la pandèmia?

No podem fer una síntesi simple, perquè la cultura ho és tot en la nostra societat. Tot és cultura. És cert que posem al cistell de la cultura tots els elements que no em posat en un altre cistell, però en realitat tot està imbuït de cultura. Però si fem un retrat, és un sector molt ric i complex, tothom veu el seu racó d’activitat, d’interessos i preocupacions, i aquest racó, en la gran majoria de casos és un racó molt petit. Per tant, hem de ser conscients del gran abast que té la cultura i la seva complexitat i riquesa. Però sí que puc afirmar que el nostre país té una vida cultural molt diversa, rica i capaç, molt més del que imaginem. I tot el que imaginem acostuma a ser sobre parcel·les molt petites i problemes concrets. La gran dificultat és tenir una visió de conjunt i veure com es poden millorar coses petites però que afavoreixen aquest conjunt enorme.

Pel que diu, es llegeix que creu que una part dels catalans tenen un cert complex pel que fa a la cultura?

Sense cap mena de dubte, estem acomplexats. I aquest complex cobreix el que no vol treballar. El que es refugia en la queixa i en no fer aportacions positives, i no pencar cada matí, li va molt bé que tot són problemes, que som petits i que hem d’estar acomplexats. Ens hem de treure això del cap completament. Que hi ha problemes? I tant! I en la cultura catalana tenim problemes específics especialment dolorosos i durs? I tant! Però això no ens treu ni un mil·límetre l’obligació que tenim de pencar molt.

Són problemes fonamentalment polítics, pel fet de no tenir el control total de les polítiques culturals com a país?

Evidentment, tenir el control de gestió de la cultura, i de molts altres elements de la societat, és clau. Només cal mirar les decisions judicials dels darrers mesos, que eliminen decisions preses per un òrgan tan sobirà com és el Parlament de Catalunya. Només amb aquestes intromissions, ja tenim un problema gravíssim. Però no podem posar com a coartada aquests problemes per no actuar i només queixar-nos. Altres cultures que tenen també problemes no es refugien en aquesta actitud de donar la culpa a algú altre. Les queixes estèrils no protegeixen la nostra cultura.

La llengua és, des de fa més de tres segles, una diana permanent d’atacs i menyspreus per part de les estructures de l’Estat espanyol. I ara hem passat mesos intentant defensar la presència del català en plataformes de continguts digitals com Netflix. Finalment, 70 títols...

El resultat és molt trist. Hem de pencar molt més i tenir molta més decisió. Hem de ser capaços d’activar-nos i aconseguir resultats més òptims. Molt sovint volem resoldre el problema de la llengua sense entrar en les altres circumstàncies socials, econòmiques i polítiques. Però tocar una peça de la xarxa vol dir tocar tota la xarxa. Tot i així, molta gent es preocupa per la llengua a Netflix, però alhora evita fer passos concrets com que al teu lloc de treball parlis en català i siguis curós a l’hora de demanar una certa qualitat i nivell a tu mateix i a les persones que tens al voltant. Hi ha qui es queixa molt de la situació de la llengua en global però després no fa aquesta feina al seu voltant. A la feina, amb els veïns, amb el consum... És com si verbalment ets molt ecologista però gastes molta aigua a casa, oi? Aquest ecologisme abstracte no ens serveix, i amb la llengua estem igual, quan un professor d’universitat cedeix en l’ús de la llengua per comoditat, ha renunciat a treballar per la llengua.

Culpar el Govern sobre l’estat del català és cínic si tu no fas res per la llengua. És fent la nostra feina que podem pressionar les institucions que toqui perquè facin la seva feina, però si tothom s’autojustifica culpant un altre...  

Els mitjans de comunicació públics fan prou per la difusió de la llengua i la cultura, o cal més esforç?

Efectivament, cal fer més esforços. Al meu entendre, tots els programes haurien de tenir un assessorament clar en estratègia lingüística ben disposada, però personalment m’abstinc de valorar què fan en altres sectors, perquè si no al final tots som uns bocamolls i això no ajuda a construir.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article