Entrevista

“La música popular ens duu al fet comunitari”

Anna FerrerCantant menorquina

Música tradicional
Anna Ferrer presenta Parenòstic, un projecte en que integra tradició i creació
Anna Ferrer presenta Parenòstic, un projecte en que integra tradició i creació | Silvia Poch

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

Anna Ferrer actua dissabte 19 en l’Auditori Barrades de Barcelona en el marc dels festivals Barnasants i Tradicionàrius per presentar el seu nou projecte, Parenòstic, un espectacle en directe –que no és un disc ni concert– amb tonades tradicionals menorquines i temes propis inspirats també en el folklore i en què uneix tradició i creació. La cantant menorquina, embarcada també en altres projectes –al costat de Paula Grande en Vega, i com a solista de l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC)– ens parla sobre el poder de la música popular i la veu per connectar-nos amb els altres.

Què és Parenòstic?

És el meu tercer treball en solitari, una mena de naixement, com si Tel·lúria  i Krònia, els meus discos anteriors, haguessin sigut una mena de camí fins aquí, i com si aquest fos una culminació del meu procés de recerca entre sa tradició i sa creació, que és un poc el que sempre m’acompanya: cercar l’alquímia entre aquests dos mons.

Parenòstic és també un directe i un espectacle, no hi ha disc, té un format teatral, no és ben bé un concert, perquè hi ha una escenografia, i jo em moc entre tres estacions a l’escenari... Cant tonades del camp de Menorca (a més d’una tonada litúrgica menorquina) i estrén cançons meves.

On has anat a cercar aquestes cançons populars: són tonades que ja coneixies tu o has hagut de fer recerca?

Hi ha cançons, com ‘Romanç de na Roseta’ o ‘Deixem lo Dol’ –que es cantava i encara es canta, a Menorca per Setmana Santa– que m’han acompanyat des de molt petita. També hi ha una altra en què he agafat la melodia d’un fandango i hi he posat una altra lletra, basada en altres lletres recollides a Menorca però que mai s’havien ajuntat amb aquesta melodia.

I la resta, tot el que són tonades del camp, que cantaven els pagesos per sembrar, per segar i per fer les feines del camp, són fruit d’una investigació basada en un treball que va fer el musicòleg menorquí Robert Alzina.

El projecte inclou fandangos però també ranxeres, boleros i sons llatinoamericans... Com entens el folklore?

El que ens ha arribat com a tradició és un material molt ‘folkloritzat’. Es va fer una foto en el segle XIX d’allò que els ‘lletraferits’ els hi semblava exòtic, que era el que feien els pagesos, i ho començaren a reproduir fora del seu context habitual. I fins al dia d’avui estudiem aquest material com si fos immòbil, quan sa tradició és totalment oberta i canviant tot el temps, perquè es nodreix de la convergència de cultures, i sa tradició la fan els pobles, i els pobles estan en continu moviment. I a Menorca han convergit moltíssimes cultures, perquè ha sigut colonitzada pels turcs, anglesos, francesos, espanyols...

Pensar que sa tradició és una cosa fixa i hem d’intentar repetir-la com ens han dit a mi no m’interessa. Sas ranxeres, que a Mèxic són una de les músiques populars, jo les sent part del meu folklore, perquè jo de petita les he sentit cantar igual que un fandango o una jota.

Les cançons meves estan inspirades en aquest folklore vingut d’altres llocs, però que jo he sentit com a propi. Per això quan provo de compondre en castellà en surten ranxeres o boleros. Perquè a Menorca es canten fandangos, glosses, romanços, però també boleros cubans i ranxeres.

Què trobes en la música popular que no trobes en altres músiques?

Crec que la música popular ens duu al fet comunitari. El seu llenguatge té en compte les generacions passades, sa tradició i sa cultura de les persones que ja han viscut, que s’han transmès uns codis oralment, i això porta a contextos de comunitat, de compartir. Fa que generi una espècie d’atracció humana. Perquè sa música popular no es cantava en escenaris, la seva funció era sa vida, es cantava per compartir, per menjar, per beure i per celebrar. I encara que la duem dalt dels escenaris, conserva un llenguatge que ens duu a aquestes situacions que ens fan sentir humans.

Vas començar estudiant la flauta però després vas decidir-te pel cant. Què té la veu per sobre dels altres instruments?

Abans hi havia un cert prejudici, dins dels sectors professionals, que si cantaves eres menys músic. Ara està passant que molts instrumentistes molt bons s’estan permetent cantar. I està molt bé. Cantar és la forma més humana que tenim dins la nostra memòria de vinculació humana. Quan neixes la teva mare o iaia et canten cançons, i quan vas al col·legi cantes cançons per compartir amb els altres nens. Té un poder de connexió humana molt fort, inclús, des d’una perspectiva científica, té una capacitat de sanació, perquè quan fas un so llarg les cèl·lules vibren.

Crec que el fet de cantar té a veure amb la memòria: desperta el record de compartir el cant amb gent. Cantar et fa sentir molt acompanyat.

Parenòstic està concebut com una experiència efímera i en directe o acabarà sent un disc?

La idea és que no. Ara mateix tinc moltes ganes de posar les energies en el directe i no perdre’m en l’altre. Jo sent que comunic millor en un directe que en un disc. I un directe té molt més de compartir que un disc, també per l’oient: no té res a veure amb el fet de pitjar el play. Em ve molt de gust aquest tu a tu, de compartir música, de donar-nos aquest regal de present extrem.

En aquesta voluntat de compartir, potser han influït els dos anys de pandèmia i la manca de contacte amb el públic?

La pandèmia m’ha ajudat però en una altra direcció: per reflexionar molt profundament què vull, qui som i què puc aportar a través de sa música. M’ha ajudat a adonar-me que on jo més puc aportar és en el directe. I en aquest moment de la meva carrera que cantar encara no em proporciona una vida digna i uns estalvis, tampoc m’és sostenible fer un disc.

Un altre projecte en què estàs submergida és l’OMAC i l’espectacle Trencadís. El vau presentar l’any passat a la Fira Mediterrània i el març el portareu al Palau de la Música, també en el marc del festival Tradicionàrius. Com ha estat l’experiència?

Una meravella. Perquè quan jo prenc la decisió de fer un solo i a la vegada em surt un espectacle amb una orquestra. És l’equilibri dels extrems, que em defineix molt. Cantar amb una orquestra és molt gustós: pots tirar-te sobre un llit, amb trenta músics a sota que et sostenen, és a dir, et sents molt acompanyada. I és un treball molt horitzontal, jo estic com una una instrumentista més.

El projecte de Trencadís s’inspira en músiques tradicionals dels Pirineus. Sona igual la música del Pirineu que la música popular menorquina?

Per aquest projecte, vam anar [juntament amb Dani López, director i compositor de Trencadís] a fer una trobada amb l’Artur Blasco, que és la persona qui va recollir aquesta música dels Pirineus en el seu temps. Vam cantar-li una cançó que tots dos coneixíem en versions diferents, una cançó que jo mai hagués dit que existís enlloc més de Menorca, i vam descobrir que allà també es canta, diferent, però també es canta.

Has dit que la música popular és la música que acompanyava la gent en les feines del camp. Quines músiques cantes tu quan treballes?

Per mi és difícil, perquè jo treballo amb música, cant allò que estudio. Però si parlem de la música que canto quan visc, quan cuino o netejo... crec que no canto cançons concretes, moltes vegades improviso, o canto cançons que en aquell moment m’estan acompanyant per la feina.

Ara cantem menys en la feina que abans?

I tant! Però també perquè fem feines en què intervé més el cervell que el cos. El fet de cantar estava molt vinculat a quan es treballava amb el cos, i el cap podia estar en altres coses, i la música servia perquè el cap es despistés. Ara és més difícil. Però guanyaríem molt si tornéssim a cantar!

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article