Entrevista

“És hora d’històries amb altres punts de vista que no siguin exclusivament els de l’home blanc heterosexual”

Mireia Noguera Directora i guionista de cinema

Noguera és la directora i guionista dels curtmetratges  ‘Nunca te dejé sola’ i ‘Centrifugado’
Noguera és la directora i guionista dels curtmetratges ‘Nunca te dejé sola’ i ‘Centrifugado’

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

Malgrat la seva joventut, la catalana Mireia Noguera compta ja amb títols com Centrifugado (2017) i Nunca te dejé sola (2019), premiats tots dos, tant a nivell nacional com internacional. El segon es va estrenar en la Secció Oficial del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges el 2019 i va guanyar el premi Méliès de Plata i una Biznaga de Plata en el Festival de Màlaga, a més d’altres destacats reconeixements. Així mateix, ha escrit i dirigit sèries com Comando Squad–Reset i La Treintena, disponible en el catàleg de la plataforma Filmin. Reivindica la presència de més dones en el cinema, especialment en el thriller, per poder explicar històries diferents.

Ets molt cinèfila?

Sí, sempre he sigut una gran devoradora de pel·lícules. M’encanten les històries, en tots els seus formats.

D’on creus que et ve?

No crec que hi hagi un moment revelador. Simplement, em recordo de molt petita mostrant força interès per les històries. Mirava les pel·lícules que hi havia per casa fins a espatllar les cintes, sempre estava demanant llibres, a les reunions familiars interpretàvem obres amb la meva germana... i, una mica més gran, recordo anar al cinema i que això es convertís en un ritual sagrat. Hi havia setmanes que hi anava fins a tres cops. Aleshores, sí que el cinema ja es va convertir en una obsessió per a mi. Volia veure-ho tot i sentia una gran curiositat per saber com es feien les pel·lícules. Ja no en tenia prou amb la història, volia conèixer els “trucs de màgia”.

Quins realitzadors són per a tu modèlics?

Soc conscient que he crescut amb uns referents molt masculins: des de Charles Chaplin, Hitchcock o Fritz Lang fins als típics de la meva generació (David Lynch, Christopher Nolan, Darren Aronofsky, David Fincher, Michel Gondry, Charlie Kaufman, Spielberg...). Sempre m’hi he trobat –i encara m’hi trobo– que, com a dona directora que es mou en el gènere del thriller, gairebé no he tingut referents femenins. Primer, perquè ha costat –i  encara està costant– que les dones directores obtinguin el mateix reconeixement i visibilitat que els homes directors, tant en l’actualitat com en la història escrita. I, en segon lloc, perquè en el gènere, en concret del thriller, n’hi ha molt poques.

És important que cada dia hi hagi més presència de dones en tots els gèneres, perquè és l’única manera que les nenes que algun dia vulguin ser directores, o simplement es vulguin dedicar a algun sector que sempre ha estat dominat pel gènere masculí, ho puguin considerar un somni viable i no que ni tan sols s’ho arribin a plantejar com una possibilitat real, com ha passat durant massa temps.

També és hora que el poder caigui en altres mans, perquè així puguin tenir lloc històries amb altres punts de vista que no siguin exclusivament els de l’home blanc heterosexual. La realitat és molt més àmplia que no pas la que ens han estat explicant: donem-li, doncs, lloc. Dones com Julia Ducournau, Rose Glass, Catherine Hardwicke, Mary Harron, Kathryn Bigelow, Jane Campion, Michaela Coen, Phoebe Waller-Bridge i Emerald Fennell, entre moltíssimes altes, em fan veure que puc seguir fent el que vulgui i com vulgui amb la meva pròpia veu. Hi ha camí.

Podries parlar-nos de Centrifugado?

Centrifugado és el meu primer curtmetratge i el vaig realitzar al marge del màster de direcció cinematogràfica a l’escola Bande à Part de Barcelona.

La història va sorgir d’una reflexió de dues versions de guió anteriors que havien resultat fallides. Un dia em vaig adonar que l’únic que es mantenia era un personatge en concret; allà és on residia l’essència del que volia explicar i, en aquell moment, se’m va ocórrer la història que vam acabar rodant.

Centrifugado va ser una primera presa de contacte amb allò que jo fantasiejava des de feia molt de temps i m’hi va agradar. Un cop vam acabar el curt, el vam inscriure a festivals, per provar, i, per a la meva sorpresa, va tenir molt bona rebuda; tanta que, finalment, va acabar sumant més de 15 premis i 70 seleccions nacionals i internacionals. Per a un primer curt, em va semblar moltíssim. En aquell moment, va ser quan em vaig plantejar que potser sí que existia la possibilitat que jo m’acabés dedicant professionalment al que m’agradava fer, que és explicar històries.

I de Nunca te dejé sola?

La història parteix d’una forma molt lliure d’una experiència personal. En aquest cas, allò difícil va ser trobar la forma perfecta de ficcionar el que volia dir i quedar-me amb l’essència del conflicte.        

Ara bé, el més complicat de Nunca te dejé sola va ser la producció. Aquest projecte tenia unes necessitats més pròpies d’una pel·lícula que d’un curtmetratge i això ho dificultava tot, però amb la Jana Llopart, la productora, teníem clar el tipus de projecte que volíem fer i vam assumir el repte amb molta paciència.

Va pagar la pena. Nunca te dejé sola ha tingut una gran acollida en festivals, començant per la seva estrena en la secció oficial del Festival de Sitges i acumulant més de 55 premis i 90 seleccions nacionals i internacionals, entre els quals un Méliès d’Argent del Terror Molins, una Biznaga de Plata al Festival de Màlaga i una projecció al prestigiós Festival de Cannes.

Per a mi, Nunca te dejé sola ha suposat un abans i un després en molts sentits.

Què hi ha de comú i què de diferent entre Centrifugado i Nunca te dejé sola?

Crec que el gènere. Ambdues històries són drames en universos de suspens a tall de thrillers psicològics. M’interessa el funcionament de la ment humana. També les relacions materno-paterno-filials i les cases. A les cases, passen més coses del que sembla.

Què se sent quan la teva primera obra és premiada i reconeguda internacionalment?

Primer de tot, resulta estrany i curiós. Que la teva obra sigui abraçada per gent que no parla ni el teu idioma i que pertanyen a cultures diferents és realment sorprenent. Però estàs agraïda i orgullosa que la teva feina pugui connectar amb gent d’arreu del món. Aquest és el poder de les històries, que són universals, i, al final, les veritats universals, doncs, són això... universals.

Podria ser negatiu per al teu futur ser reconeguda massa aviat?

Crec que és millor no pensar-hi i centrar-se a treballar per continuar creixent i aprenent. Si no, pots córrer el risc d’oblidar-te de per què vas començar realment en això.

Què signifiquen en la teva carrera Comando Squad–Reset i La Treintena?

Són dues mini-series que he coescrit i dirigit. En el cas de Comando Squad T-3, és un experiment que té com a protagonistes 3 youtubers i que vam rodar en una casa format escape-house amb una sola toma de 7 hores i amb tres càmeres alhora. Com si fos un directe de televisió. El resultat va ser realment curiós, perquè els nostres protagonistes no tenien ni idea del que passaria i tot el que fan i les seves reaccions són reals.

Quant a La treintena, es tracta d’una sèrie que vam rodar i realitzar íntegrament durant el confinament a través de zoom. Una nit, ens van presentar amb l’altre coguionista (i també actriu) Marta Vives i, en una setmana, vam escriure tots els guions. Vam decidir que, per tal que aquesta fos viable, les actrius s’haurien de rodar a elles mateixes a casa amb un telèfon mòbil, per la qual cosa, durant els càstings, les actrius ens ensenyaven casa seva per veure què podríem fer servir, com ara, si tenien balcons, si hi compartien pis amb algú per afegir personatges, etc. Tot era carn per al guió. De fet, aquests es van anar polint a partir del que disposàvem tots a casa i no a l’inrevés, que és la manera com se sol treballar. I rodar amb telèfons... Va ser tot un aprenentatge.

Què hi ha del teu primer llargmetratge?

Només puc avançar que hi estic treballant.

I del guió de Monstruo?

És un projecte de llargmetratge dirigit per Carlos Baena. M’hi va arribar la proposta per escriure el guió i no vaig poder dir que no. Aquest projecte ho té tot: el que m’agrada i m’interessa. Em va semblar una història molt potent i honesta. I treballar amb el Carlos va ser força fàcil, perquè entenem el món de la mateixa manera.

Quina és la teva responsabilitat en 7 de cors d’Esteve Soler?

És una pel·lícula escrita per Esteve Soler que s’estructura en 7 relats dirigits per 7 dones diferents i  jo en soc una de les afortunades. Totes les històries tenen en comú que giren al voltant del cantó més fosc de les relacions sentimentals de la nostra època.

La pel·lícula es troba en fase de finançament i està produïda per Corte A; repeteixo amb Jana Llopart de Nunca te dejé sola i Mosaic Cinema.

Què t’agrada més, dirigir pel·lícules o escriure guions?

Gaudeixo més dirigint, però el procés d’escriptura també en té la seva.

De quina manera s’afavoreixen mútuament?

En el meu cas, que vaig veient com la història muta, canvia i creix en cada etapa per la qual va passant. Això m’ajuda a entendre-la cada cop millor i així la puc anar convertint en el que ha de ser. El mateix en postproducció, la pel·lícula torna a canviar i això és bo, perquè has de deixar que passi.

Com han afectat la pandèmia i el confinament el teu treball?

En el meu cas, no em puc queixar, perquè no m’hi va faltar feina, ans al contrari, ja que em van coincidir uns quants projectes alhora i no vaig arribar a viure aquest moment de pausa. No dic que no m’hagués agradat, però per mi treballar és diversió.

Necessites silenci i solitud per a treballar?

Quan estic en la primera fase d’una idea, necessito molta solitud, perquè és l’única manera de poder dialogar-hi i baixar-la a alguna cosa de més terrenal i explicable. Un cop ja la conec, és tot el contrari, ja que em va bé explicar-la i veure què em diuen les cares de la gent.

És difícil mantenir l’interès de l'espectador d’avui al llarg d’una pel·lícula de durada tradicional?

És sempre el quid de la qüestió. La por a perdre l’espectador en qualsevol moment. Jo intento ser sincera amb la història, els personatges i amb mi mateixa. Crec que quan fas les coses des de la veritat tens més possibilitats que surtin bé. A vegades la cosa més simple pot ser la més poderosa si l’expliques de forma honesta. I l’audiència ho reconeix.

On pot la gent veure les teves realitzacions?

Nunca te dejé sola ara  mateix es troba en We Short i Filmbox. La Treintena, en Filmin. Comando Squad en Atresplayer, i, malauradament, el meu primer curtmetratge Centrifugado actualment no està disponible en cap plataforma.

 

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article