Entrevista

“El silenci és el perill i cal lluitar contra ell”

Ricardo Macián ArcasGuionista i director de ‘Carceller. El hombre que murió dos veces’

Ricardo Macian és guionista i director de documentals i reporter gràfic
Ricardo Macian és guionista i director de documentals i reporter gràfic

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

El valencià Ricardo Macián Arcas és director i realitzador de documentals i sèries, i reporter gràfic i enviat especial de televisió en zones de conflictes. El seu últim treball és Carceller. El hombre que murió dos veces, un documental que recupera la figura de Vicent Miguel Carceller, creador i editor del setmanari La Traca. Amb una tirada de mig milió d’exemplars, la publicació va ser tot un fenomen editorial que desafiava amb humor socarró el poder i les institucions franquistes i que va acabar constant-li la vida. Macián ha signat com a guionista i director altres llargmetratges documentals (premiats en diferentes festivals internacionals) com Los ojos de Ariana, Ivi Marae i Tierra sin mal, o la sèrie Microasesinos, i ha treballat en produccions com Osel, El Lama Español, Vicente Ferrer, La Muerte de Nadie, Jaume I i Fallas del 37.

Què fa un llicenciat en Geografia i Història rebent prestigiosos premis  pels seus films?

És una llarga història. Encara que sempre m’havia interessat la imatge, en aquella època no hi havia a València ni Periodisme, ni Comunicació Audiovisual, ni tan sols cursos especialitzats. Així que vaig decidir estudiar una carrera que m’agradés i que fos compatible amb l’àmbit audiovisual de cara al futur. I la més ‘acomodable’ era Geografia i Història. Amb tot, mai no me n’he penedit i fou un encert, perquè m’ha servit per a realitzar documentals. Quant als premis, hi van arribar més endavant...

Per què estudies Rodatge Documental i Guió Cinematogràfic en l’Escola Internacional de Cine i Televisió de Cuba i en l’Escola de Guionistes García Berlanga de València?

Perquè m’agraden tant la imatge com el contingut. Així que vaig pensar que, si tenia capacitat per a tots dos vessants, intentaria ser el més freelance possible.

Què vas aprendre com a reporter en zones de conflicte?

Que de gèrmens de conflictes n’hi ha pertot arreu i en tot moment. També que les persones som iguals en tot el món i que sols cal posar-se en una situació concreta per tal que sorgesca una situació límit.

Hi ha una frase de Terenci que ve molt al cas: “Com que sóc humà, res humà no m’és aliè”. He viscut moltes circumstàncies diferents i he parlat amb gent normal que pot trobar-se en una situació concreta en què li toca agafar una arma i ‘defendre’ certes idees.

 Sempre recordaré una entrevista que li vaig fer a un home a Iugoslàvia que, a meitat interviu, arrencà a plorar. Tenia un amic serbi de tota la vida, amb qui havia crescut i anat a la seua boda i un dia el va denunciar. No ho podia entendre. Com és possible —vaig pensar— que una persona arribe a fer això? Perquè, en realitat, mai no sabem el que serem capaços de fer fins que no estem en unes circumstàncies concretes. No som ni millors ni pitjors que la gent que fa vuitanta anys estava matant-se a Espanya. Per això, caldria que defenguérem la democràcia que tenim, que podrà ser millor o pitjor, i dialogàrem o debatérem per tal de no arribar a situacions extremes. Amb tot, es detecten actualment indicis d’actituds que, si no les controlem, ens poden dur a un futur tan negre com el passat al qual he al·ludit.

No podem obviar tampoc la ‘bomba’ que suposa no reparar la humiliació exercida sobre un poble  o convertir ‘els altres’ en invasors... Si ho analitzem com a perill i no pas com a aportació, poden venir-nos problemes greus. Un exemple del primer cas el tracte dels vencedors de la nostra guerra civil amb els vençuts; del segon, el tracte a la immigració quan caldria que parlàrem del que aportà, per exemple, durant el boom de la bombolla immobiliària.

Davant tanta tensió com a corresponsal, no t’han vingut ganes de deixar-ho córrer?

Sí, sobretot quan te n’adones que els ciutadans normals podem fer ben poc individualment. Tan sols si ens donem suport col·lectivament, podem aconseguir alguna cosa. Crec que és fonamental donar suport a institucions, associacions i organitzacions que tinguen capacitat per a actuar a nivell mundial gràcies a la unió individual de moltíssimes persones; i també crec en la independència.

Certament, sóc prou pessimista amb els governs, perquè no solucionen els problemes. De fet, una cosa és estar en l’oposició i una altra governar. Com tampoc no és el mateix manar a Europa que a Àfrica. Els interessos econòmics hi son massa forts.

Què sents quan vas a zones en conflicte?

Sofriment. Hi ha periodistes que fan el seu treball, tornen a casa i obliden, perquè, per a ells, es tracta tan sols d’un ofici. Per contra, pel meu caràcter, sempre m’hi he implicat. De fet, continue en contacte amb gent d’Afganistan i Albània. Menys amb iugoslaus, perquè aquell conflicte em marcà força. Certament, sempre pensem que la violència ocorre en certs continents o països i no podem empassar-nos que puga ocórrer a Europa. 

Filmes i escrius. Per què?

M’agrada filmar, encara que és un treball molt físic, però també contar i, haver filmat t’ajuda a redactar bons relats, perquè escrius pensant en imatges.

Per què t’has inclinat pel documental?

Perquè m’he criat al carrer i això afavoreix escriure guions a l’instant. Si bé sempre escric guions previs, però me’n surt bé en l’anarquia. Jo sempre els dic als productors que m’amollen al carrer i veuran el que sóc capaç de dur-los, ja que tinc capacitat d’anticipació.

Faig classes en universitats i als meus alumnes els dic que entrar en un rodatge és com conduir en un ral·li, amb les rodes preparades per a anticipar la corba, i això sols t’ho dóna l’experiència.

A més a més, el documental també aporta relacions personals, però sols si ets empàtic aconseguiràs un bon documental. És alguna cosa més que gravar i escriure, ja que les entrevistes no sols es tracten de respostes. Un esguard, per exemple, pot aportar més informació i més sinceritat que no pas un relat. Però això s’aprèn amb el temps i també per això no m’agraden els informatius, que es queden en la superfície. A mi, m’agrada el rerefons.

Com sorgeix un projecte?

En el cas de Carceller, havia realitzat un documental prèviament sobre Ortifus, el dibuixant i periodista gràfic, on es parla del fatal destí de Carceller. La idea central n’era la llibertat d’expressió i vaig incorporar uns segons la figura de Carceller i me’l vaig guardar a la ‘recambra’. Tres mesos després, em va telefonar el productor i em va oferir un documental sobre Carceller, arran del llibre que sobre ell havia escrit Antonio Laguna. Li vaig respondre que sí, perquè ja el tenia ‘apuntat’. A més, sabia el que volia contar, perquè tothom sap que a Carceller l’afusellaren junt amb el seu dibuixant Carlos Gómez Carrera ‘Bluff’ per burlar-se dels poderosos, els quals poden suportar qualsevol cosa menys ésser sotmesos al ridícul.

A mesura que vas trobant-te amb nous personatges, t’hi van aportant més, i és quan pots elaborar un projecte i començar a treballar. Després, ja ve el rodatge i sorgeixen encara més aportacions, perquè, de vegades, un personatge et dóna molt més joc de l’esperat. És el moment d’analitzar el pes del protagonisme de cada personatge.

En el cas de Carceller, n’hi ha un que n’agafa tant que podria haver-se convertit ella sola en un documental. Es tracta d’Alejandra Soler. En l’època en què afusellaren Carceller, era una jove molt implicada políticament i cultural i tenia una visió de la realitat i del moment bastant efectiva per a comprendre el món de Carceller.

De quina obra et sents més satisfet?

Tal vegada, del documental sobre Carceller, si bé Los ojos de Ariana estan molt a dintre del meu cor, perquè va ser un projecte personal molt arriscat i amb moltes dificultats, encara que no es trasllueixen al documental.

En el documental sobre Carceller vaig tenir la impressió que se t’havien quedat moltes coses per contar però que hagueres de tallar.

Així és. De fet, el que s’hi veu és un documental retallat del primer. Habitualment, solc fer passar els meus documentals per tres proves amb possibilitat de retocar, però en aquest no ho vaig poder fer a causa de la pandèmia.

Per què Carceller va morir dues vegades?

Una, perquè el maten i l’altra perquè forcen la seua desaparició. Carceller va ser assassinat i esborrat. No pas oblidat, perquè l’oblit en ell mateix és circumstancial. Però l’esborrament va ser un acte premeditat. La primera mort va consistir a afusellar-lo el 28 de juliol del 1940 al paredó de Paterna; la segona, quan van fer desaparèixer la seua obra i obligaren al silenci a la seua família. Va ser la por i, com diu un personatge en el documental, la por és perill...

I després està la ironia, la sàtira la comicitat... El motiu fonamental per executar-lo. Fa uns mesos els talibans mataren un còmic. Ell sabia que moriria, però continuà contant acudits.

Per què vas elegir Carceller com a model del teu projecte sobre drets humans i llibertat? 

Per una suma de casualitats. La investigació que dóna origen al documental comença amb una casualitat. Que continue investigant-hi és una altra casualitat. Que m’arribe la pista per arribar on vaig arribar és una altra casualitat. Que Carceller siga un dels promotors de La Cañada, on jo visc, és una altra casualitat. Que Antonio Laguna, l’autor de l’obra sobre Carceller, visca també a La Cañada és una altra casualitat, perquè no hi teníem relació. Que el meu pare cantara una cançó basada en un personatge fictici de Carceller i jo la senta em fa dir: “Ostres! Tres pardalets una aguileta d’eixos que van amb bicicleta!” també és una casualitat.

Davant, doncs, d’aquest cúmul de casualitats —algunes tremendes— em dic que hi ha alguna cosa i comence a investigar i a eixir més casualitats que podrien convertir-se en nous documentals. No sols m’hi ha passat amb Òrtifus i Carceller. Hi ha un personatge de Veneçuela que va rebre els dibuixos de Bluff que ell sol ja podria tenir un documental... Aquest tipus de coses m’atrauen molt; tal vegada perquè m’he criat en el periodisme, la història i la investigació i, quan ix una història com aquesta, em sent força atret.

D’on creus que et ve aquesta atracció?

Del meu avi patern. Va morir quan jo tenia quatre anys i m’ha influït moltíssim a través de la seua biblioteca. De fet. El primer guió que vaig escriure es basava en un llibre seu de Stephan Zweig.

Així doncs, tot allò que està en una nebulosa, està ocult i sempre resulta més atractívol que no pas el que tens davant. Quan et conten històries que se n’ixen del quotidià, comences a veure el que hi ha darrere aqueixa realitat i et sents molt atret.

Què signifiquen els premis per a tu?

M’agraden, sobretot si vénen de llocs llunyans, on no em coneix ningú i on no pot haver-hi hagut cap influència. Està clar que els de prop son bons, perquè vénen de gent del teu entorn, però un premi, per exemple, a Kazajistan, significa que hi han vist alguna cosa amb la qual s’hi han sentit identificats i, per tant, que implica que, en el fons, tots els humans som iguals. És quan em considere un ciutadà del món que conta coses que son igual d’atractives ací que molt lluny.  

Podries parlar-nos d’Un invierno en Kandajar, el documental en què estàs treballant?

Es tracta d’una altra casualitat. Ana Briongos va viure deu anys entre Afganistan i Iran i va escriure un llibre amb aquest nom que em va captivar. Parla de l’Afganistan previ, quan era una monarquia en què les dones vestien com els venia de gust i votaven. Entroncant amb el principi d’aquesta entrevista, en un país com Afganistan on les dones havien avançat tant, el que hi ha ara suposa que no han pogut protegir els seus drets. És per això que hem de protegir el que tenim de bo, perquè no sabem com estarem d’ací a uns anys.

Quan entres en un personatge com Carceller, et trobes amb coses que no hi esperaves?

El seu caràcter em resultava molt atractiu, no sols per ell mateix, sinó també pels seus trets valencians. Era molt ‘valencianot’, per la qual cosa em recordava bastant gent d'ací. Jo volia mostrar un arquetipus recognoscible arreu del món, però no deixava de ser un valencià de mena. És com la història del «nano»: tothom a València diu «Xe, nano!» i no sap d’on ve. Es tracta de l’escultura El nano del carrer d’en Llop. Carceller se la va endur a La Cañada. Si voleu saber-ne més, caldrà veure el documental... Però la història del nano ha quedat en la nostra llengua i és  part de nosaltres.

Hi ha tòpics arreu del món que tenen el seu humor. Per exemple, dels nòrdics hom diu que son seriosos. Però és si no entres al seu món. Si ho fas, tenen un humor específic. En el cas de Carceller, la nostra afició a la xala és una característica seua també.

Jo m’he sentit còmode amb ell. Primer, perquè era molt valencià en el bon sentit de la paraula i, després, perquè era força independent. De fet, La Traca mai no va rebre cap subvenció i ell, a més, sempre pagava a tothom. Era un tipus que podia fer el que volia perquè no depenia de ningú. A més a més, era molt laboriós, perquè, per fer el que ell va arribar a fer, cal treballar força i cal estar-hi molt implicat. Tenia, fins i tot, la capacitat de criticar en les seues publicacions a qui no li pagava. Estava en tot. En realitat, era una mena de community manager.

Quant al tracte a la dona en la seua revista, és un tema que m’interessava perquè el veia força masclista, però Alejandra Soler em va traure del meu error. Ella devia tenir vora vint anys i em va dir que la imatge femenina de la seua publicació es corresponia amb un tipus de dona. Per una banda, estava la dona que la República havia consolidat, de molta dignitat. Tanmateix, en la seua publicació la dona apareix com l’element d’un tracte d’interès, perquè ell sabia que el sexe venia. Alejandra em va dir que les dones que sortien a les seues publicacions eren aquelles que es plegaven al poder i ell criticava tothom que es plegués al poder, fos dona o home.

De què depèn una producció?

Del tema.

El documental sobre Carceller m’ha dut sis anys, la qual cosa no significa que hagen estat sis anys intensos. Això m’hauria dut a la ruïna!

Ara bé, tot començà el 2015, quan es va presentar el llibre d’Antonio Laguna. Llavors, començàrem a recavar informació i gravar coses que ni tan sols han eixit al documental, però anàrem generant el germen. Quan comences a trobar el personatge clau, encara que n’isquen molts més dels que esperaves, no els utilitzes si no serveixen al teu objectiu, ja que un documental és sintètic i el que has d’aconseguir és que arribe a la gent i l’emocione. Si dónes més informació de la que pertoca, per molt que un personatge li caiga bé a l’espectador, la història no li agradarà, perquè el que vol és un llenguatge molt concret i has de saber quines claus funcionen i quines no, i això duu molt de temps. Ara que, com més llarg siga, més reposa la idea i més consistència té la història. 

Què importa al final?

Que et deixes dur.

Quin públic veu el teu treball?

Per a grata sorpresa meua, públic de totes les edats i nivells. Malgrat els cent minuts de documental!

I m’agrada pensar que el documental, que és una lluita contra l’oblit, ha arribat a un seguit de generacions que no conegueren l’autèntica història d’aquest país i d’homes com Carceller. Sabem que el silenci és el perill i que cal lluitar contra ell perquè és l’única manera de saber què som els valencians, per què som així i com és el nostre humor, el mateix de Carceller en La Traca.

Aquesta connexió amb el públic m’ha agradat molt.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article