Entrevista

“Va ser com si el poema em triés a mi, com si digués: ‘Ep, que jo vull ser cançó’”

Dani López i Anna FerrerCompositor i director, i veu de ‘Trencadís’, respectivament

Música tradicional
Dani López i Anna Ferrer uneixen música de tradició oral i poesia contemporània a ‘Trencadís’
Dani López i Anna Ferrer uneixen música de tradició oral i poesia contemporània a ‘Trencadís’ | OMAC

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

El compositor i director Dani López i la cantant Anna Ferrer acaben d’estrenar a la Fira Mediterrània de Manresa Trencadís. Es tracta d’una proposta que marida tradició i contemporaneïtat i combina cançons tradicionals dels Pirineus amb versos de poetes actuals (de Juana Dolores, Enric Casasses, Josep Pedrals i Clara Fiol, entre d’altres). Trencadís és també la primera producció de la nova Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (l’OMAC), que reuneix trenta-un joves músics d’arreu del territori. Vam parlar amb Dani López i Anna Ferrer dies abans de passar per Manresa, sobre com ha estat creació d’aquest projecte.

Com definiríeu Trencadís?

Dani López (DL): És una obra inspirada en com cantaven els nostres avis i àvies i que, paral·lelament, agafa textos de poetes contemporanis, que he musicat. D’alguna manera, he volgut buscar paral·lelismes entre el que parlaven els nostres avis i el que parlen els poetes contemporanis.

Quins punts en comú has trobat?

DL: Per buscar això, vaig estar escoltant avis del recull de l’Artur Blasco, que es va dedicar a anar per diversos pobles dels Pirineus, escoltant i gravant com cantaven els avis i àvies. En el seu recull he trobat un tresor amagat i molt important que poca gent coneix. 

I respecte a la pregunta de què he trobat, he arribat a la conclusió que abans es parlava molt del que passava a fora d’un mateix: s’explicaven històries, es parlava de Déu, s’explicaven històries d’amor...

I ara, en canvi, els poetes contemporanis parlen molt del món interior. Una anècdota que explicava a la gent de l’orquestra és que quan vaig intentar buscar un poema contemporani que expliqués una història, l’únic que vaig trobar va ser un d’Enric Cassasses que explica un somni, que no deixa de ser una història que et passa per dins.

Com ha estat la tria d’aquests poetes i poemes?

DL: Una cosa molt important era que fossin poetes contemporanis, vius. Vaig triar poetes que jo sabia que m’interessaven i vaig llegir-me poemaris sencers, vaig llegir-ne molts. I al final va ser com si el poema em triés a mi, com si digués: “Ep, que jo vull ser cançó”. Perquè vaig llegir molts poemes i de cop hi havia un que es feia cançó gairebé sol. Els poemes s’han triat ells mateixos.

Anna, com t’has enfrontat al repte de posar veu aquests poemes?

Anna Ferrer (AF): Jo estic avesada a cantar tradició, però ha estat una altra manera de cantar-ne, perquè al final és composició nova, és creació, tot i estar molt alimentada per la tradició. I és una música d’una zona molt concreta de Catalunya. Ara que, com deia el Dani, tot és fusió i estem molt influenciats per tantes músiques que, a l’hora de crear, tot té de tot. Però moltes vegades busquem influències molt més enfora, i crec que és molt interessant que aquestes influències siguin de kilòmetre zero.

Tenies experiència en música tradicional dels Pirineus?

AF: Jo sempre he estat molt vinculada a la música d’arrel de Menorca, tot i que després he estat a molts projectes de música tradicional de Catalunya, The New Catalan Ensemble, el Càntut [amb el disc Vega, juntament amb Paula Grande]

I et trobes que moltes vegades que aquest arxiu popular, encara que sigui de zones diferents, és comú, amb petites variacions; no sabem com, però aquestes cançons arribaven d’un lloc a un altre, i són germanes. No és estrany trobar en aquestes gravacions dels Pirineus una cançó que jo la conec de Mallorca o la conec de Girona. Aquesta connexió hi és.

El que trobo més important d’aquesta música és l’essència que té: és una música que forma part de sa vida, no es una música que està pensada per ser a dalt d’un escenari.

Dani, explicaves en alguna presentació que el principal repte ha estat traslladar la música de tradició oral (la respiració, el ritme, l’espontaneïtat...), a la partitura. Com ho has aconseguit?

DL: Ès curiós. Allò que li surt sol i de forma natural a una persona quan canta –quan és algú que ha après a cantar no en una escola de música sinó per tradició oral–, en el moment d’expressar-lo en una partitura fidelment, allò es converteix en una partitura súpercomplexa. Tant que músics professionals acostumats a llegir-ne les passem canutes.

L’explicació és això: que per intentar que el text es canti de la manera que pensem que és la més natural, de vegades necessites una partitura molt difícil de tocar, perquè hi ha canvis de compàs, de respiració...

Trencadís és el primer projecte de l’OMAC, una orquestra formada per una trentena de joves músics provinents d’àmbits molt diversos: el tradicional, el jazz, la clàssica... Com es fa com a director per aconseguir que aquest conjunt de músics sonin com una orquestra amb personalitat pròpia?

DL: És un repte. Però tots els músics que venen de la tradició d’arrel tots llegeixen música, i també els de jazz i els de la clàssica. Per tant, hi ha un punt que ens uneix. Jo els he presentat una partitura que tothom la pot llegir. Per tant, en aquest sentit, ja podem tocar junts.

Per una altra banda, jo des de petit he estat molt relacionat amb tots aquests mons musicals que esmentaves: vaig començar a tocar en un grup, que es deia Tocat del bolet, que fèiem folk i tocàvem per tot Catalunya. Paral·lelament vaig estudiar clàssica i jazz, per tant, aquests mons ja existeixen en mi. Quan jo escric em surt naturalment una música que ja beu de totes aquestes influències, i això es trasllada a la música que escric.

I després, a nivell humà, ha estat un treball molt bonic. Estem en un moment en què tots tenim moltes ganes de fer projectes amb persones que són diferents de nosaltres. Gent que venia de la música d’arrel estava encantada de tocar amb gent que venia de la clàssica, i els de la clàssica amb gent de l’arrel o del jazz... Estem en un moment molt bonic que no ens queda més remei que ajuntar-nos tots i fer projectes que ens cohesionin més.

A altres països és més habitual trobar orquestres de músiques d’arrel. Per què penseu que aquí no són tan habituals? Creieu que la música d’arrel, com a vegades es diu, té un cert complex d’inferioritat?

DL: Jo no estic gaire al corrent del mercat musical, i crec que no soc la persona més adient per contestar aquesta pregunta.

AF: Si estigués en Marçal [Ramon, el director de l’OMAC], segur que ell diria que és per motius polítics.

DL: Hem parlat sovint d’aquest tema internament amb l’OMAC i en Marçal opina que ell fa música per motius polítics. En canvi, jo faig música més aviat per motius artístics. 

Sobre l’altra qüestió, en l’àmbit de la música d’arrel sí que de vegades pot haver-hi un cert complex d’inferioritat. Però crec que passa entre tots els mons musicals: perquè el músic clàssic curiós té cert complex perquè no coneix el jazz; el músic de jazz curiós perquè no sap llegir o tocar certes peces, i el de clàssica perquè no coneix la tradició del seu país i té complex d’inferioritat respecte al músic d’arrel. Tots hem patit en algun moment o un altre alguna mancança. És impossible conèixer totes les expressivitats musicals. Ens hem de treure qualsevol complex d’inferioritat i simplement ser curiosos i conèixer tantes músiques com ens vinguin de gust.

 

Després d’estrenar-se a la Fira Mediterrània, l’OMAC oferirà tres concerts més aquest any: el 23 d'octubre, al Teatre Principal d’Olot; el 7 de novembre, al Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès, i l’14 de novembre, a l’Auditori de Vilafranca del Penedès.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article