Entrevista

“Ferlinghetti, com Jack London, volien dur la literatura al poble, com jo”

Gabriele NeroEditor i fundador de la llibreria El Doctor Sax de València

Associacionisme
Gabriele Nero (esquerra) i Michael Young, fill de l’escriptor afroamericà Al Young, a l’aparador de la llibreria City Lights, a Sant Francisco
Gabriele Nero (esquerra) i Michael Young, fill de l’escriptor afroamericà Al Young, a l’aparador de la llibreria City Lights, a Sant Francisco

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

Nascut a Torí (Itàlia), Nero és un peculiar llibreter i editor resident a València d’uns anys ençà. Es va graduar en Scienze dei Beni Culturali a la facultat de Lletres i Filosofia de Torí, però un dia va decidir que volia ser llibreter i va fundar una ben peculiar llibreria a València (al carrer de Quart, 21), anomenada El Doctor Sax, que s’inspira en el cèlebre City Lights Bookstore de San Francisco. Després hi arribaria la tasca editorial.

Per què volies ser llibreter?

Pels mateixos motius pels quals volia ser editor: una pulsió que em duia a regalar llibres i a prestar-ne encara que sabés que no me’ls tornarien. M’explique: cada vegada que llegia alguna cosa que m’agradava molt, volia compartir-la amb la gent.

Per què la llibreria s’anomena El Doctor Sax?

Per Lawrence Ferlinghetti i Jack Kerouac.

Pel que fa al primer, va voler que els mons de llibreters i editors s’aproparen, perquè no acostumen dialogar massa entre ells. A més a més, sabia que els llibreters son els qui coneixen quines portadelles i formats funcionen millor.

Quant a  El Doctor Sax de Kerouac, es tracta d’un llibre característic de la generació beat. Al protagonista —que està a meitat camí entre la realitat i els somnis—, Kerouac li fa viure una aventura fabulosa, gairebé de ciència-ficció i, alhora, li permet de comprendre la realitat. Per a mi, aquest personatge explica força bé què és la literatura, perquè sovint pensem que es tracta tan sols de ficció, però, sobretot, reflecteix la realitat; una realitat que, amb freqüència, no ens hi pertany.

Per què té un caràcter tan bohemi i diferent de les llibreries habituals?

Seguint Ferlinghetti —el meu mestre—, vaig voler que fos un punt de ruptura. Hom dona per suposat que els llibres estan associats a la música i l’alta cultura; és a dir, una cosa ben allunyada de la gent. Però Ferlinghetti, com Jack London, volien dur la literatura al poble, com jo, i la meua llibreria tan estrafolària em serveix per demostrar que molts dels escriptors que ens agraden han estat en contra de la moral comuna, en contra de les modes del moment. Així, els membres de la generació beat eren uns perfectes desconeguts rebutjats per les editorials de Nova York, que se’n reien. M’agradaria que la meua llibreria servís per apropar-s’hi gent de totes les edats a la recerca d’un altre tipus de literatura per tal de confrontar-se amb ella. És el mateix que he volgut fer amb el meu projecte editorial.

Per què has elegit València, que tan poc sap de la Generació Beat?

Tal vegada podria emprar una metàfora “gulliveriana”. Jo, a San Francisco, m’he sentit com un nan en un món de gegants, perquè València, on ja duc tants anys, encara viu de l’herència d’una dictadura feixista que va durar quaranta anys. Itàlia no és molt millor, però està amarada de cultura americana; massa i tot! De fet, El Doctor Sax va ser publicada a Itàlia el 1958, tan sols un any després que als Estats Units, traduït per Fernanda Pivano, una adeixeble de Cesare Pavese. Amb tot, tant ací com al meu país, les grans editorials han publicat prou malament la generació beat i encara cal educar el públic pel que fa a aquesta generació i les que en vingueren després.

I no oblidem pas que la literatura del segle XX ha estat majoritàriament americana. Una altra cosa és el mercat, però la literatura d’aquell continent és la primera que posa la persona al bell mig. La mateix Pivano, quan li pregunta a Pavese què creu que hi ha de superior en la literatura americana, li respon que n’hi ha prou de fixar-se en Moby Dick. Per primer cop, s’hi parla de proletaris, mariners, buscadors d’or... mentre que la literatura anterior estava escrita per burgesos i adreçada a burgesos. La literatura americana s’apropa al poble i, després, es converteix en cine.

En què consisteix el teu projecte editorial?

Per una banda, en emprar les tècniques actuals; és a dir, imprimir els llibres que es vendran amb tota seguretat. Per l’altra, donar-li veu a la llibreria a través dels nostres llibres predilectes.

Vam començar amb llibres descatalogats que, tanmateix, pertanyen a l’alta literatura, però hem introduït nous formats i un aparell crític en la introducció. També hem començat una col·lecció d’autors contemporanis anomenada “Crazy Diamonds” que empra quatre llengües. L’objectiu és donar veu a autors que tenen la gosadia de desafiar la moral comuna, de tenir un pensament crític envers la cultura i la societat establertes.

Passem al tercer punt que ens interessa en aquesta entrevista, el senyor Lawrence Ferlinghetti.

 Son 102 anys de la intensa vida d’un caràcter “dickensià”. Quan va nàixer a Nova York, ja era orfe de pare i la seua mare patia una malaltia mental. Així que el van donar en custòdia a les seues ties, que vivien a Estrasburg (França). Aquest detall és important perquè, en el futur, sempre voldrà ser conegut com “l’ànima europea” de la cultura americana.

Amb posterioritat, va ser adoptat per una família nord-americana benestant, encara que, des del començament, va ser força rebel. Per això el matricularen en un col·legi militar, però no trigà a venir-se’n a Europa com a mariner en la II Guerra Mundial, on va estar en dos episodis clau: el Dia D a Normandia i, posteriorment, al Japó, on va veure el llançament de les bombes atòmiques.

I què en va fer després?

En acabar la guerra, tornà als Estats Units, on estudià una carrera relacionada amb l’art. A continuació, regressà a París, on conegué els fundadors d’una altra llibreria històrica —Shakespeare & Company—, a més de contactar amb la bohèmia parisenca. Sempre deia que va ser el primer bohemi americà i el darrer beatnik. Un cop a Nova York de nou, va decidir establir-se en l’última frontera del país, San Francisco, on trobà un vell company d’estudis. Decidiren invertir 500$ cadascun per rescatar una vella llibreria a fi d’entrar en aquest mercat i revolucionar-lo.

Es va instal·lar en la frontera entre els barris italià i xinès, on llavors vivia el proletariat i hi havia els prostíbuls.

Però San Francisco sempre ha estat considerada la ciutat més europea dels Estats Units.

Sí, certament. Si hi vas, te n’adones que el Pacífic hi sembla el Mediterrani i és on Ferlinghetti va descobrir que tenia aquesta mar al seu ADN. De fet, en saber que era d’origen italià —quan li demanaren els papers en la marina, va descobrir que el seu cognom era Ferlinghetti, no pas Ferling—, va anar a Itàlia unes quantes vegades.

A San Francisco, revolucionà el mercat i el que començà essent el centre de la generació beat esdevingué centre de totes les innovacions.

La primera innovació seua va ser obrir la llibreria fins a mitja nit. A continuació, va decidir no sols vendre llibres editats per altres sinó també imprimir-los ell mateix, perquè deia que sabia com reaccionava el públic i, doncs, el que volia. La tercera va ser crear els pocket books, on es va publicar Howl d’Allen Gisnberg, perquè volia que la poesia arribés a tothom i calia, per tant, que fos barata. Amb anterioritat, havia estat de tapa dura i molt fina.

Finalment, la darrera innovació va ser editar escriptors que totes les editorials havien rebutjat. Això no significava pas que fossen roïns o que escrivís com ells. En efecte, mai no deixà de dir que no era beatnik en el sentit estilístic del mot, però volia donar-los veu i reconeixia el seu valor i el fet de ser tan crítics amb la societat.

Com va conèixer la generació beat?

A Ginsberg, perquè un dia va anar a la llibreria, que no sols era una botiga de llibre sinó també un focus cultural. Li va agradar Howl i va decidir de publicar-lo. També va ser el primer que va apostar pel Kerouac poeta, que no n’era el més destacable. El cas és que, a partir dels 1960, ja hi havia una bona cua d’escriptors que volien publicar amb Ferlinghetti. Si bé no en publicà massa, sí que eren força selectes. Així mateix, també publicà els llatinoamericans i alguns europeus, com ara Passolini.

Què va passar amb la publicació de Howl?

És un dels primers casos de “provocació controlada”, tan de moda a hores d’ara. Sabia que el llibre podia ser retirat del mercat com a amoral, ja que hi defensava l’homosexualitat i les drogues. Tanmateix, ho va fer, perquè sabia que tota “provocació controlada” és una manera d’aconseguir que se’n parle i, per tant, de donar-li publicitat gratuïta. En el fons, sabia que acceptar el llibre significava que els Estats Units eren el país de la llibertat perquè havia rebut molts immigrants i tothom hi era acceptat.

Ara bé, Howl va ser una autèntica bomba per a les mentalitats puritanes del país, que eren els qui realment manaven. Amb tot i això, Ferlinghetti esdevingué un dels personatges més importants de la cultura americana moderna gràcies a aquesta actitud. Sense ell, no tindríem la Generació Beat ni totes les generacions filles seues. Ni tampoc, doncs, els escriptors que els van seguir en altres països, com ara els poetes catalans, que han imitat aquestes generacions sense ni tan sols saber-ho.            

Què va significar per a la cultura nord-americana?

Una suma d’aportacions: política, d’autors nous i no esperats, una revulsió del tradicional... En certa forma, va ser una mena de Marco Polo dels llibres com a pont entre cultures per establir diàlegs que evitessin guerres i confrontacions, perquè, gràcies a City Lights —la seua editorial—, els nord-americans han conegut autors llatinoamericans i europeus de parla no anglesa.

Per què l’admires tant?

Perquè va ser una persona que canvià el món per mitjà de coses que semblaven petites però que no ho son i que poden perdurar. 

Per què llibreria i editorial s’anomenaven City Lights?

Per la pel·lícula de Charles Chaplin del mateix nom, un altre personatge que començà sent el còmic del poble i que esdevingué tan gran. Li va demanar permís per a emprar el nom i l’actor li’l va donar. Cal dir que Ferlinghetti admirava i editava escriptors de les generacions anteriors a la generació beat, que eren les que pertanyien a l’època en què aparegué la pel·lícula de Chaplin.

Què hi ha de Ferlinghetti a Barcelona?

Va haver-hi una atracció molt intensa per la ciutat. Va anar-hi per primer cop el 1948 i s’hi va allotjar a l’hostal Ambos Mundos de la Plaça Reial. Després, va tornar-hi en els 1960. Va tractar el director Bigas Luna, que estava tramant una pel·lícula amb Charles Bukowski, de qui es va fer amic, basada en uns contes que ell havia publicat a City Lights, però, finalment, no es va dur a terme. Per cert, no li agradava Gaudí. La seua agent literària era Carme Balcells, que no sols venia els seus llibres sinó també tot el catàleg de City Lights.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article