Entrevista

“Volíem explorar com explicar històries tradicionals a través de la tecnologia”

Núria Clemares i Marc FernándezCompanyia Pagans

Teatre
Núria Clemares i Marc Fernández fusionen tradició oral i els mòbils a ‘Paraules que trenquen ossos’
Núria Clemares i Marc Fernández fusionen tradició oral i els mòbils a ‘Paraules que trenquen ossos’

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

No totes les sales de teatre tenen teló, ni escenari, ni butaques; algunes ni tan sols són una sala. A vegades, només hi ha el bosc i és de nit. I en comptes de recordar-te que apaguis el mòbil, et conviden a encendre’l. És el que passa a Paraules que trenquen ossos, el primer espectacle de Cia. Pagans, amb què Núria Clemares i Marc Fernández uneixen tradició oral i tecnologia, i ens conviden a escoltar les històries que s’expliquen els arbres. L’obra, guanyadora del Premi de la Crítica d’Arts Escèniques 2021 al millor espectacle d’Arts carrer, es pot veure aquest estiu a festivals com deLlegendes o l’EVA.

Com sorgeix la idea d’aquest espectacle?

Núria Clemares (NC).- Sorgeix des de varis prismes. En primer lloc, jo soc narradora oral des de fa molts anys i el Marc és tecnòleg, i com som parella i havíem treballat plegats abans, ja feia temps que volíem posar en comú les dues coses: la tecnologia i el teatre. Així va néixer Cia Pagans.

I Paraules que trenquen ossos neix a partir d’una notícia que vaig llegir sobre una biòloga canadenca, Suzanne Sinnard, que havia fet un experiment per demostrar que els arbres, d’alguna manera, es comuniquen entre ells: a través dels líquens, de les arrels sota terra, es passen informació, i quan estan talant un bosc, els arbres que es troben més a prop poden avisar als altres del que està passant, i perquè es carreguin de nutrients...

Em va semblar fascinant. Arran d’això vam pensar que, si en el bosc és on, segons la tradició oral, hi viuen tot de personatges llegendaris –bruixes, gegants, dones d’aigua, menairons, etc. – doncs probablement les seves històries han quedat allà i els arbres les expliquen. Així vam crear aquest espectacle, que uneix biologia, tradició oral i tecnologia.

Quin paper tenen els mòbils en l’espectacle?

Marc Fernández (MF).- Quan vam descobrir aquesta idea que explicava la Núria, vam decidir introduir els mòbils com una tecnologia essencial a l’espectacle. La  idea de Pagans és fer servir la tecnologia com una eina narrativa: no només com un accessori sinó com un element inherent a la història, de forma que aquesta no es pot entendre sense la tecnologia.

Vam pensar que els mòbils, en comptes d’aïllar-nos del nostre entorn, ens podrien servir per connectar-nos més al que tenim al voltant. I els vam convertir en una eina que ens permet entrar en aquesta xarxa d’informació natural dels arbres. A partir dels mòbils entrem en l’univers màgic de l’espectacle.

NC.- El nostre objectiu era explicar històries tradicionals a través de la tecnologia, d’una tecnologia que fem servir diàriament.

MF.- Unir tradició oral i tecnologia és un dels punts forts de l’espectacle. És una feina que estem molt contents del resultat, però que no ha estat senzilla. Perquè són coses que inicialment semblen molt allunyades, són pràcticament oposades.

En la narració oral és la narradora qui transporta als oients a la història a través de la paraula, del gest. La tecnologia ens permet portar-los directament a allò que està succeint. Permet interpel·lar al públic de forma individual, i que sigui una experiència més immersiva, trencar la separació entre públic i escena.

Paraules que trenquen ossos és un títol enigmàtic. Què significa?

NC.- Hi ha una frase feta catalana que vam descobrir quan estàvem investigant sobre la tradició oral que la diu: “Les paraules no trenquen ossos, però en trenquen de més grossos”. És a dir, les paraules poden fer molt de mal. L’espectacle està basat en una llegenda en què la paraula dita fa molt de mal, fins i tot canvia el curs d’aquesta història.

MF.- Amb això també volíem expressar el poder de les paraules: la paraula com a eina creadora i com un element que pot canviar el destí de la història. I el títol també al·ludeix a la importància que està tenint la paraula en el món de les xarxes socials: com els comentaris que algú fa des de l’anonimat de les xarxes poden encimbellar algú o, al contrari, destruir-lo.

L’espectacle es podrà veure aquest estiu a diversos festivals. Creieu que els programadors s’arrisquen prou o tendeixen a ser conservadors?

NC.- Hi ha de tot. En el nostre cas, com és un espectacle molt experimental, marca molt la diferència si el programador ve a veure’l. Si ve, llavors té moltes ganes de programar-lo.

MF.- Tenim la sensació –tot i que nosaltres acabem d’arribar, i per tant es tracta d’una sensació molt fresca– que hi ha una certa tendència, un neguit general de creació de nous públics, que el teatre ha d’anar a buscar noves fórmules, apostar per coses innovadores. Perquè al final el públic de teatre és molt fidel, però aquest s’està fent gran, al públic jove li interessa menys i costa molt que vingui gent nova. Crec que sí hi ha una consciència que és important innovar i incorporar propostes fresques, diferents, tot i que després no tots els programadors acaben de fer el pas definitiu

Quan vam rebre el premi de la crítica la Núria va fer aquesta crida al risc. Nosaltres diem als programadors: “atreviu-vos a arriscar, perquè funciona”. Innovació no vol dir una cosa supercomplexa, ni per una minoria, al contrari: nosaltres estem arribant a públics molt diversos, des de joves de divuit o vint anys, i també gent de setanta o de quaranta anys.

L’espectacle transcorre en un bosc. Vosaltres reivindiqueu que el teatre surti fora de les sales habituals, per què?

NC.- A  Paraules que trenquen ossos estàs a dintre de l’espectacle, l’espectacle t’envolta 360 graus. Això és molt diferent de veure’l a una sala de butaques. En un teatre, encara que et trenquin la quarta paret, no deixes de ser un espectador, però aquí formes part  d’allò que està succeint.

MF.- També volíem posar en valor el contacte amb el territori. A més de viure una experiència totalment diferent –perquè, quanta gent ha anat de nit a un bosc?–, estàs coneixent l’entorn més proper.

NC.- I ens agrada molt la idea de fer circular l’espectador, de crear moviment. És un recurs que jo acostumo a fer servir molt com a narradora. M’agrada el moviment d’un grup de persones perquè fa cada espectacle diferent: hi ha persones que caminen de pressa, altres van més lentes, algunes es recolzen, s’asseuen... Per al públic també és interessant estar en moviment. Nosaltres venim del món de la dansa i creiem que quan actives el cos la teva actitud és molt diferent.

En una escena de la pel·lícula El mètode Grönholm, expliquen que s’ha produït una guerra i els protagonistes s’han de resguardar en un refugi atòmic on no hi ha espai per a tots. Per això, cadascun ha de convèncer la resta que per les seves habilitats són prou importants per quedar-se al refugi. Un afirma ser hàbil per construir una ràdio; un altre, per liderar i imposar l’ordre, i un tercer s’ofereix per ser metge. Un quart proposa que cada nit els explicarà un conte per fer-los més suportable la vida al refugi. Els altres consideren que l’argument no és prou convincent i creuen que té tots els números per haver de marxar del refugi. Vosaltres salvaríeu aquesta persona?

NC.- Jo segur. Explicar històries és l’ofici més antic de la humanitat. Se sol dir que és la prostitució, però no és cert, abans que això es van explicar històries. La paraula es va crear per la necessitat d’explicar històries: d’explicar què és el que passa, de tafanejar el que està fent el veí. És la part humana que ens diferencia de la resta d’animals.

MF.- És difícil establir qui és més important que un altre. Però crec que la capacitat d’imaginar mons, de viure experiències que no has viscut però que et podien haver passat, de posar-te en la pell d’algú altre, és molt important, és molt enriquidor i et conforma com a persona.

NC.- La Sherezade es va salvar així: explicant una història cada nit.

Quins són els vostres plans de futur?

MF.- Ara el que ens interessa és moure aquest espectacle. El vam estrenar el 2020, en plena pandèmia, i ha tingut poc recorregut. La nostra intenció és acabar de recórrer els festivals de Catalunya, on està tenint molt bona acollida, i començar a moure’ns pels països catalans. I quan s’estabilitzi la Covid i comencin a obrir-se nous mercats, anar a Espanya i Europa.

NC.- A banda d’això, també tenim un projecte molt embrionari i en el qual fa temps hi treballem. I hem tingut la fortuna de rebre una beca del Teatre Lliure d’Arts de carrer que es donarà cert marge per poder-la treballar més. Esperem que l’any vinent ja tinguem una segona proposta enllestida.

MF.- O al menys, si no enllestida, sí a punt perquè es pugui veure en assajos. És un projecte relacionat amb el vincle de la literatura i la tecnologia.

Ara que sembla que tornem a la normalitat, què penseu que hauria de tornar i què no del món de la cultura?

MF.- Jo, que vinc del món empresarial, crec que potser ens caldria aplicar en la cultura algunes creences de l’empresa, emmirallar-nos una mica més en aquest sector. És a dir, donar-nos valor no només com a entitat cultural, sinó com a motor econòmic, empresarial. Som artistes, però també som autònoms, tenim una empresa, estem dins l’economia. Si afegíssim aquesta visió potser seríem més productius per segons quines batalles.

NC.- Jo tinc moltes ganes que no calgui portar les mascaretes a l’aire lliure. Em farà molta il·lusió, perquè encara no hem fet cap espectacle veient les cares de la gent.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article