Entrevista

“En poesia s’ha de seguir la pròpia veu”

Josep MicóPoeta, membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

Associacionisme
Josep Micó ha publicat 'Vespres d’inventari', a partir d'un recull de haikus.
Josep Micó ha publicat 'Vespres d’inventari', a partir d'un recull de haikus.

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació. Josep Micó i Conejero (Antella, 1949) va ser professor de català i, quan es va jubilar, va començar a escriure poemes. Des de llavors ha col·laborat en nombroses antologies i ha publicat cinc llibres, el darrer l’any passat, Vespres d’inventari, amb el qual va aconseguir el Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol. 

Des de quan sou poeta?

Si ser poeta és escriure poemes, hi vaig començar en jubilar-me, als seixanta anys. Tanmateix pense que l’alè poètic ja hi era amb mi abans.

Per què la poesia?

Potser per la capacitat de síntesi que se li suposa i que tal vegada pensava que em resultaria  més “fàcil” quan hi vaig començar. A posteriori, he comprovat que no ho era.

Quin ha estat el vostre primer poemari?

Va ser El riu encara baixa net, XVè Premi La Rosa de paper (2012), publicat com a recull en un llibre col·lectiu per Florida Universitària i Andana Editorial. Eren poemes de records de la infantesa, sobre solatges que m’havien romàs d’històries sentides de la guerra del 36, reflexions d’observacions urbanes, sobre el temps, etc

El 2013 apareix Pels ulls tremola la carn, el 2016 Romandràs, el 2017 Creuar l’instant (guanyador del Premi de Poesia Vila de Mislata) i el 2020 s’edita Vespres d’inventari. Us considereu un autor prolífic?

No, en absolut. En nou anys que m’hi dedique he publicat cinc llibres i algun més que encara no s’ha editat. He participat en diverses antologies i en els llibrets d’algunes falles. Considere que he fet una producció normal pel que fa al nombre de llibres.

Podeu parlar-nos del vostre darrer llibre de poesia, Vespres d’inventari?

El vaig escriure partint de l’existència d’un recull d’haikus, que funcionaren com a estímul per associació. Els havia escrit alguns anys abans i no van ser pensats inicialment per transformar-los després en poemes més extensos, però, tenint en compte que un haikus és l’expressió d’un cicle natural, els vaig emprar com a elements que em recordaven etapes vitals i, basant-me en la seua estructura (4-6-4) vaig escriure uns poemes nous que alhora mantenien al seu si l’haikus inicial.

El poemari està estructurat en tres talaies (com un cim des d’on contemplar moments viscuts o  sala per reflexionar sobre les coses de la vida) i dos parastaticums (síntesi de les talaies). La primera talaia reflexiona sobre la vida i les estances de l’amor i el desamor en la parella. És de to intimista. La segona talaia és un homenatge a la dona. I la tercera conté poemes sobre identitats, joventut i precarietat, món real versus món virtual, natura, infantesa, el que resta dels somnis, etc. Una temàtica diversa i de caire més social.

Quins temes apareixen als vostres llibres?

Tinc poemes de temàtica diversa, com qualsevol poeta. Sobre memòria personal i social, sobre l’amor, sobre l’amor homosexual, l’amistat, reflexions sobre la vida i el pas del temps, etc. Si la temàtica ho demana, subratlle l’element social al poema.

I els vostres models poètics?

Més que autors, que en tinc de preferits entre els que conec, m’incline per les característiques dels poemes i per allò que els preocupa.

La teua obra apareix en algunes antologies. Podríeu indicar-nos-les i per què hi van ser elegits?

Tinc poemes a Màtria, noves veus poètiques dels Països Catalans (2013), Mare Omnium (il·lustrada català-portugués, 2015), Nosaltres els fusterians (Edicions Perifèric, 2017), Entre la pedra i el ferro (Onada, 2017), 21 Veintiúnversos nº 7, Amors sense casa. Poesia LGTBQ catalana (Angle Ed., 2018), De Res poètica (Francesc Mompó, coord, 2018), El vers als llavis: Homenatge a Carles Salvador (Enkuadres, 2019) i Uskut (Silenci) (Trencatimons, 2019).

Molts dels coordinadors coneixien la meua poesia i segurament consideraven que tenia mèrit per formar-ne part, de les respectives antologies.

També heu col·laborat en diverses revistes. De quin tipus i quines en són?

Algunes, d’informació general; d’altres, literàries. He col·laborat en La Lloca (Antella), Barcella (Banyeres de Mariola), Kamchatka (UV, ja no es publica) i Furman 217 (2018, Nashville, EUA).

I en quines falles?

De Gandia, prop de deu anys, una a  València i una altra a Alzira. Eren col·laboracions poètiques al llibret de cada any. Sempre algun poema relacionat amb la temàtica central de la falla.

Parlem de recitals de poesia. Creieu que la poesia ha d’anar unida als recitals?

No necessàriament. Hi ha moments per a la lectura individual i d’altres per a recitar-la en trobades poètiques, en públic. La poesia no és un gènere massa llegit per una part majoritària de la població. Per tant, totes aquelles activitats o recitals que s’hi organitzen per acostar-la al gran públic seran profitosos per difondre-la i anar propiciant el costum de gaudir-la.

Què té la poesia per a vós que no té la narrativa, per exemple?

Són gèneres que empren recursos diferents, tenen estructures distintes i, en general, els objectius també són, de vegades, diferents. La diferència entre l’una i l’altra està en la manera de dir, els estris poètics són molt específics. Podran dir-se les mateixes coses, però la diferència està en la forma i la profunditat.

Què aconsellaríeu als poetes joves?

No crec que haja d’aconsellar ningú, però en poesia, com en altres camps, sí que pense que s’ha de seguir la pròpia veu, alhora que estar disposat a modular-la per tot allò que ens aporten les lectures i els coneixements d’altres poetes que ens van obrint visions noves en el camí...

Quins són els vostres projectes de futur?

De moment, intentar publicar un poemari nou que vaig acabar no fa massa, enllestir-ne un que està a mitges i seguir escrivint quan en senta la necessitat.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article