Entrevista

“Al segle XV jo hauria estat sospitosa de bruixa”

Maria RodésCantant i compositora

Música tradicional
Maria Rodés actuarà al Tradicionàrius el 16 d'abril
Maria Rodés actuarà al Tradicionàrius el 16 d'abril

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

En poc temps em coincideix la lectura en el club de lectura d’Els dits de la bruixa, de Tamara Romero; una sortida al teatre a veure Canto jo i la muntanya balla, que adapta la novel·la d’Irene Solà, i, ara, la conversa amb Maria Rodés sobre el seu nou disc, Lilith (Satelite K, 2020). Sembla clar que les bruixes han tornat i, en molts casos, són un punt de partida per reflexionar sobre feminisme i l’estigma que pateixen aquelles dones que surten del camí que els marca la societat. Sota el nom de Lilith, esperit femení de la foscor en la tradició jueva i primera dona d’Adam, qui renuncià al paradís per ser independent, Rodés reuneix nou temes que es mouen entre mite i realitat, amb una clara sonoritat folklòrica. La cantautora barcelonina presenta el seu treball divendres 16 d’abril al Tradicionàrius.

Per què un disc dedicat o inspirat a les bruixes?

Va començar quan estava al meu poble, Cabrera de Mar (Maresme) i vaig llegir una publicació local que parlava de les llegendes de bruixes, on deia que es reunien al castell de Burriac, que és un lloc on la meva germana i jo acostumem a anar sovint. A partir d’aquí vaig començar a pensar com hauria estat vista jo en el segle XV, tenint en compte que en aquells moments no tenia casa fixa, amb 33 anys no tenia parella ni fills i que em dedico a la música... Segurament en aquell moment jo hauria estat sospitosa de bruixa.

Això em va dur a investigar sobre les llegendes i bruixeria a Catalunya i a la Península. Vaig llegir força documentació i llibres que fan servir la figura de la bruixa per parlar de feminisme, de com s’ha utilitzat el concepte de la bruixa per acabar estigmatitzant, perseguint i executar moltes dones que se sortien de les convencions socials que s’esperaven. Vaig llegir, per exemple, la tesi doctoral de l’historiador Pau Castells, que parla sobre la cacera de bruixes a Catalunya, el llibre Calibán y la bruja, de Silvia Federici, o el manifest de les W.I.T.C.H., un col·lectiu feminista dels anys 60. També vaig visitar i tafanejar per alguns llocs emblemàtics, com la cova de Zugarramurdi, a Navarra.

I després d’endinsar-me en aquest món vaig voler fer un disc al voltant d’aquest tema.

De les històries que vas trobar-te en aquest procés de documentació, quina et va cridar més l’atenció?

Segurament descobrir que Catalunya havia sigut un dels primers llocs d’Europa on va començar la caça de bruixes.

Lilith va néixer abans de la pandèmia, havia de ser un EP, però el confinament el va endarrerir i vas ampliar el treball amb més cançons. Com has viscut el confinament?

En el meu cas va ser bastant creatiu. Sempre dic que per mi la música és un refugi: quan el que t’envolta et supera o no ho acabes d’entendre, la música és un lloc on refugiar-se. En aquest sentit, per mi el confinament va ser una oportunitat, dins la tragèdia, de crear i de fer música. I el vaig aprofitar per arrodonir i ampliar aquest disc, que anava a ser un EP i va acabar convertint-se en un àlbum.

Durant aquesta pandèmia s’ha reivindicat més que mai la cultura i la música com una eina per sanar l’ànima. Per tu la música és així?

La música és un llenguatge molt emocional, va directe a les emocions de les persones, i en aquest sentit té una gran força i és molt terapèutica. Depèn de cap a on portis la música, et fa connectar amb unes emocions o altres. Les cançons més tristes et poden servir per treure coses que duus a dins, i altres poden servir pel contrari, per alegrar-te, distreure’t i celebrar. Tot el que remogui emocions, tot allò que faci que ressonis, és terapèutic.

El disc reuneix molts sons i estils diferents. Quines sonoritats hi trobem?

El disc reflecteix bastant el que hi ha en el grup: el violoncel que toca Marta Roma; la guitarra elèctrica de Marina Tomás, percussions i vents de Pep Pascual, la guitarra espanyola d’Isabel Laudenbach, les seves veus i les meves. I els arranjaments electrònics, tot el que sona a música contemporània, és fruit especialment del productor, Joel Condal.

Amb la cançó ‘Seguramente fui yo’ dius que has intentat reproduir un aquelarre. Com sona una reunió de bruixes?

Com no ho podia saber, em vaig imaginar que cada aquelarre hauria de tenir molt a veure amb el folklore de cada lloc. En aquest sentit, per exemple, vaig pensar que a Aragó potser sonaria una jota. Per això, aquesta cançó té la sonoritat d’una jota aragonesa.

Aquesta edició del Tradicionarius ha presentat un cartell amb més dones. Creus que ara hi ha més dones a la música tradicional, o sempre ha estat així i ara són més visibles?

Crec que sempre hi ha estat, però potser ara se’ls hi fa més cas, són més visibles. També hi ha hagut una forta pressió social contra tants cartells dominats per homes, i això va fer que molts programadors es posessin les piles i decidissin incorporar les dones en les programacions. Crec que sempre hi ha hagut dones, però han faltat referents. Si quan vas al col·legi i dels teus amics que fan música tots són nois, et costa més identificar-te i acabes pensant que això només ho fan els nois.

Tu has trobat a faltar referents?

Quan anava a l’escola de Cabrera de Mar, la majoria dels meus amics que feien música eren nois; també hi havia noies, però elles estudiaven piano al Conservatori del Liceu i no tocaven en bandes. El que m’agrada reivindicar amb Lilith és que hi hagi més bandes liderades per dones, i amb això vull dir bandes on la cantant o cantautora sigui dona, però elles estiguin als instruments. Perquè les dones no només som cantants, també som músiques, instrumentistes, productores, tècniques, etc.

Lilith és un disc feminista?

El meu propòsit inicial no era fer un disc feminista, el feminisme va sorgir de manera natural. Va començar amb la idea de la bruixa, i de preguntar-me fins a quin punt jo ocupava o m’escapava del rol que la societat esperava de mi. I des d’aquesta inquietud va acabar esdevenint un disc feminista, perquè acaba parlant de la repressió que pateixen les dones que s’allunyen del camí marcat i de les convencions socials. 

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article