Entrevista

Pep Enric i Sete Udina: Tenim la sensació que els parlamentaris europeus no es van mirar la Directiva del Foc.

Bestiari i ImatgeriaDiables i dimonis

Director d'edicions de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català.

Per primera vegada «Tornaveu» entrevista dues persones alhora. El motiu no és altre que els afers que tenen en comú els ha ‘obligat’ a plantejar una mateixa estratègia perquè tenen interessos comuns. La Directiva Europea del Foc es la ‘culpable’ d’aquesta ‘relació tant intensa’ que ha portat a mantenir reunions amb totes les administracions implicades, amb una dinàmica de lideratge i de saber trobar la sortida en cada moment. Del foc, dels diables i dimonis i del bestiari, en vam parlar força estona a la seu del Centre de Lectura de Reus, entitat centenària i representativa de l’associacionisme cultural a la capital del Baix Camp.


Sete Udina, president de l’Agrupació de Bestiari Festiu i Popular: Vam néixer l’any 1996 arran del Segon Congrés de Cultura Popular i Tradicional. Aleshores no hi havia cap agrupació de bestiari. Hi havia figures que estaven amb els diables, d’altres amb esbarts, gegants… I es va reclamar que qualsevol carcassa zoomòrfica es considerés bestiari.
Abans del congrés ja vam ser reconeguts com a bestiari i intervinguérem amb una ponència com a pas previ per a l’any següent constituir-nos com a Agrupació de Bestiari Festiu i Popular de Catalunya. A l’inici érem una dotzena de colles, a la constitució ja en vam ser una trentena, i en aquests moments som 180 entitats amb més de 300 figures de bestiari, ja que s’ha de tenir en compte que hi ha colles que en tenen més d’una. La distribució arran del territori és força desigual, fins i tot per tipologies. A ponent, Pirineus i terres de Girona són les zones on hi ha més poca presència. Cal dir també que una part molt important i significativa de les figures són de foc.

Pep Enric, president de la Coordinadora de Balls de Diables i Dimonis de Catalunya: És la més jove de les federacions ja que es fundà l’any 2000, tot i que anteriorment hi va haver diversos intents. Aquell any sis colles de diables del sud de Catalunya, aïllats de les polèmiques Penedès-Barcelona, decidim tirar endavant perquè tenim la necessitat de mancomunar serveis (assegurances, llei del foc…). En acabar aquell any ja érem 64 colles, fins a l’actualitat que en som 290. Hi ha colles amb més de 300 anys d’història.
L’origen del diables són els gremis professionals que pagaven els portadors de gegants i diables per a les seves celebracions. Un cop desapareixen els gremis a poblacions del sud de Catalunya, els adapten i alguns arriben fins als nostres dies, canviant la seva estructura, però.

En aquests darrers anys hi ha hagut un tema estrella que ha mobilitzat directament els vostres col·lectius, però de manera indirecta a tot el moviment associatiu cultural: la Directiva Europea del Foc.
El mes de novembre proper entra en vigor la Normativa, ja que s’acaba la moratòria de divuit mesos d’adaptació dels actes de foc de cultura popular. En aquest context, es dóna el cas que s’ha anul·lat el conegut com a Decret Pomés (que especificava molt detalladament les obligacions de les diferents parts: grups, ajuntaments, organitzadors, serveis d’ordre…) i es produeix un buit legal de set mesos fins que entri en funció la Directiva Europea. A més, s’ha de dir que en la legislació nova les funcions i les responsabilitats de les diferents parts no està tan detallada i existeix algun buit que donarà origen a equívocs i problemes.

Aquest tema ve de lluny.
El Parlament Europeu hi treballà durant quatre anys. Van crear una comissió tècnica formada per un tècnic de cada país membre i feren una reunió a cada lloc. Ja aleshores nosaltres vam plantejar la nostra especificitat directament a aquesta comissió, però se’ns va dir que primer es treballava a nivell tècnic i que després cada estat membre hi podria dir la seva. Tant és així, que hi ha un país que és Malta que demana ser exceptuat de la Norma perquè té unes festes populars que en queden afectades. I aquest és l’únic país que té l’excepció. Un cop tancada la Directiva, és molt més difícil fer-hi canvis.

Pel que dieu el paper dels parlamentaris europeus és ben galdós!
El títol de la directiva és «Sobre la posada al mercat d’articles pirotècnics». Un té la sensació que ni se la van mirar! L’únic que es va justificar una mica va ser Raül Romeva d’ICV, però no pas a nosaltres, sinó a través del seu blog. Hem de recordar que tots els eurodiputats catalans hi van votar a favor (menys dos perquè no hi eren!).

Com s’ha donat el procés a Catalunya?
Primer de tot, cal manifestar que ha estat un procés molt complex. Per una banda, la Generalitat té competències exclusives en cultura, però per una altra el Ministerio de Industria els té pel que fa els materials pirotècnics. En aquesta situació ens trobem que un diu «jo no puc regular les competències de l’altre» i a l’inrevés.
El material pirotècnic es distribueix per classes. Hi ha material pirotècnic de teatre… Inicialment el que volíem era que es considerés la cultura popular i tradicional també una classe que ens permetés no estar subjectes a la norma general. L’any 2004 vam iniciar el procés de contactes amb la Generalitat, el Parlament… Tanmateix, acabem anant a Madrid perquè veiem que no ens en sortim. L’any 2007 la Normativa Europea del Foc és assumida en la seva integritat per l’Estat espanyol, la qual cosa vol dir que afectava sense excepcions a tots els grups de foc. Això genera una reacció molt forta, especialment del País Valencià i de Catalunya, que fa que retirin l’aprovació i que posposin l’aplicació de la Directiva Europea per una transposició (seguint els terminis que marcava la mateixa directiva) que acabava l’any 2009, però que es van saltar ja que va entrar el 2010.

Quin ha estat el paper de la Generalitat?
L’any 2007 es té una entrevista amb el director del CPCPTC on se li planteja la gravetat de la situació i se li demana la creació d’una comissió tècnica. Davant de la seva manca de resposta i quan faltava un any perquè s’acabés el termini per tal que els estats fessin les seves propostes, decidim de fer un acte de protesta per a desencallar la situació, que és l’acte de Berga. Va ser un acte que no anava en contra de ningú. Ningú no s’havia mogut, però al balcó de la plaça de Sant Pere de Berga hi havia els responsables polítics que ho havien d’haver fet. Hi va haver una gran cobertura de mitjans amb una gran repercussió.
En aquest moment s’encenen totes les alarmes.

I comenceu a incidir a Madrid…
Sí. Comencen a fer-se preguntes parlamentàries, cartes als ministeris… Treballem amb preocupació perquè la Generalitat ha estat poc àgil. Això fa que comencem a moure’ns en diferents nivells, especialment quan se’ns diu des de la Generalitat que no ens preocupem, que si cal s’anirà al Tribunal Constitucional. Això ens acaba d’alarmar.
La pressió la fem tant a la Generalitat com a Madrid. Anem a la desesperada. Tenim tots els fronts oberts. Tot plegat fa que hi hagi una proposta al Congrés de Diputats perquè ens rebi el ministeri. N’hi va haver força de reunions amb el ministeri, totes elles menys la primera amb nosaltres sols, ja que érem els que ho teníem més estudiat. Ara bé, ja anàvem tard perquè estàvem en període d’al·legacions.

I es crea una comissió tècnica on sou convidats.
És la que havíem demanat el 2007. Està formada pels departaments de Cultura i Mitjans de Comunicació, Interior, protecció civil, les diputacions, els bombers, l’Associació Catalana de Municipis, la Federació Catalana de Municipis, els balls centenaris de diables. Les federacions demanem que també hi participi el sector pirotècnic català. Cal tenir en compte que negociàvem amb tècnics d’explosius i de mines i nosaltres parlàvem de cultura popular. Tot plegat força surrealista! Dins d’aquest procés el Ministerio de Cultura de l’estat desapareix i no vol saber res del tema.

Els terminis s’acaben…
El mes de juny del 2009 surt el primer document de la transposició i hi presentem al·legacions, que es pacten amb la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació. Val a dir que aquestes al·legacions foren elaborades per nosaltres. Tanmateix, el gener del 2010 se n’havia de presentar el resultat a Brussel·les. Anàvem tard. Es dóna, però, la casualitat que Espanya assumeix la presidència europea i aconsegueix endarrerir-ho fins al mes de maig.

Quina ha estat la sortida?
L’única manera que veu el Ministerio de poder sortir d’aquest embolic és plantejar-se el tema de la formació i el d’utilitzar uns materials pirotècnics que quedin absents de la Directiva. Però per a justificar que en queden absents i donar-hi un pes jurídic, s’inventen uns materials que no són per als consumidors, sinó que són per a experts (és per aquest motiu que no estan marcats amb CE i es fan els cursos de formació).

Com es fan els cursos de formació?
L’acord diu que la Generalitat s’encarrega de la formació i la Delegació del Govern de la certificació. Nosaltres ens encarregàvem de la logística, les convocatòries, les inscripcions, l’organització… L’objectiu és formar els responsables de colla i que aquests ho facin amb els membres del seu grup. Fins a l’actualitat hem format 1.897 responsables, tot i que n’hem de fer un altre perquè se n’ha quedat força gent fora. Amb això es cobreix el mínim (3 persones com a màxim per grup). A partir de l’any que ve anirem fent cursos per als nous membres dels grups.

Aquest procés ha comptat amb cap ajut institucional?
Excepte nosaltres, tots han rebut una remuneració econòmica.

Caram!
Com viviu la relació amb l’Ens?

Nosaltres estem molt i molt satisfets de com s’ha portat el tema dels mitjans de comunicació. Hem tingut una repercussió mediàtica que no esperàvem de cap de les maneres, sentint-nos acompanyats durant aquest llarg procés, així com en força contactes institucionals.

Joan-Ramon Gordo i Montraveta
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article