Entrevista

"A Catalunya, la dansa tradicional no té la consideració social i institucional que es mereixeria"

Rafel Solé i David MartínezPresident i director artístic de l'Esbart Sant Martí

Reflexió
David Martínez i Rafel Solé acompanyats del primer banderí de l'Esbart Sant Martí
David Martínez i Rafel Solé acompanyats del primer banderí de l'Esbart Sant Martí | Guillem Carreras

És relativament fàcil estar compromès amb una entitat. Centenars de milers de catalans ho demostren cada any. No és tan senzill, però sí relativament habitual, que moltes persones s’imposin un alt nivell d’exigència en les activitats que organitzen les associacions on formen part. També trobaríem moltíssimes persones que responen a aquest perfil. Allò que és més excepcional, penso quan acabo l’entrevista amb en Rafel Solé i en David Martínez, és trobar persones compromeses durant molts anys amb una entitat i que al mateix temps mantinguin un nivell d’exigència elevat. Gràcies a persones com ells, vinculades al seu barri durant dècades a través del teixit associatiu, permeten que la cultura avanci i el país progressi.
 

M’hi he reunit a la Farinera del Clot, on es pot visitar l’exposició que commemora el 75è aniversari de l’Esbart Sant Martí. Solé i Martínez, president i director artístic de l’entitat, m’expliquen la trajectòria de l’entitat i també com veuen l’actual situació de la dansa tradicional catalana. Dins el programa de commemoració d’aquests tres quarts de segle, l’Esbart Sant Martí està preparant Segell Sant Martí, un recull dels vuit espectacles que l’entitat ha preparat des del 1992. El Sant Andreu Teatre n’acollirà l’estrena el 7 i de gener.

 

Podíeu imaginar-vos moltes activitats per celebrar el 75è aniversari de l’Esbart Sant Martí, però no podíeu preveure que us enfrontaríeu a una pandèmia.

Rafel.- La nostra previsió era celebrar l’aniversari des de l’abril del 2020 -ja que la primera actuació va celebrar-se l’1 d’abril de 1945- fins a l’abril del 2021. Finalment, la commemoració anirà de setembre a setembre. Des de la Junta Directiva, vam decidir que no deixaríem de celebrar l’aniversari, i que tampoc anul·laríem la nostra activitat quotidiana, ni que fos telemàticament. És un fet que les famílies ens han agraït molt.

 

Una de les activitats que heu organitzat per celebrar l’aniversari és una exposició a  La Farinera del Clot. Què hi trobarà, la persona que vagi a visitar-la?

David.- A més de veure la història d’un grup de dansa, també hi podrà veure el creixement d’un barri a través dels ulls d’una entitat. També com l’associacionisme va aconseguir arrelar en una època molt difícil. Sobretot hem volgut reflectir l’esforç i l’activisme de molta gent, sense caure en personalitzcions. I més enllà del barri, la voluntat que hem tingut des de l’Esbart Sant Martí de fer país a través de la dansa. A través del creixement de l’esbart, es pot veure el creixement del barri de Sant Martí. Són dos processos paral·lels. 

 

No voleu personalitzar, però el coreògraf Manuel Cubeles és una figura clau en els inicis de l’entitat.

Rafel.- Cubeles va fundar l’Esbart Verdaguer. Els dansaires de l’Esbart Sant Martí que volien aprendre a ballar el tenien com una referència. A finals dels anys quaranta, Cubeles ja comença a col·laborar amb la nostra entitat. El centenari del seu naixement serà una bona oportunitat per tornar a reivindicar-lo.

 

L’Esbart es constitueix el 1945, en els anys més durs del franquisme. Llavors el lema era “si no ens deixen parlar en català, ballarem en català”.

Rafel.-  La parròquia de Sant Martí volia tenir un grup de folklore català per no deixar  morir la cultura catalana durant el franquisme. De fet, crec que tots els esbarts són una eina per promoure-la i protegir-la. El catalanisme no és el motiu fundacional del grup, però sí un element que hi té molt pes des dels inicis. Segurament el règim tolerava millor la catalanitat en les danses, perquè és una manifestació menys explícita que d’altres. Ara bé, si no s’hagués disposat de l’aixopluc de la parròquia, l’Esbart no s’hauria pogut crear.

David.- En aquell moment, el franquisme intentava instaurar les danses de la resta de l’Estat. Aquella era l’opció més acceptada pel règim. Hi havia consciència que s’havia de promoure la dansa pròpia. Òbviament, això era un acte de rebel·lia. En algunes fotografies, es pot veure la gent ballant envoltada de policia que estava controlat.

 

En aquests tres quarts de segle, un dels puntuals de l’Esbart ha estat la formació, les seccions infantils i juvenils. Quins són els objectius de l’Escola de Dansa, que porta ja més de cinquanta anys en funcionament?

David.- Creiem que la formació és clau per normalitzar el fet de ballar en català. Pel bagatge cultural i artístic que té, com a país no hem sabut valorar la nostra dansa. Per això és molt important exigir-nos qualitat en les actuacions que fem. Com qualsevol altra pràctica, és molt difícil obtenir bons resultats si no es té una bona arrel.

Rafel.- L’Escola de Dansa va crear-se el 1968, però abans l’Esbart ja comptava amb seccions infantils i juvenils. Tenir una bona pedrera és imprescindible per encarar el futur. A nosaltres ens agrada treballar en totes les etapes de la vida. Els adults a través del Cos de Dansa, però també amb nens de quatre anys, a qui els hi ensenyem els fonaments de la dansa clàssica, i en les seccions d’adolescents. Volem arribar a tanta gent com sigui possible. En alguns casos, aconseguim crear lligams molt forts. Nosaltres en som una mostra. En David va entrar com a alumne de l’Esbart quan tenia cinc anys, i ara ja en porta vint-i-vuit com a director artístic. Jo mateix vaig començar a ballar-hi quan en tenia nou, i encara hi segueixo vinculat. Fer espectacles és bo, però també és important saber arribar a la canalla per crear afició cap a la dansa.

 

Entenc que hi ha pedagogia compartida entre les seccions infantils i el Cos de Dansa adult?

David.- La dansa fomenta unes habilitats socials que seran molt útils en la vida d’una persona: la cultura de l’esforç, la disciplina, el compromís, la capacitat per compartir, genera molta empatia amb els companys. Molts pares valoren també aquesta educació. És molt important que els nens puguin emmirallar-se amb un grup adult de qualitat. Que el vegin i puguin pensar: “A mi m’agradaria poder arribar a ballar un dia com ells”.

 

Un dels projectes més emblemàtics que organitzeu és el Recital de Dansa i Música Folklòrica-Religiosa a l’Església de Sant Martí del Clot. Dansa d’arrel, amb música en directe, i en un escenari tan singular com l’església de Sant Martí del Clot. Quina valoració en feu?

Rafel.- Per nosaltres és l’actuació més important de l’any. Enguany hem celebrat la 41a edició, però la primera va celebrar-se l’any 1975, fa 45 anys, ja que alguns anys concrets no s’ha celebrat. Els inicis no van ser fàcils. Vam haver d’aconseguir que la parròquia de Sant Martí ens deixés el seu espai per organitzar un espectacle d’una envergadura considerable, amb música en directe. És un espectacle d’alt nivell. El fons de danses religioses és molt potent. La dansa tradicional catalana té molts imputs de danses que es feien dins o fora l’església.

David.- A més de la dansa, també hi donem molta importància a la cobla. Aquest any, per culpa de la pandèmia, no vam poder celebrar l’espectacle al Temple. Per compensar-ho, vam fer un videomuntatge d’aquestes 41 edicions. Aquest vídeo demostra que l’Esbart Sant Martí s’ha mantingut fidel a una filosofia de dansa. Els muntatges eren diferents, però l’esperit, l’essència i la qualitat de les actuacions és la mateixa. El nivell dels espectacles actuals no s’entén sense aquest aprenentatge continu durant 75 anys. Personalment, n’estic molt orgullós.

 

Sou un bon exemple que la tradició i la innovació produeixen resultats fantàstics.

David.- Catalunya és un país de creadors. No només en dansa, també en altres àmbits. Allò que avui ens sembla tradicional, en una altra època va ser trencador i revolucionari. La innovació ens permet evolucionar com a col·lectiu. Nosaltres creiem que allò més important és que els dansaires tinguin clars els fonaments, és a dir la dansa tradicional. A partir d’aquí, experimentar. En aquest sentit, la col·laboració amb altres col·lectius de cultura popular és una via molt enriquidora. Per nosaltres, el projecte Contr@band@, en el qual hem col·laborat amb la Societat Musical La Lira Ampostina, ha estat tot un repte. Ja fa vint anys, també vam col·laborar  amb el grup de música tradicional Tralla. En aquell moment, els esbarts no treballaven amb grups de música tradicional.

Rafel.- Estàvem acostumats que la cobla servís únicament per ballar a plaça. La Junta Directiva de l’Esbart Sant Martí i en David van decidir apostar per introduir-la també en els espectacles.  Amb aquesta nova mentalitat vam organitzar Mediterrània, presentada al Mercat de les Flors, i de la qual en vam fer noranta actuacions. A partir d’aquest moment, la innovació ha estat una constant en els nostres espectacles:  Rosa dels Vents, que vam representar al Teatre Romea; Fills de la terra, que modernitzava la llegenda del Comte Arnau; Revolta, presentada a l’Auditori de Barcelona,  en la qual hi eren protagonistes expressions tradicionals com La Patum o les Festes d’Algemesí; o més recentment Pyrene, el primer espectacle teatralitzat que hem fet, sobre la llegenda de la creació dels Pirineus. Cada espectacle és una sorpresa, hem d’aprendre coses que no havíem fet mai. Per un dansaire, actuar en alguns d’aquests escenaris és una experiència inoblidable.

 

Un dels objectius dels esbarts és aconseguir que la dansa estigui normalitzada al carrer.

Rafel.- Fa set anys, l’Esbart Sant Martí va recuperar el Ball de Rams, que es dansa el dia del pregó de la Festa Major. En els actes que teníem previstos per celebrar aquest 75è aniversari, volíem que la gent s’hi impliqués. Al capdavall, la finalitat de l’esbart és fer arribar la dansa catalana a tothom. Els espectacles estan bé, però són la forma més elitista de promoure el ball.

David.- Durant quaranta anys no podíem ballar al carrer. Així que hi ha una generació de trencament que no s’ha habituat a fer-ho. Això es nota en l’àmbit de la dansa, però també en d’altres relacionats, com per exemple el vestuari. A Catalunya, hem perdut el costum de vestir una indumentària pròpia per celebrar les festes.

Rafel.- La repressió franquista va marginar aquests hàbits, i tornar-ho a recuperar és complex. A altres llocs d’Europa, com Alemanya o Suïssa, els elements tradicionals no fan tanta vergonya. A Baviera van a beure cervesa, durant l’Oktoberfest, amb el vestit tradicional. Aquí no és habitual fer-ho quan hi ha caramelles. A aquesta vergonya, que és unamotiu de fons important, cal afegir-hi que a Catalunya la dansa no té la consideració social i institucional que es mereixeria.

 

En quina situació es troba la dansa catalana en comparació amb les danses europees?

David.- La dansa dels Països Catalans és una de les més variades que hi ha. Hi ha una gran riquesa d’indumentària i instrumentistes. Quan hem fet viatges internacionals, sovint hem copsat que generàvem sorpresa. Molta gent s’esperen panderetes i balls flamencs i descobreixen una realitat diferent.

Rafel.- Quan viatges, t’emportes la sensació que el reconeixement que té la dansa al nord i est d’Europa, i també a Amèrica Central, és molt més potent. A nosaltres ens queda la recança de saber que tenim grups molt bons, que fan espectacles molt potents, però que no estan reconeguts socialment. Més que “reconeguts”, no estem normalitzats.

 

El Pla d’Impuls a la Dansa d’Arrel precisament vol enfortir el sector. Quina valoració en feu?

David.- Soc una mica crític amb aquells grups que afirmen que el Pla no ha buscat prou la complicitat dels esbarts. Penso que l’obligació de les entitats és ser proactives. Com dèiem abans, l’Esbart Sant Martí va trucar a les portes del Teatre Romea o del Mercat Vell de les Flors. Quan el Cercle de Cultura Tradicional i Popular Marboleny va impulsar l’Ésdansa, estic convençut que no van esperar que ningú els hi plantegés com havien de fer les coses. En canvi, crec que l’Administració sí que hauria de posar més facilitats als creadors i a les entitats. Ara mateix no et pots Llicenciar en Dansa Tradicional catalana. Això és preocupant, perquè actualment tot està molt reglat.  I quant al tema administratiu, ens demanen les mateixes obligacions que a les empreses.

Rafel.- Tenim les mateixes obligacions, però no pas els mateixos drets. Arran de la COVID-19 ho hem vist. No s’han exigit les mateixes condicions als grups professionals que als amateurs. Ni respecte de les actuacions, ni respecte dels equipaments. L’Escola de Dansa de l’Esbart Sant Martí ha hagut de cancel·lar l’activitat presencial, a diferència dels equipaments municipals.

 Guillem Carreras

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article