Entrevista

Joan Becat: «El que més condiciona la gent en la manera de pensar són els mapes que tenim dins del cap.»

Director d'edicions de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català.

Catedràtic de la Universitat de Perpinyà Via Domícia i membre de l’Institut d’Estudis Catalans des de fa vint anys està adscrit a la secció de filosofia i ciències socials com a geògraf. És precisament des d’aquesta faceta que inciem la conversa que us transcrivim a continuació.

- Us definiu com a geògraf.
Sí. Un geògraf és un artesà, és mig intel·lectual, fa coses. És una persona que sap veure les coses, sap veure els territori, sap dibuixar… Jo faig mapes. M’encanta.

- Quin és el procés que seguiu?
A començaments dels anys vuitanta, quan va començar l’ensenyament en català a Catalunya, moment que a Catalunya Nord començaven també a fer-se a poc a poc hores de català, calia fer mapes, ja que considero que el que més condiciona la gent en la manera de pensar són els mapes que tenim dins del cap. Per exemple, la gent veu Galícia i Sevilla relativament a prop i, en canvi, la Catalunya Nord o Stuttgart molt lluny, quan en realitat són més a prop.

- Però, no tots el mapes són iguals?
D’acord. Una persona normal ha de tenir diferents mapes dins del cap. Primerament, el mapa serveix per a situar les coses, però després un mapa és molt important perquè et situa a tu mateix. Quan una persona veu un mapa procura saber ella mateixa on és dins del mapa. És el primer reflex i, automàticament, el que hi ha amb tu dins del mapa és teu, i el que és a fora és estranger, diferent (no dic pas enemic, però). I és sobre aquesta base que s’ha fet tota l’educació al segle XX a les escoles i això ha reforçat els estats. No suporto els mapes ‘illa’. Aquells que arribes de cop i volta i caus. El teu món no s’acaba en el teu mapa, tens veïns. Has de marcar molt bé on acabes, però el mapa continua.

- Aleshores quants mapes hem de tenir?
Avui dia un ciutadà ha de tenir diferents mapes. Ha de tenir el mapa d’Europa dins del cap, després el mapa dels estats i, per acabar, li cal el mapa del seu món de proximitat, al qual pertany. I no hi ha cap mapa dels Països Catalans. Únicament hi ha el que vaig fer jo.

- Expliqueu-vos.
Per al nostre món calien tres mapes. El primer, el de la Mediterrània occidental, on es veu un tros d’Àfrica del Nord (el Magrib). Penseu que les Illes Balears són més a prop d’Alger que de València o Barcelona. Un mapa on nosaltres (Catalunya) som al mig. He fet 1.000 kilòmetres al voltant (el que fas en un dia en cotxe o una hora en avió). Aquest mapa, al mateix temps, pot servir de mapa històric per als Països Catalans.
El segon mapa és el conjunt de l’àrea lingüística i, per tant, els Països Catalans. I el tercer és el teu país petit. És a dir Catalunya, o Catalunya Nord, o el País Valencià. El de Catalunya Nord s’ha fet en relleu.

- Tanmateix, si no recordem malament, el CIEMEN, per exemple, ha fet mapes lingüístics.
Sí. Estan molt bé, a vegades els utilitzo, però no veig les coses d’aquesta manera. No hi estic massa d’acord, ja que considero que és un mapa de submissió, perquè en el teu propi mapa poses quina proporció de gent parla la llengua, si és dominant o no, quina altra llengua hi ha barrejada… A França no existeix això. No es planteja qui sap o no sap francès a França. Per tant, cal fer el mapa de les llengües vernacles i ja està, de quin és el domini de la llengua independentment del nombre de parlants. El mapa de les proporcions de la meva llengua respecte de les altres, l’acceptaré quan els altres facin el mateix.

- Això té a veure amb el concepte de drets lingüístics, oi?
Els drets lingüístics són personals i del territori, independentment del nombre de persones que parlin una determinada llengua. Si tu ets el 15 %, no decidiràs sobre el territori, però sí que tindràs els drets lingüístics sobre tot ell, la qual cosa vol dir que qualsevol persona d’aquest territori té dret a la seva llengua. Els drets lingüístics són inalienables i no es poden subdividir: o es tenen o no es tenen. Ara bé, un territori pot tenir diferents drets lingüístics si té diverses comunitats, cosa que passarà en un futur proper a Europa, fruit del fenomen migratori.
A França tenim relacions regulars entre les anomenades llengües regionals. Al Consell Nacional d’Universitats (creat el 1984) hi ha una secció de les llengües regionals, on curiosament hi ha també el francès.

- Parlem una mica del fet associatiu cultural català a la Catalunya Nord.
N’hi ha moltes, d’associacions. Penso que aquesta realitat ve influenciada per un ‘virus francès’ que sorgí de la llei del 1901 que permet crear associacions d’una manera molt fàcil. Tres persoens poden formar-ne una. Mai no hi ha cap impediment ni control. Tot plegat és molt fàcil. Aquest costum està molt arrelat. Des dels anys seixanta el moviment català ha aprofitat aquesta possibilitat. Les tres quartes parts de les associacions culturals de la Catalunya Nord són catalanes.

- S’ha constituït cap tipus de relació entre elles?
Hi ha branques, diferents mons. A l’inici dels anys vuitanta, en el moment més reivindicatiu, es va decidir de fer una estructura comuna i així va néixer la Federació de Defensa de la Llengua i la Cultura Catalana, on totes els associacions participen. No té cap altra finalitat que ser el lloc on les entitats es poden trobar i respondre a problemes comuns.

- Com valoreu les relacions entre el nord i el sud.
Són insuficients. Cal conèixer la gent, però. Curiosament, és una de els zones europees transfrontereres que menys relacions té. No sols a nivell cultural, sinó també a nivell d’empreses, ajuntaments… Crec que el món català del sud és el que podria facilitar més aquestes relacions, però no és el cas. No hi ha un teixit de coneixement associatiu. Cal compartir les informacions i les dades bàsiques fomentant un coneixement recíproc.
Penseu que dins de les associacions catalanes a Catalunya Nord hi ha gent que parla francès o molt malament el català. Això és un bloqueig per a la gent del nord, de no sentir-se equivalent. Cal que la gent de la Catalunya del sud faci el primer pas.
Cal esmentar també que dins de l’àmbit universitari a la Universitat de Perpinyà hi ha un espai anomenat Casa dels Països Catalans. Les entitats que en formem part hem creat un portal anomenat www.casa-paisos-catalans.eu. La idea és servir de pont del món universitari amb el sud. Seria molt important de posar tots els lligams que calguin a través d’aquest portal.

- Bé, pel que sembla, se’ns ha girat feina. Intentarem posar-hi el nostre granet de sorra!

Joan-Ramon Gordo i Montraveta.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article