Entrevista

"Hauríem d'involucionar els balls de diables cap a representacions més senzilles"

Fèlix MachPresident de la Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals de Catalunya

Diables i dimonis
Fèlix Mach és el president de la Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals de Catalunya des de la constitució de l'entitat
Fèlix Mach és el president de la Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals de Catalunya des de la constitució de l'entitat

Periodista - Equip de Comunicació de l'ENS

Documentats des de principis del segle XV, el ball de diables és una de les manifestacions més genuïnes de l’univers folklòric català. Constituïda a principis del 2017, la Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals de Catalunya treballa per a difondre i preservar els dos models que han arribat als nostres dies: el del Penedès i el del Camp de Tarragona. Hem parlat amb Fèlix Mach, president de la Coordinadora, per conèixer la seva opinió sobre el present i futur de la festa.

 

Quins són els objectius de la Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals?

Explicar el fet dels balls de diables tal com els coneixíem en l’àmbit del Penedès i el Camp de Tarragona, que és d’on prové l’essència del que han esdevingut avui en dia les colles i balls de nova creació. Els impulsors de la Coordinadora crèiem que s’estava desvirtuant tot plegat, atès que nosaltres tampoc havíem fet res per fer valdre el nostre model, que considerem l’original.

 

Des de la presidència de la Coordinadora tens una visió privilegiada sobre els balls de diables a Catalunya.

Aquests tres anys de rodatge ens han fet adonar que és més difícil del que ens pensàvem englobar en un mateix model inclús els balls de la coordinadora, ja que tant els balls recuperats, com els que han seguit existint des de la seva creació, han anat adquirint cadascun trets característics fruit de l’evolució causada pels contextos socials i culturals. És una tendència natural.

 

Per què es decideix canviar el nom respecte de la Coordinadora de Balls Tradicionals Centenaris amb Parlaments. Aquest canvi de nomenclatura respon també a un canvi de filosofia?

D’alguna manera sí. L’antiga coordinadora estava obsoleta, no existia com a ens. Tenia un NIF i una direcció, però ningú se’n cuidava de mantenir-la viva, tot i que cada any ens trobàvem i entre els balls ens coneixíem i hi havia una comunicació. A més, volíem treure’ns l’etiqueta d’elitistes, ja que era una entitat on es donava per entès que no hi cabien més socis que els que ja hi eren.

El simple fet de treure la paraula “centenaris” ja obre les portes a altres balls. I una cosa amb la qual no comptàvem, és que en treure la referència als “parlaments“ també podríem donar cabuda al model del camp de Tarragona, com ara el ball de diables de Reus. Model tan històric com el del Penedès, però sense parlaments i amb unes característiques que els diferencien, sense deixar de ser balls de diables igualment.

 

Actualment, la majoria de persones associen els diables amb correfoc. Quina és la tradició d'escenificacions de diables a les terres de parla catalana? Hi ha gaire documentació sobre els seus orígens?

És comprensible que, actualment, el públic general associï els Balls de Diables als correfocs, ja que arreu del territori és on hi participen amb més freqüència. Però quan no existien els correfocs, i encara avui en dia, on hauríem de poder veure un ball de diables desenvolupar-se en plenitud, és als seguicis populars i processons a les festes majors del seu poble; en el cas del model penedesenc, escenificant el Ball Parlat.

Afortunadament tenim documentació escrita i gràfica que ens explica tal com eren els balls des del s. XIX fins als nostres dies, i aquesta documentació dóna peu a poques interpretacions, com a mínim a l’hora d’entendre l’àmbit d’actuació.

 

Creus que els balls de diables tradicionals han d'estar completament vinculats al seu origen religiós, o s’han de poder representar autònomament?

Desvinculats de l’origen, mai. Vénen d’on vénen, com gairebé tot el folklore popular que coneixem, i això s’ha d’explicar tal com és. S’entén, però, que per formar-ne part no cal ser creient. Culturalment moltes de les festes del nostre calendari que ara entenem com a populars tenen orígens religiosos, per no dir totes, i això bé que no ens en fa renegar.

Al meu municipi, Vilafranca del Penedès, els carrers estan plens de gent durant les processons de Sant Fèlix; de fet, són dels únics dies de l’any en els quals s’omple la basílica. Estic convençut que la gent és plenament conscient que es tracta d’una festa popular; amb un rerefons religiós (passegem un sant), però popular. I fora de l’àmbit religiós ja s’hi actua. En els correfocs, sense anar més lluny.

 

Esmentaves els dos models de balls de diables que hi ha a Catalunya: el del Camp de Tarragona i el del Penedès. En què es distingeixen?

Es coneix que al Camp de Tarragona els Balls de Diables no existien com a tal; més aviat eren persones que, a títol individual, quan arribaven els dies de celebració d’una festivitat, compraven pirotècnia, i es feien o fins i tot llogaven vestits per sortir en processó a fer de diable. S’entén doncs que els diables tenien un cert estatus social. Amb el temps ha anat derivant cap a la formació d’entitats, i a l’organització com a grup. Tot i això, es mantenen actes com la baixada de la Misericòrdia a Reus, on encara s’hi pot participar a títol individual. Com a trets característics, s’observa clarament que cada vestit és diferent, seguint uns patrons, i que cadascú transporta i manipula la seva pirotècnia.

Pel que fa al model penedesenc, en origen, els Balls des de l’inici ja són un grup de gent més o menys organitzat. S’hi distingeixen clarament una sèrie de personatges: Llucifer, diablessa, borró, abanderat, arcàngels, etc. Aquest fet fa que s’entenguin ja com a ball des del principi. Cada personatge du un vestuari característic que li dóna un paper concret dins les diferents maneres d’actuar, sigui en processó  o a l’hora d’escenificar el ball parlat. Recorda d’alguna manera a una formació militar on es tracten uns als altres de capitans, soldats, tropes... L’acompanyament musical el fan els mateixos diables, dels quals n’hi ha alguns que toquen el tabal. A diferència del Camp de Tarragona, els diables del Penedès cobraven en lloc de pagar; es creu que eren gent d’una classe social més baixa, fins i tot gent de “mala vida”. El ball parlat escenifica la lluita del bé i el mal, on quasi sempre guanya l’àngel, és a dir el bé.

 

Els balls de diables tradicionals han adoptat formes molt diferents. Des de la representació teatral dramatúrgica fins al versot de tarannà més carnavalesc. Sacralitat i llibertarisme en un mateix col·lectiu de cultura popular. Aquesta diversitat de contextos és ben entesa per les colles?

Els balls de diables estan creats per ser una manera de fer doctrina a través de la mofa. D’aquí que els representants d’un missatge alliçonador religiosament parlant fossin, com he dit anteriorment, gent de mala vida. Això d’alguna manera els permetia burlar-se del mort i de qui el vetlla.  Ara bé, com comentava abans, tot plegat ha evolucionat. Avui dia, fins i tot es representen escenificacions quasi teatrals, que sovint s’assemblen més als Pastorets que podem veure per Nadal, o a escenificacions de gags amb atrezzos que no tenen res a veure amb l’essència dels balls de diables.

Amb això no vull dir que estigui malament haver evolucionat cap aquí, però al meu entendre, i amb els coneixements del fet que tenim avui en dia, hauríem d’involucionar cap a representacions més senzilles, més fidels a les expressions originals. O sigui, la representació del ball parlat, barrejant-hi algun vers satíric parlant de l’actualitat sociopolítica de cada època i lloc, i poca cosa més. Tot i això, és molt complicat que coses que agraden al qui les fa, i al públic en general, es deixin de fer per voler mantenir viva una tradició que les generacions actuals han viscut tal com són ara.

 

Quina importància creus que té la preservació dels balls de diables en la conservació d’elements etnogràfics (vestuari, etnopoètica, tocs de timbals, etc.)?

La importància de preservar-ho és la mateixa que té mantenir qualsevol bé cultural que considerem històric i patrimonial. Al Penedès i al Camp de Tarragona no s’entén una festa Major sense la presència dels gegants, el drac els diables, l’àliga, etc. I en la mesura que es preserva tota la imatgeria folklòrica, s’han de preservar i mantenir de la manera més fidedigna possible els balls de diables. A més de fotografies i diferents tipus de documents, tenim la sort de conservar tabals amb més de cent anys d’història, vestuari, bona part dels actes sacramentals originals, maces, etc.

 

Xavier Orriols parlava en una conferència a la Universitat Catalana d'Estiu que l'empoderament excessiu dels festers havia suposat una pèrdua de qualitat de les actuacions. Com a Coordinadora teniu protocols d'actuació?

Aquesta és molt bona! S’ha de ser conscient que la festa està per sobre dels qui l'escenifiquen. Els festers canvien, però la festa perdura. Hem de ser conscients que els diables hi som de pas, i que per tant no podem prendre decisions que desvirtuïn la idiosincràsia dels balls. Els hem de preservar tal com els hem trobat. D’aquesta manera, evitaríem molts atacs de creativitat que fan que  a vegades els balladors i el públic vulgui fer-se la festa a mida, en lloc d’entendre que aquell patrimoni és  de tot el poble, no només del que la fa en algun moment de la seva vida.

 

Cervera va acollir fa uns mesos la Trobada Nacional de Balls de Diables a Cervera, que va comptar amb la participació de més de mil diables. Quina valoració en feu?

La valoració és molt positiva. El Ball de Diables Carranquers de Cervera són un ball molt potent, amb una capacitat organitzativa bestial. Crec que l’experiència va ser bona, ja que hi havia els balls que es consideren tradicionals que estan a la coordinadora, i també els que no en formen part. El més interessant era parar-se a una cantonada i veure’ls passar tots un darrera l’altre, i anar copsant les moltes diferències que hi ha entre uns i altres: en el vestuari, la manera d’actuar, el tipus de formació, o les maneres d’emprar la pirotècnia. A banda d’això, agrupar tanta gent -érem mil diables!- mai és fàcil, i en aquest sentit tothom en va quedar satisfet.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article