Entrevista

«Sense el moviment associatiu tindríem el Palau de la Música?»

Què és l’Ens de Comunicació Associativa? Una suma real, activa i engrescadora de federacions molt diverses de l’entorn associatiu amb voluntat de compartir esforços, idees i tasques conjuntes, generant propostes transversals, innovadores i participatives, obertes i sense exclusions.

Què representa per a la nostra cultura el fet d’associar-se? Josep Anselm Clavé, a qui jo considero el precursor de l’associacionisme al nostre País, deia: culturitzeu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços, associeu-vos i sereu forts. I ho pregonava a la meitat del segle XIX!. La nostra cultura té una experiència associativa molt arrelada, fins el punt que si no fos per això, tindríem més d’un miler de corals i orfeons? Tindríem el Gran Teatre del Liceu i la xarxa d’ateneus populars més important del món? Catalunya hagués estat una avançada en la creació de sistemes de previsió social i tindria una xarxa de més de 800 teatres i sales polivalents construïts amb l’esforç popular? No hagués estat molt més difícil normalitzar l’ús social de la llengua catalana? El País Valencià tindria més de cinc-centes bandes de música? El fenomen de la Nova Cançó s’hagués projectat socialment? Tindríem el Palau de la Música Catalana? Crec que no cal seguir.

Què va ser el Primer Congrés de l’Associacionisme Cultural Català? Representa posar en pràctica un repte que ens hem plantejat les 24 federacions participants pel qual i havent generat dins l’Ens un espai de reflexió i d’intercanvi d’experiències, creiem necessari plantejar-nos el futur de l’associacionisme cultural català. Justament per encertar en les propostes de participació i implicació social pels canvis tan accelerats que estem vivint. Compartir sinergies i treballar de manera transversal episodis com la migració, el relleu generacional i de gènere, la formació i educació així com encertar a comunicar el veritable valor de les nostres activitats als associats i la població.

Quines conclusions ens ha aportat el Primer Congrés? Una d’immediata: un fort sentiment d’autoestima per haver treballat tots plegats de manera exemplar i amb propostes significatives. Per primera vegada, les nostres federacions han deixat de mirar-se de reüll per a compartir idees, col•laborar i fer pinya. I a partir d’aquí conclusions que segueixen dos vectors. L’un dirigit directament a les entitats de base per suggerir-los com fer les coses i explicar l’acompanyament de les federacions. I l’altre, per les mateixes federacions perfilant les relacions amb les entitats, amb la resta de la societat civil i les administracions públiques i mitjans de comunicació.
Avui en dia estem elaborant algunes de les conclusions i tenim traçat un seguiment de la totalitat. En aquests moment però, jo accentuaria la necessitat de repensar el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Ho considero una prioritat, doncs els serveis – i no estic parlant precisament de diners – i actius que ens hauria d’aportar no s’ajusta de cap manera al model per el qual fou creat.

Quin record guardes dels vuit anys al capdavant de la FCC? Molts, incomptables. Potser haver contribuït a que les corals trobessin de nou el seu espai dins del món coral català: que sense obviar la formació, la música i el cant coral sigui el mitjà per treballar l’associacionisme amb el seu significat més ampli. Crec que aquesta actitud sempre ha estat l’explicació dels cors de Clavé. Així, fórem els iniciadors dels Debats al Territori, els qui proposàrem la primera activitat associada al Fòrum Universal de les Cultures 2004, Cants de Pau, per simbolitzar al màxim les bones pràctiques per la tolerància i les relacions humanes. I moltes més altres manifestacions culturals, que s’iniciaren el 1999 amb la declaració de l’Any Clavé, per part del Parlament de Catalunya.

Vols afegir alguna cosa? Demanar a totes les federacions del món de l’associacionisme cultural català, solidaritat pública amb els cantaires i activistes culturals de la Fundació i Palau de la Música Catalana, perquè sabem prou bé que han estat injustament tractats pel seu fins fa poc president, que de cap manera representa la manera de fer i ser dels nostres presidents, que dediquen els seu temps de forma altruista en pro del seu col•lectiu. Ara més que mai ens hem de fer nostre el Palau de la Música Catalana.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article